Sr. Mas. El professor de l'ànima.

I finalment, gràcies al facebook ens hem retrobat de nou amb el professor de l’ànima. Després de 16 anys ell em va localitzar, i jo el vaig escriure preguntant li per la seva vida i derivant lo cap al meu blog on podria trobar algunes pinzellades sobre la meva. La seva resposta es va demorar una setmana. Temps més que justificat, doncs la meva carta va arribar la vigília del dia de la mort del seu pare. El passat dimarts 17 de març. Capricis del destí li deia jo en futura correspondència. De sobte ens arranquen del costat gent que estimem i sense saber el perquè el dia següent es creua en la teva vida algú que t’obre una nova porta i la traspasses sense masses pretensions. Potser amb el temps t’adonaràs que aquesta nova experiència et va ajudar a omplir una petita part del buit que va deixar aquella pèrdua.

L’espera va valdre la pena. De nou un serpentí de paraules ensucrades de nostàlgia varen caure en la meva Bústia. El Sr. Josep Maria Mas. El professor de Català, de Literatura, de llatí, de Grec, de Música, en definitiva, el mestre de la vida m’havia respòs. Mentre llegia, la butaca i la taula del escriptori del despatx es van convertir en el petit i incòmode pupitre tipo tàndem, de l’escola de Tona on vaig estudiar la segona etapa del EGB i el BUP, i ell de peu, davant la pissarra, m’agraïa les línies que li hi havia escrit, m’informava de la mort del seu pare, m’afalagava dient me que li havien agradat els meus escrits del blog, i em deia que aviat ens veuríem.

No m’agraden aquest tipus de comparacions, però per els que no el coneixeu , el Sr. Mas, va ser la font d’inspiració del emblemàtic professor John Keating de“El club de los poetas muertos” interpretat pel brillant Robin Williams. Abans de veure aquesta pel•lícula, ell ja ens havia parlat del Carpe Diem, (Pren les roses abans que es marceixin, o aprofita el temps), en d’altres paraules, però amb el mateix missatge.

Amb els anys em vaig adonar que l’essència de les classes que el Sr. Mas ens va impartir, no estava en el contingut sinó en la forma. Realment ens va ensenyar a alliberar les coses que tenim amagades al fons de l’ànima, i a vèncer les pors que tant sovint no ens permeten fer el salt cap a lo desconegut. Que el viatge més llunyà que un pot fer no és a les antípodes de la terra sinó al interior d’un mateix, un viatge realment cap al infinit…sense límits…ni temences.

Ahir dimarts, just abans de plegar vaig rebre un trucada interna des de la recepció de l’empresa on treballo, al centre de Barcelona. “Tens una visita…..Sr. Mas”. Si!!!! Ho havia fet. M’havia dit que ens veuríem i sens dubte que així va ser!!

16 anys després ens retrobàvem. L’alumne ja no era el nen d’entre ,14 i 17anys, però la seva presència em va despertar de nou unes ganes immenses d’assentar me davant d’ell, disposat a escoltar lo de nou i a aprendre. En un quart d’hora ja estàvem prenen un tè en una petita plaça de caire gòtic, sota la ombra d’uns desmais. I com si aquests anys haguessin estat els 20 minuts del pati del matí, ja tornàvem a estar el Mestre i jo, cara a cara, i ell amb la mateixa energia omplint una altre vegada la meva ment d’experiències, de saber i en definitiva despertant de nou la meva ànima!!

Gràcies Sr. Mas per les hores que ens vas dedicar.

Gràcies per haver me retrobat després dels anys…

El teu alumne sempre fidel.

...bum bum!!........bum bum!!....bum bum!!......

Escalfant motors!!!!

Pestbuda Vs Budapest.

Estimats lectors, de nou un llarg parèntesis...aquesta vegada, però, injustificat. M'imagino que els diversos viatges a Lisboa i Porto durant el mes de desembre, el tancament de l'any a l'empresa, la ressaca del cava i els turrons, i aquests dies de gener, tant fredots com diria en Molina, planificant el nou any m'han apartat del blog i dels blogs que llegeix ho habitualment.

Fins avui, que he tornat a repassar l actualitat des de l'òptica del Isaac Peraire, les reflexions de l'amic Róger Parareda, les pel.lícules "fellinianes" del camarada Jordi Pey, deixant me transportar també per les sempre espectaculars fotos de la Montse Argercih, analitzant les descripcions introspectives de la Natalia de cal Perusa, i els escrits frescos de l'Ester Petita...i així un per un tota la llista dels blocaires de casa...

Tenia ganes d'explicar vos el viatge del passat més de gener a la capital d'Hungria, Budapest, que per questions de l'atzar també podria haver estat Pestbuda, doncs Pest era la ciutat a una banda del caudalós Danubi on s hi troba el Parlament amb la característica cúpula inspirada amb la del Vaticà, i Buda que s'eleva a l'altra banda del riu i representada per la Biblioteca Nacional (castell reial de Buda), cara a cara amb el Parlament, desafiantse cada dia que passa ,només separades per l'aigua del riu. I que cert dia a final del segle XIX es varen unir convertintse així en la segona ciutat més gran del Imperi Austrohungar després de Viena.

Durant 8 anys, un immigrant procedent de Colombia i interpret de l'embaixada del mateix país a Budapest, em va obrir les portes a totes les empreses que hi ha, o millor dit que hi havia en aquell temps, doncs la crisi i els últims 3 anys d invasions asiàtiques ho han arrasat tot, com si fós la sombra del cavall d'Àtila dels Huns, que per on trepitjava mai més hi tornava a creixer l'herba. I no faig aquesta comparació perquè sí, doncs Àtila, Rei dels Huns, tribu asiàtica possiblament de la zona de Mongolia, va recorrer i invair, fa més de 1500 anys, tot el que va trobar al seu pas fins arribar al mar negre, més de 10.000 kilometres, passant per Hungria i curiosament avui dia es en aquest pais que descendents d'aquesta tribu i que s'establiren en aquestes terres rera l'estela que deixava l'Assot de Déu, estan lluitant per a ser reconeguts com a una minoria ètnica. Més de 100.000 persones Descendents dels Huns viuen a Hungria i paisos veins.

Història i històries a part, Budapest és una ciutat totalment lligada a la cultura. Farcida de museus, Teatres, Auditoris, i també de locals de música profana on jo acostumo a perdrem hi durant les nits més bohèmies que un es pot imaginar. El centre de Pest, és una formiguer de pub's, bars, clubs amb un mateix denominador comú. "LIFE MUSIC". Bandes locals interpreten, com ningú més, amplis repertòris de tota la música que un pugui desitjar escoltar en aquella situació. Us recomano "oldmen pub". Qualsevol músic, toqui el que toqui no s'escapa d'haver passat pel conservatori superior de música. Aquesta particularitat forma parta del llegat que els hi deixà el periòde comunista (el socialisme també va tenir coses bones)!!! Per lo que ja us podeu imaginar com sonen aquests grups. de collonssss!!!!!!

Hotel Marriott. Just al costat del parlament (Pest). Habitació en la novena i penúltima planta, davant del danubi, convertint la gran vidriera de l'habitació en una postal de Buda. Tot el Castell de Buda il.luminat, reflexat en les turbolentes aigues del riu que sortegen les columnes del pont Margaret a l'horitzó..

Budapest, em té el cor robat. No us la perdeu....

En record al Poeta de Prats. Pere Vila i Espona.

Tot i la fredor d’aquesta eina, vull aprofitar l’ocasió per a transmetre els meus sentiments de condol a la família Vila.

L’origen de la vida, el concepte de l’eternitat en el temps i del infinit en l’espai son els grans interrogants que sempre han atormentat a la humanitat. La mort terrenal és de les poques coses que sense necessitat de cap afirmació científica tots l’acceptem com a tal, i que tard o d’hora a tots ens arribarà al dia d’afrontar-la. Però la nostra cultura i religió han volgut que aquest fet tant provat i tangible el convertíssim en un tema tabú, embolcallant lo de misteri i temença . Aquest silenci, ens fa a tots vulnerables el dia que arriba la mort d’un dels membres del nostre cercle més proper. Per molt previsible que fos, quan arriba el moment, després de l’últim sospir, es desencadena una torb en la nostra ment, que de sobte desemmascara de tots aquells tabús i silencis a la temuda realitat que representa el final de la vida. La mort. No hem estat preparats per acceptar la, i encara menys per entendre la. De sobte una manada de records es desborda dins nostra. Les últimes converses, anècdotes del passat proper i més llunyà, fins que les llàgrimes et retornen a la realitat, i de nou un sospir. Ara però, un sospir de vida, d'esperança, que et fa pensar que tot continua, i que sens dubte tirar endavant serà la millor forma de rendir li un homenatge al teu Pare difunt.

Pere Vila i Espona, Pradenc que ha fet mèrits per aparèixer a l’Enciclopèdia Catalana. Poeta. Però jo el recordo, quan de petits jugàvem a futbol al “corredor” que uneix el carrer major amb el passeig, i ell ens mirava de reüll mentre cosia amb la porta oberta del treballador de cal Siller que donava al mig del mateix corredor. “vigileu amb els vidres canalla” ens deia sovint. Fins que finalment, l’esquerra del jordi de cal Padassé (que ja començava a despuntar), o un xut del Jaume Calderon de cal Bo, o del Joan i Jo (cosins de cal Palilla), acabava amb una trencadissa. En menys de 3 segons l’improvisat camp de futbol quedava desert….amb una pilota rodolant sola corredor avall fins anar a parar directe a dins la farmàcia, sempre i quan no l’interceptés el Pepet de Cal Duran que evidentment, i amb tota la raó del món, ens la retenia uns quants dies, doncs a part de jugar a futbol també ens entreteníem a tancar els porticons del cosidor que hi tenien i esclar, deixàvem a les cosidores sense llum i encara més important sense vistes a la plaça de l’església , punt neuràlgic del poble!!

Jo em quedaré amb aquest record. El seu art per la paraula ja ens ha quedat immortalitzat sobre paper.

De nou vull donar el meu condol a tota la família. Al seu fill Pere Vila i Vilalata, amic de la família i en especial del meu pare. La seva amistat incondicional els ha portat a compartir molts projectes culturals i polítics, i que sempre admiraré com a persones que en tot moment s’han mantingut fidels als seus principis tot i les inclemències. Dolors i Edu. També Lluís, segur que el teu pare se’n haurà anat orgullós d’haver nos deixat mentre tu ocupaves l’alcaldia del seu poble que tant va estimar. Teresa, que em vas ensenyar a escriure a 2on i 3er de bàsica, vaig venir al vostre casament amb el Lluís, i al final vaig acabar plantant un arbre junt amb la teva filla Núria al cap de munt del passeig. (el varem batejar amb JOFEJOMAN. (JO)Jordi Fusté, (FE)Ferran Cruells, (JO)Joan Salvans, (MA)Manel Bartrons, i la llavors encara més petita (N)Núria Vila.) És el cinquè començant per la plaça de cal xiquet en direcció cap a la cantina. (segur que la Núria no se’n recorda). Tambe Jordi i Familia us dono les meves condolencies.

Gràcies als documents videogràfics del Jordi Pey, he descobert el seu "sonet del mes de juny". a sobre recitat per ell mateix. i m`he emocionat abans que ell ho fés.

Segur que els pròxims mésos de juny, quan la primavera estigui en el seu esplendor, podrem sentir les seves paraules encara vives passejant se pels carrers del poble entre olors intenses i empenyudes per l'aire del seu últim suspir.

A tu !! Company de viatge...

(BSO: Leona Lewis. "homeless" - "yesterday" - "a moment like this")

( Estimat lector et demano que llegeixis pausat, deixant que la música tingui temps d'impregnar cadascuna de les paraules...Aquest escrit vol ser un petit homenatge a tots els que vareu decidir no fer el camí sols. Una carta d’agraïment que tots, algun dia, podríem escriure al nostre company de viatge, per tot el que ens ha donat, per tot al que ha renunciat, i per quan arribi el dia que les aigües s'omplin de fúria i junts tinguem que sortejar la tempesta, podem conduir la nostra barca a un port d’aigües tranquil•les. Fins que al final del viatge un s'adoni que no està sol, i que sempre hi ha hagut algú seguint de prop les seves petjades. Per tot això vull escriure aquestes línees. )

...a tots els que vareu decidir no fer el camí sols...

…a tu!!! company de viatge et vull dedicar aquestes paraules…, a tu!! amic incondicional que amb els anys et convertires en l’amant fidel, i finalment en l home de la meva vida, compromès, i pare dels nostres fills.

Per les mirades, transgredint l’innocència, que només a mi em dedicaves quan encara no havíem passat l’adolescència. Per les coses prohibides que escrivíem en aquelles cartes que ens cremaven a les mans. Les mateixes mans que amb el temps impregnaren de foc les nostres carns.

Per les nits infinites que vam compartir, ebris de promeses, desbordats per la passió. A tu!!! Musa meva…font d inspiració, que feres brollar melodies de la meva ment. A tu !!! que vas convertir la meva vida en un etern més d'abril i quan sense saber que dir em vas dir que m'estimaves.

Per tu, estimat meu, per haver me entregat la teva vida sense contrapartides. Per haver procurat per a mi i els meus. Per cada petó de bona nit, i per cada petó tots els nostres matins. Per abraçar les meves paraules quan no sabien on caure i per parlar me quan el silenci feia mal.

Pels fills que em donaràs..., pel fill teu que ja porto en el meu ventre...,per la família que un dia vam somiar seríem i que avui ja ens permet disfrutar dels fills dels nostres fills.

Si, a tu, amor meu. Per cada somriure que m'has regalat i per cada llàgrima que m'has confiat. Per tot això et vull agrair que encara estiguis al meu costat.

Pel mal que ens podrem fer el dia que el camí s'enfili. Per quan deixis de comptar amb mi, o finalment ens acabem oblidant. Per les llàgrimes malgastades. Per potser, massa d'hora, ja haver caigut en el pou de la monotonia i deixar de sorprendre’t cada dia com en un passat havia estat. Per deixar d'apreciar el teu cos nu, i no entendre que els anys ens han canviat als dos. Per això et demanaré perdó.

Hem deixat de córrer davant la vida. Ens ha atrapat, i de sobte m'adono que t'has acostumat a la meva absència i els sentiments deixen de ser tant clars i definits, i tinc por de que ja no sàpigues que és el que vols. Un vestigi del que érem és tot el que es reflexa en el nostre mirall trencat…

Però tinc fe en nosaltres i sé que encara hi som a temps. I és per això que t'escric estimada amiga, company, amant, espòs, mare dels meus fills...., per que ens ho mereixem. Tanta lluita junts ens ha fet valents. I prometo esperar-te a casa cada cap vespre quan tornis de la mar amb un plat de noves il•lusions a taula. No defallirem, i no pararem fins redescobrir-nos l'un a l'altre, i deixar que el vent ens empenyi cap a nous horitzons.


Dedicat a tu!! Company de viatge.

Repúbliques bàltiques, Polònia...i aires d'esperança.

BSO. Opera: Tannhauser. Act I. Obertura. (R.Wagner)

Dilluns, 28 d’octubre.

Aeroport del Prat. De matinada… espectador privilegiat. Assegut a primera fila. Davant meu, a l’altre banda dels grans finestrals de la Terminal A, just a l’extrem oriental de la primera pista, el sol tímid s’atansa. La meteorologia ja ens ha anticipat fred i neu apropant se a casa nostra. A on jo vaig ja fa dies que hi ha arribat. No la neu, però si el fred. Sembla que una mà celestial vol que el viatge comenci de nou com un viatge de pel•lícula i ha deixat tot l’horitzó com un quadre impregnat de colors ataronjats i lilosos, intentant per un moment semblar se a una obra signada pel nostre esplèndid pintor i amic Jaume Sangrà. Sembla que el gran astre de foc escupi de la seva boca aus d’acer perfilant-les mentre s’aproximen al seu destí.

Pujant les escales de l’avió m’aturo al cap d’amunt, i fent un dels meus rituals preferits, m’aparto de la filera de gent, i durant uns segons deixo que el ventet fresc de l’alba m’ompli la cara de sensacions, amb la mirada perduda cap d’on prové aquest espectacle de la naturalesa, farcit de colors, que envolta les sortides de sol i amb l'obertura de Tannhauser de Wagner sonant als auriculars de l’Ipod acaba de convertir ho tot plegat en un espectacle totalment inesperat per als meus sentits a aquestes hores de matinada, quan el cos endormiscat encara lluita per sobreposar se al dia.

Em reconec afortunat de poder viatjar tan sovint, de descobrir constantment nous paratges, noves cares, pensaments diferents, d'altres canons de bellesa, cultures i tradicions, noves òptiques d’enfocar la vida i les coses que passen. En definitiva un enriquiment personal a nivell de vivences impagable i a la vegada senzillament meravellós.

Finalment surto de Barcelona, parada a Frankfurt (per reprendre forces) i cap a Tallin, capital d’Estònia, la Joia del Bàltic. Ciutat de compte de fades. Fa just 1 més que ja hi havia vingut per "aplanar" el terreny. Ara m hi esperen en Julius i en Nerius, que s'han passat les últimes 8 hores a la carretera per creuar les extenses planures que composen la geografia de les repúbliques bàltiques. Procedents de Kaunas (Lituània), atravessant tot Letònia i Estònia (al nord) sortejant llacs i llacunes, fins arribar a Tallin.

Fa 7 anys que treballo amb ells, en els mercats Lituans i Letons, però ara ens embarquem junts també en el país que representa la gran fàbrica dels països Escandinaus. Estònia, que a diferència de les altres dues repúbliques té una influencia totalment nòrdica. Actualment, la seva capital, ja es pot comparar amb qualsevol ciutat Finesa, Sueca o Noruega...ningú diria que varen viure dècades sota la batuta de la Rusia comunista. La seva llengua té un origen escandinau, i sona molt igual que el finès a diferència del lituà i letó que son de la família russa. Cap d'ells, però, no en vol saber rés ni de Rusia ni dels russos. Els varen tenir sotmesos molts anys. Massa anys apartats del mon occidental i amb un repressió absoluta. La Rusia de Lenin i Stalin va ser molt cruel...El sadisme de la segona guerra mundial i el nazisme van deixar a l'ombra les barbaries i les encara més nombroses matances que duren a terme tota la tropa comunista durant el procés de creació i d'existència de la gran Unió Soviètica, URSS. El "llibre negre del comunisme" xifra en 20 milions de morts per repressio durant el regim comunista rus. I un total de 100 milions entre tots els regims que han existit arreu del mon.

Assassinats pel comunisme:

Unió Soviètica................20.000.000
Xina......................... 65.000.000
Corea del Nord ................2.000.000
Cambodja .......................2.000.000
Africa ........................1.700.000
Afganistan.................... 1.500.000
Vietnam .......................1.000.000
Europa de l'Est ................1.000.000
Amèrica Llatina..................150.000

El genocidi comunista es un altre episodi negre de la nostra especie. I aquest encara no ha estat mai jutjat. Al contrari, doncs a la placa roja de Moscou encara hi presideix embalsamat des del seu mausoleu en Vladimir Illich Ulyanov àlias LENIN.

Tornant al bàltic, la majoria de gent sap el rus, fins i tot el jovent ja que molts d ells procedeixen de famílies d origen rus, i encara el parlen com a llengua materna.

El centre històric de Tallin et transporta a unes quantes centúries d'avui. Carrerons estrets, adoquinats, plens de tavernes tradicionals, amb una plaça majestuosa que t'acaba de posar en solfa. Com sempre i en busca de contrastos, després de sopar en un restaurant de cuina autòctona, varem mesclar nos amb tot el jovent de la ciutat en un concert de pop-rock de grups locals. Bona musica, i molta cervesa per fer passar el fred i trencar amb l'encara mes fred caràcter tancat dels estonians.

Un parell de dies laborals varen ser suficients doncs el país es petit i després de veure les 6 empreses mes importants vaig agafar un avio petit i atrotinat, i en una nit de llamps i trons vaig volar cap a Vilnius, capital de Lituània, fent parada a Riga.

Allà m hi esperava en Gerben, col•laborador de feina i bon amic holandès. Ell també acabava d arribar i després de sopar, donat que també toca la guitarra i fa les millors segones veus que mai m han acompanyat, ens varem assentar al piano de l'Hotel Crown Plaza de Vilnius, on hi estàvem hospetjats i en poca estona varem convertir el hall en un petit concert unplugged improvisat. Les delegacions bàltiques de l'empresa Ernst&Young es trobaven concentrades en aquest mateix hotel (jornades de conferencies i bàsicament molta festa, típic de les grans multinacionals), molt jovent, per lo que ells mateixos es varen encarregar de fer apagar les llums de la sala, i omplenar tota la tapa del piano de mitja cua d'espelmes, al voltant del que tots ja s hi havien assentat i creant així una atmosfera idònia per acabar d'amanir un altre nit inoblidable.


També us recomano que visiteu la ciutat de Vilnius. Els lituans son molt mes oberts i alegres. Per cert el pròxim any serà la capital cultural d Europa, per lo que es una bona ocasió per visitar la. (us aconsello volar fins a Vilnius, i després en cotxe anar pujant fins a Riga i finalment Tallin. Un cop allà hi ha dues opcions. Ferri cap a Hèlsinki (Finlàndia), o portar el visat rus al passaport, i entrar a Rusia i anar a la Fabulosa ciutat de Sant Petersburg).


El pròxim dia al mati, com era d esperar ens vam trobar de nou amb tota la delegació d'E&Y esmorzant al restaurant de l'hotel...i ens dedicarem tots plegats un petit aplaudiment en homenatge a la nit anterior. La veritat es que se'l l mereixien mes ells que en Gerben i jo, ja que no van parar de cantar, ballar i proposar desenes i desenes de cançons durant tota la vetllada...que va acabar a altes hores...

Jornada de reunions per Vilnius, amb despedida emotiva a l'aeroport del Julius, el Nerius i en Gerben, que volava cap a Amsterdam i jo cap a Varsòvia on tenia l'altre vol de conexio que em portaria cap a la també ciutat polonesa de Poznan.


Allà m hi esperava la família Krazevski, clients i amics de fa 8 anys, i després d'aclarir els temes importants sobre la feina, varem sopar a casa seva. Sempre s agraeix un sopar a casa. La vida d hotels, avions i restaurants acaba sent tan freda que el que un mes desitja es tornar a casa per estar amb la família, i es per això que de tant en tant un sopar familiar a casa d els clients es la millor opció.

Evidentment tots aquests països estan tocats per la crisi. La majoria dels seus bancs estan re-finançats per d altres bancs privats europeus, per lo que també tenen l aixeta tancada. Tots envegen el nostre país per al sol, el clima mediterrani i el menjar, per lo que dins el que cap no ens podem queixar, ja que en aquests països de veritat que no es viu tan bé com al nostre, per molts diners que un pugui tenir.

No vaig tenir temps ni d escalfar els llençols del llit, doncs tenia el vol a quarts de sis de la matinada, per lo que a quarts de quatre, encara a plena nit, em va trucar el conserge de l'hotel per avisar me que ja tenia el taxi esperant a la porta.

De nou, Tannhauser als auriculars, vol cap a Munic i finalment l'ultim spring fins a Barcelona, fins a casa.

...i bé, tot això us ho explico assentat en una de les tombones de la terrassa de l habitació de l'hotel a l illa grega d'Astir, just davant d'Atenes, al final de l avinguda Posidonios, a prop de Cap sunion. On hi estic passant aquesta setmana després d haver tornat del bàltic. Mentre el mateix sol que ens va acompanyar el dia de la partida ara ens regala de nou un cap vespre preciós, enfonsant se dins les aigües de l'egeu a l'horitzó. Avui es dimecres 5 de novembre i Sembla que el món s ha revelat encontra la tirania i encontra si mateix. Acabo de presenciar en directe pel canal de la CNN el discurs del nou president electe dels Estats Units d'Amèrica en el parc de Chicago. Desenterrant de nou les paraules que descrivien el somni que fa mes de 40 anys va tenir Martin Luter King i m ha transmès serenitat, confiança, humanitat, i sobretot il•lusió. M he emocionat, reacció que fins avui encara mai m'havia provocat cap discurs polític.

Un dia, després del viatge al Marroc, us parlava que confiava en la capacitat de les persones de saber diferenciar en un futur als líders que mes ens convenen a tots plegats per fer d aquest mon un lloc digne on poder viure i conviure tots plegats, i sembla que així ha estat. Espero que aquest sol no es cansi de nosaltres i que arribi el dia que es pugui sentir orgullós de donar nos llum i en difinitiva de donar nos vida.

Una abraçada a tots.

"La gran partida d'escacs"

(Banda Sonora: Lacrimosa-Requiem.W.A.Mozart/Quinta de G.Mahler.BSO de "Muerte en Venecia")




De sobte em trobo de nou davant la pantalla del ordinador, mirant me a mi mateix, amb el globus terraqui a les meves mans, i em dic que com és possible que hagin passat 3 mesos des de l'última vegada...La resposta està en el sol d'agost, i la frenètica activitat després de les vacances. Més viatges, nous projectes empresarials, i part també a la Valentina. La veritat és que ja ho trobava a faltar.

Ja han quedat enrere el Rick, el Sam, la Ilsa i en Vicktor Laszlo, però els tindré sempre a la memòria després d'aquella experiència a Casablanca i tota la correspondència que varem compartir tots plegats aquí al bloc. Va ser fantàstic. Gràcies.

Ha estat un Estiu de Relax total. Dies de sol i platja pel baix Empordà, migdiades infinites, sopars amb família i amics, disfrutant dels menjars i vins que ens dona la nostra terra (els millors del món), havaneres i molta tertúlia de sobre taula...

També vaig passar un dies a la meva estimada Moscú, precisament durant el conflicte de Geòrgia. On vaig poder viure de molt a prop i des d'una nova òptica, la que jo anomeno "la gran partida d'escacs". Per una banda un jugador concret i definit. Els Estats Units d'Amèrica, i tot el que significa. Liberalisme econòmic acarnissat. Donant pas a la cosmètica financera, que ens ha enganyat a tots plegats, ells inclosos. Amb totes les seves empreses d'armament amb fam de guerra, doncs tenen els polvorins plens fins a vessar d'un arsenal amb data de caducitat. I el president de torn (en concret el republicà) amb obligacions, doncs ja us podeu imaginar quines empreses financen les seves campanyes electorals. I a l'altre banda del taulell, els dolents de la pel•lícula: el món àrab, el comunisme, Rússia i països pro-rusos, en Chavez i companyia... i bé jo diria que la resta del món. Pregunta obligada. A quina banda juguem nosaltres ? la fins ara indecisa, innocent i fràgil Unió Europea ?

El conflicte de Geòrgia torna a ser un peó en joc. No oblidem que els USA ja l in van rebatre un fa pocs mesos. En aquest cas, era el peó de Kosovo. Tot el món va veure claríssim que els pobrets kosovars es tenien que despendre de la renaixent i pròspera Sèrbia (país pro-rus), i aconseguir la seva independència. Ara kosovars i albanesos ja poden anar agafadets de la mà, com els 2 països més pobres i miserables d'Europa. Això si, tindran una flamant ambaixada nord americana amb la seva bandera onejant barres i estrelles en algun carrer de Prístina. Amb aixo no vull dir que estigui en contra de l'independència de Kosovo, només vull ressaltar que els americans fan i desfan sempre d'acord als seus interesos.

I ara resulta que Ossetia del sud no té dret a la seva independència. Si ens basem en l’Historia, tants drets tindria Ossetia com Kosovo a reclamar una independència. Llavors, perquè s'empenyen ara els americans a donar suport al "titella" d'en Saakashvilli, president de Geòrgia(format als USA) negant l'independència a Ossetia? L’exèrcit rus està present a les fronteres geogràfiques (no polítiques) entre Ossetia del sud i Geòrgia des de la caiguda del taló d'acer, quan les ex-repúbliques soviètiques es varen segregar de la URSS i Geòrgia es va independitzar arrossegant la ex-provincia russa de Ossetia del sud ( Va ser un dels típics regals que durant el període comunista es feien els líders entre ells. Rússia va regalar a Geòrgia aquella província. Capricis del poder. Però els ciutadans sempre es van sentir russos). Per això l’exèrcit rus es va quedar en aquella zona per pacificar la guerra civil que s havia encetat, als principis dels 90, doncs els Ossetes del sud no volien que una frontera els separés dels seus germans de Ossetia del Nord.

Rússia se sent amenaçada constantment. Polònia i l'escut antimíssils, amb en Yuschenko (pro-occidental) presidint Ucraïna, tot i l’intenta d’assassinar-lo enverinat i ara amb la coalició (pro-russa) liderada per la Yulia Timoshenko intentant de nou pujar a la presidència, però ara de forma legal i sense verí pel mig. A Sèrbia (pro-russa) se li ha escapat la regió de Kosovo, on ja podran aterrar avions militars nord americans ben aviat. I en Saakashvilli fent de les seves a Geòrgia (pro-americans).

(petita anotació. Tots sabem que als Estats Units, el partit republicà es caracteritza per tenir poca paciència a l'hora d'engegar campanyes militars. L'electorat nord americà és molt més exigent que l'europeu. La gent es canvia de camisa quan fa falta o interessa, per lo que arribar a la Casa Blanca no és fàcil, i quan s'aproximen eleccions això es converteix en una arma per als candidats electes. Que va passar aquest estiu?? el dia abans d’inaugurar els jocs olímpics? Les estadístiques situaven a Obama (demòcrata) en una lleugera avantatge sobre el seu adversari Republicà. Que va fer en Bush per assegurar una altre candidatura republicana? Animar a Geòrgia a atacar les posicions russes "pacificadores" (terme que s'utilitza per anomenar la presencia militar americana a l'Irak o Afganistan) que des de fa més de 15 anys controlen les zones conflictives a Ossetia del sud (dintre territori Georgià). Amb l'esperat contraatac desmesurat rus provocant així una crisi diplomàtica com feia temps no havíem viscut. En Sarkozy va haver de deixar a la pobre Carla unes quantes nits soleta amb la seva guitarra...i avions cap a Moscú i cap a Tblisi. Finalment es va tornar a parlar de la Guerra Freda !!!! Objectiu aconseguit!!! Els nord americans, davant de condicions hostils en el món ho tenen molt clar. Votar Republicans !!! Una altre jugada d'escacs. Semblava que Bush es tornava a sortir amb la seva.)

Però ells mateixos varen caure en el seu parany!!! Mentres la gent parlàvem de la guerra freda, i freda perquè si els russos tallen l'aixeta del gas o el petroli ens fotrem de fred aquest hivern a Europa, les bases que sostenen aquest taulell varen cedir. CRISIS !!!! Crack !!! Crash!!! se’ns ha vist el llautó a tots plegats. Tot aquest conflicte, que semblava podia ser el principi de la 3era guerra mundial, es va esfumar. Qui se’n recorda ja dels Ossetes, d'Abhassia, d'en Saakashvili, de la guerra freda ???

M'avergonyeixo de la nostra espècie. Tota aquesta partida d'escacs s'està jugant damunt d'una muntanya de bitllets de dòlars, embrutats d'or negre, i el més trist, tot plegat banyat amb sang d'innocents...i que una petita espurna ha convertit en un foc que simplement ho ha cremat tot. Els pilars dels capitalisme s'han enfonsat, no per que sigui un mal sistema, sinó pel mal us que n'hem fet. Com sempre l'ambició, l afany de poder i d'acaparar riquesa farà pagar justos per pecadors.

Els comunistes i pro-comunistes es riuen de nosaltres ara. Els governs han d'intervenir per salvar el sistema amb diners públics. Diners que aportem cadascú de nosaltres pagant els nostres impostos. I a sobre, i el més trist, és que darrera d'aquesta crisi hi ha els nostres estalvis en perill, estalvis de la mateixa gent treballadora i honrada que tributem cada més. Ara, gràcies a aquestes intervencions, necessàries, de rebot totes aquestes entitats financeres, que ningú els hi va demanar comptes aquests últims anys de bonança quan no paraven de refregar nos a la cara, a primera pàgina dels diaris, els milers de milions que guanyaven cada any,(diners que cadascun dels mortals els hi pagàvem a través dels interessos de les hipoteques i crèdits.....)ara continuaran treballant, i cobrant nos interessos astronòmics, i tots els directius, consellers delegats i presidents continuaran posant se la corbata cada matí per anar a presidir els bancs i entitats financeres que representen la més gran estafa econòmica de l’historia de l'humanitat.(Per exemple, el President del Deutsche Bank guanyava fins avui 14 milions d'euros anuals per presidir aquest banc. 2.330 milions de pessetes...Vergonyós. Aquests personatges no son propietaris de cap banc ni empresa, son treballadors directius, i s'assignen aquests sous. Està en tràmit d'aprovació que tots els bancs que hagin rebut finançament públic després d'aquesta crisis no podran pagar sous superiors als 500.000 eur anuals als seus directius).

I ja per acabar i tornant a la pregunta obligada. Nosaltres no som espectadors d'aquesta partida. Està clar que la Unió Europea fins avui hem estat asseguts en la mateixa banda del taulell d'escacs que els nord americans. I per tant també ens enfonsem en la crisis financera, hem estat incapaços fins avui d'agafar el timó d'aquest món. Sembla que finalment comencem a imposar nos. Tot i que no ens enganyem. No és el mateix que Europa s'alci per sobre dels americans, a que els americans s'ajupin davant d'Europa, cosa que passa ara.

Sigui el que sigui, està clar que el sistema capitalista, crec, és el que s'ha de seguir, però sota una intervenció (control) dels governs, doncs s'ha demostrat que fins ara no ho hem fet bé. Avui dia els rics son cada dia més rics i els pobres més pobres, el sistema financer s'ha enfonsat,i ara rebrà les consequències l'economia real, la que ens afecta directament a tots.( El PARO !!!)

Però tot encara no està dit. En aquesta partida només hi jugava la meitat de la població del globus. Xina (comunista) i India, quasi l'altre meitat, estan d'espectadors. L'actual fàbrica del món capitalista que tard o d'hora també es pronunciarà. I en concret Xina, que posseeix la meitat dels dòlars circulants....podrien comprar la meitat de les empreses nord americanes en un matí...i llavors ???


Tot va començar a Egipte, després Grècia, Roma, Europa, Estats Units....Qui serà la pròxima potencia que liderarà el món ??? ...Xina...???

Espero que la Unio Europea aprengui dels errors comesos fins ara, que a partir d'avui ens consolidem com a potencia que som, i sapiguem poscionar nos millor en totes les situacions que ens ensperen, que de ben segur no seran fàcils.

Sort a tots...