Dimarts 4:57 AM, el beep d'un sms m'informa que el taxi ja està arribant, haig d'espavilar, tanco la maleta que ja havia preparat la nit anterior i caminant de puntetes pel parket cruixent, per no despertar les meves princeses dorments, després de fer els hi un petó, tanco la porta i una mica desorientat per la son que porto em disposo a emprendre un nou viatge. Han passat molts dies des de les últimes cròniques on les operes de Wagner m'acompanyaven a través de l'Ipod. Hi ha hagut molts viatges i aventures des d'ençà, Istanbul, Kahramanmaras, Amsterdam, Kiev, Paris, Tunis, Moscou, Rabat, Stuttgart, Tallin, Kaunas, Göteborg i Madrid fa un parell de setmanes que em va permetre experimentar l'alta velocitat per terres ibèriques, i en vaig quedar molt satisfet. De fet a 300 km/hr només hi havia anat a cavall del Thalisse que cobreix la ruta Paris-Brusseles. I entre mig de tant viatge una escapada a la festa major d'hivern de Prats, on després de molts anys aquest cop la vaig poder gaudir de nou, amb un inici exquisit als baixos de cal Bach, on els presents vam tenir el privilegi que el pregoner d'aquest any, el Ramon Erra de Cal Penyora de Santa Eulalia ens delaités a tots en una trama que es va muntar parlant sobre el nostre poble i els mots comuns, noms propis i sons que l'envolten. Tot vist des d'una perspectiva molt particular però molt propera a tots. Felicitats i gràcies Ramon.
Un any dona molt de si, i entre moltes coses m ha permès passar de la tecnologia NOKIA a la Blackberry. S ha convertit en el meu millor aliat durant els viatges. Emails, sms, bbm, mms, what's upp, ipod, gps, agenda, facebook, google, càmera de fotos/video, i també telèfon!!! conclusió: hiperconectivitat, telefonodependència, workaholick,....Realment a nivell de treball és un avanç sense precedents, però a nivell personal - social crec que la cosa s'està començant a sortir de mar!!
Aquesta vegada el taxi no va continuar av. tibidabo amunt per anar a trobar la ronda de dalt i cap al Prat, sinó que aquesta vegada m'acompanyava un company de l'empresa, (Dep. Tècnic/Producció), i el vam passar a recollir passant per l'eixample i llavors si, continuant cap al aeroport. El Sr. Freixenet, nascut i resident als Hostalets de Balenyà, fins que després de la mili, entre Melilla i les "Chafarinas", les faldilles el van fer baixar cap a la ciutat. Es sempre d’agrair compartir uns dies i moments d'intimitat amb gent de la teva terra, en aquest cas d'Osona. I te’n adones de com la geografia s'ha encarregat de mantenir els GENS dins les seves demarcacions, doncs coincideixes en moltes passions, formes de pensar, maneres de parlar, tot emmarcat per la eterna nostàlgia cap a la nostra comarca.
Vam volar cap a Viena i de seguit cap a Sofia, Bulgària. País que ja he descrit en algun episodi anterior. La mateixa gent ens esperava, i després de fer un dinar en un restaurant típic de la zona, replet de cambreres de cames llargues i esveltes i unes minifaldilles tan minis que el Sr. Freixenet ja va deduir ràpidament i em va comunicar que en aquell país poca roba hi vendríem. El mateix dia, dirigint-nos cap Plovdiv (ciutat on hi ha l'hotel regentat pel Capo del Sucre), vam desviar-nos cap al sud tenint que travessar la serralada que ens separava de Grècia i Macedònia, i de sobte ens vam trobar enmig d'una carretera de muntanya, amb neu a banda i banda, -12ºC, camions entravessats, però els pneumàtics de contacte ens van permetre arribar a un poblet, a 40 km de la frontera amb Grècia, fer una visita, i girar cua de nou direcció Nord, i re-enllaçar de nou la carretera principal i poder així arribar a Plovdiv. Era nit de Champions, i vem arribar just per entaular nos al restaurant, i veure el recital de futbol davant l'Arsenal acompanyat d'un ex lateral dels Hostalets de Balanyà. Vem acabar la vetllada al piano bar del hotel, on resulta que hi cantava el frank Sinatra Bulgar (Tsanko Petrov), el manager del qual ens va dir que Plovdiv era la ciutat natal del nostre estimat Hristo Stoichkov, i entre "New York New York" i el fet que el Sr. Freixenet va donar per perdut el negoci de vendre roba en aquell país, donada d’indumentària de la fauna que corria per aquell antro, vam procedir a anar a dormir!! Entre la diferència horària i la matinada que havíem fet el mateix dia per agar fel vol, quasi ja portàvem 2 voltes de rellotge en peu, i tot i les temptacions d'assentar me al piano vam entendre que una retirada a temps aquella nit significava tant o més que el 3-1 aconseguit pels nostres.
El següent dia, més carretera i reunions, fins que després d'arribar al Mar Negre i pujar direcció Romania, vam plantar-nos a la ciutat fronterera de Ruse.(entre Bulgària i Romania, separada pel riu Danubi). Sopar de família, carn a la brasa i Rakia per fer nos passar la set i les penes d'estar lluny de casa. La nit al hotel va ser divertida, doncs a l'habitació del costat hi havia una parella que semblava estaven jugant la final de la Champions, amb pròrroga inclosa i tanda de penals,,,amb lo que un cop acabat els hi vam dedicar un sorollós aplaudiment i xiulada!!!!mai oblidaré els sals que fotia el Sr. Freixenet dins el llit, rient els 2 com quan anàvem de colònies!! que bo!! i com en tot partit de futbol, el so de l'aigua de la dutxa va donar per acabat l'encontre!!!
Romania, país farcit de gitanos, que estan tot el dia cremant margeres i camps sencers de males herbes, cremant deixalles o brossa, sigui el que sigui, però sempre hi ha "fumarel•la" per totes bandes. Carretes tibades per cavalls prims i mal "enxubats" envaeixen les carreteres, carregats de gent, animals, troncs,.... Vam arribar just a la frontera amb Moldàvia i Ukraina, a la ciutat de Galati. A part del Sasha de Bulgària aquesta part del viatge per Romania se’ns va afegir a la comitiva la Marcela, Romanesa, i comercial que s'encarrega d'aquest mercat, amb la pena que durant l'últim sopar a Galati, va rebre la trista trucada on l’informaven de la sobtada mort del seu avi. Per lo que vam haver d'acabar l’àpat com vam poder i tornar nos tots cap al hotel intentant consolar la Marcela.
Finalment, ahir divendres, última reunió de bon matí, i carretera i manta, fins arribar a Bucarest, després d'haver recorregut uns 1.800km de males carreteres, i deixàvem el país amb un radiant dia de sol i 15ºC de temperatura.
De nou vol, cap a Viena, i després d'un transit de més de 3 hores a la capital Austríaca, airbus 320 i cap a casa. Vam compartir seient amb un "pajaro" holandès, i directiu de Microsoft Àustria, que no va parar d'explicar nos coses de la seva empresa (molt interessants) i de la vida en general...entre elles ens va recomanar visitar Àustria, la zona de Salzburg el "llac Mondsee", amb lo que estimats lectors preneu nota!!!.
Tal i com vaig marxar de casa el dimarts a la matinada, i m’acomiadava de la meva filla de 2 anys dormint com una princesa, vaig tornar el divendres nit i me la vaig trobar altra vegada també dormint, però ara ja convertida en una noieta de 3 anys, i després de fer li un petó de bona nit mentre dormia, li vaig deixar el regal d'aniversari que vaig portar li d’Àustria. Una caixa de música que quan la obert aquest matí ha sonat el Llac dels Cignes de Tchaikovsky...i ha semblat que l'esperit de la nostra estimada i també enyorada terra de Rússia sortia d'aquella caixa i convertia aquell moment en un d'altre moment màgic.
bon cap de setmana a tots!!!
