...ens farà millors...

Bona nit estimats lectors...

Aquesta nit us escric sense masses pretensions ni cap guió a seguir ni idea o plantejament inicial. Senzillament em trobo davant del teclat i tenia ganes de desitjar vos a tots que passeu unes bones festes. M'imagino que heu cel.lebrat el dia de Nadal i de Sant Esteve amb família, o amb amics, o pot ser amb més intimitat i ho heu cel.lebrat a casa, amb els que us assenteu cada dia a taula, amb les mateixes estovalles de quadres, però sigui com sigui espero no ho hagueu fet amb indiferència. No cal que el Nadal sigui sinònim de la festa religiosa que originalment representa, ni de la desbocada festa consumista en que s ha convertit. Crec que encara que soni a tòpic el Nadal és una bona excusa que cadascun de nosaltres hauria d'aprofitar per a desaccelerar el ritme de vida diari que porta i deixar que el cos reposi, també la ment, i obrir les portes a les sensacions, pensaments, anhels, propòsits...que s'amaguen dins la seva ànima.

Va haver hi un període de la meva vida que resava a les nits abans d’endinsar me en els meus somnis. A part del pare nostre de torn i algun ave maria que recitava a 200 per hora, la part més interessant era la reflexió a la que aquesta pràctica m'obligava. Feia un petit resum de com havia anat el dia, i em dia a mi mateix que allò ho podia haver fet d'una altre forma, o com tindria que fer ho la pròxima vegada, i també m'animava a continuar fent les coses que havia fet de bona Fe i que a la vegada em feien sentir bé quan hi pensava enroscat entre els llençols. Al final sempre demanava perdó a Déu per les coses que al meu semblar no havien estat bones, i li donava les gràcies per totes les coses agradables que m'havien passat i finalment li demanava salut per a tots fent un recompte ràpid persona per persona del meu cercle íntim de familiars i amics i l'anava estenent fins que ja no em quedàven forces i la son trucava a la porta. Cert dia vaig deixar de creure en Déu, decisió respectable, però vaig cometre el gran error d'abandonar la pràctica de les meves reflexions diàries abans de dormir.

Aquests dies hauríem d'intentar fer aquestes reflexions. Al cotxe mentre conduïm o algú ens porta, "repapats" al sofà de casa, o assentats en el banc d'algun passeig o carrer tranquil, o simplement al llit abans de començar el dia mentres fem mandres, o quan el dia s'acaba.

Segur que servirà per a fer nos a tots més bons, i de ben segur farà que un es senti millor amb si mateix.

Aquest és el poder i la fortuna que posseeixen la gent que té Fe. Creure en Déu acaba sent creure en un mateix. Les converses interiors que un té quan parla amb el seu Déu no deixen de ser unes reflexions intimistes en un mateix, i sense voler tot això fa a la persona més valenta, segura de si mateixa i menys precipitada en les seves decisions i actuacions.

Per als que no tenim Fe en un Déu, tinguem més Fe en nosaltres mateixos i practiquem més sovint aquestes reflexions, i sense donar nos compte desprendrem bondat i amor al nostre entorn i segur que ens serà correspòs.

Que el 2010 sigui l'any que vam tornar a resar o fer les nostres reflexions cada nit abans d'anar a dormir.


Feliç any nou, un petó i bona nit a tots.

Reflexions sobre Política i sobre els Polítics.

El fred ha arribat també a la ciutat comptal. Cada matí, quan no estic de viatge, surto de casa, just als peus de l’avinguda Tibidabo de Barcelona, i emprenc carrer Balmes avall a cavall d’una Scooter, contracorrent, doncs aquest carrer arterial de nord a sud, canalitza tot l’aire fred que puja directe des del mediterrani i tota la "bocanda" d’aire gèlid se’t clava a la cara i com un autèntic "masell" m’aixeco la visera del casc i deixo que el fred i el vent siguin la meva dosis de cafeïna matinal, doncs no he estat mai cafeter. De sempre m’ha agradat el vent, i les sensacions que un experimenta quan et toca a la cara. Probablement d’aquí els “quintissano” (grup de musica pradenc dels anys 90 ) i “portats pel vent” (títol de la primera maqueta) i “cada cap vespre quan el vent bufi…” (part de la lletra d’una cançó dels quintissano). Recordo que només el volia evitar quan jugava a futbol, evidentment amb el nostre gran pradenc. Quins records. Des de ben petits que hem defensat els nostres colors, també blaugranes, com els d’aquest equip, que ja ha fet història, del Pep Guardiola. Realment, el barça ha estat el millor antídot per als catalans per oblidar nos de la Crisi econòmica que ens ha tocat viure. No vull ni pensar com s’han de sentir els senyoritos de la capital tenint a sobre que empassar-se 5 + 1 ,esperem , títols en una temporada. Si us haig de ser sincers, després del 13D, l’únic motiu per al que entendria a un català que votés NO, seria pel fet que no podríem tornar més a Madrid i plantar-els-hi un 0-5 al Santiago Bernabeu, però bé, sempre ens quedaria el derbi amb l’etern rival de Sarrià!!!

Referent al tema de la consulta sobre la voluntat d’una Autodeterminació o Independència, crec que hi ha alguns temes a comentar. Evidentment de bons i de dolents:

1er. Es un èxit per al nostre país petit, que ens haguem pogut mobilitzar, sempre des de la quasi clandestinitat, i haver realitzat aquesta consulta.

2on. Abans del dia 13, els organitzadors i forces polítiques implicades i que donaven suport a tal esdeveniment, tenien que haver conscienciat més a la societat catalana i de retruc espanyola que els índex de participació era molt previsible que rondarien entre 20 i 30%. Era d’esperar que en aquesta consulta, que no és de caràcter vinculant, a la que no s hi han pogut abocar plenament els mitjans de comunicació, i tampoc els partits polítics han pogut donar les raons detallades del perquè d’una independència, els percentatges de participació serien baixos. Llavors ens hauríem pogut estalviar els comentaris de la premsa centralista on ho taxaven de fracàs de participació.

3er Tot el contrari. Des de Madrid jo estaria molt preocupat de pensar que a Catalunya, una de cada 3 persones ( i fins i tot en algunes poblacions dues de cada 3) manifesta lliurament que voldria despendres d’Espanya. I que no vol dir que la resta hi estiguin en contra. Simplement o no han cregut oportú anar a les urnes al tractar-se d’una acció oficiosa i no vinculant o que tan els hi fa una cosa com un altre o que finalment, i de forma evident, hi haurà la gent que no els hi interessa l’independència. Si sabéssin que Catalunya Independent seria la 4rta nació europea amb major renta per càpita probablement s’ho repensarien.

4rt. M’imagino que al no poder involucrar-se els partits polítics integrament en aquest procés, ningú ha fet una definició del País que voldríem en cas d’una hipotètica independència, a nivell polític, econòmic i social. A mi personalment això és el que em preocuparia més a l’hora de votar. Perquè tampoc voldria una Catalunya independent sense un llibre de ruta predefinit, i que està clar que entre totes les forces polítiques i entre tots els catalans definiríem. Però aquest punt, també ha jugat encontra a la participació.

5è. No vaig trobar gens encertades les manifestacions des d’Osona just unes hores després del escrutini final de la consulta. De nou els hi vem posar tot en safata a les forces opositores. “ quatre gats i a sobre mal avinguts”. Encara no hem aconseguit res, i ja s’han d’escenificar actes de reconciliació entre López Tena i l’Uriel Bertran després de les seves discrepàncies. Per favor!! Us podeu imaginar que el dia després d’unes eleccions vinculants, que guanyés el Si, ens comencéssim a tirar els plats pel cap?? Com ja va passar al maig del 37, quan en plena guerra civil espanyola, vem encetar la nostra guerra particular a Catalunya dins el mateix "bando", Generalitat, Republicans i el PSUC enfrentats contra militants de CNT, les FAI i el POUM. Pot semblar fora de context, però ja sabem quin és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra.

6è i definitiu. Anem per passos. Primer hem d’aconseguir un Estatut digne, i no comencem a dividir les forces. Que és el que volen. Sense donar-nos compte, tot aquest procés de la consulta al final acabarà debilitant el que ara ens juguem de veritat. L’Estatut de Catalunya. Si a Madrid encara no han digerit l’estatut, tindríem que ser més cautelosos, i no provocar los ara amb les consultes. Tot al seu temps. Aconseguim l’Estatut que ens mereixem i ens pertoca, i després ja podrem anar tots a la una per un referèndum d’autodeterminació amb cara i ulls!!.


13D i autodeterminació a part, ha estat un any molt particular. Les nostres generacions, per sort, no ens ha tocat viure cap guerra però, tot i que no és cap raó per sentir-se’n orgullós, haurem viscut un autèntic Crack financer i econòmic. I per desgràcia això encara no ha acabat. Els anomenats PIGS, (porc en anglès, així és com ens deuen veure a la resta d’Europa), Portugal, Itàlia, Irlanda, Grècia i Spain, dels que per desgràcia en formem part, ho tindrem més complicat que la resta. No tenim cap Base industrial sòlida, ni hem apostat per un desenvolupament tecnològic de les nostres empreses, al contrari, doncs aquesta és una de les primeres partides que s’ha vist retallada en els pressupostos estatals. La major part de la nostre economia es basa en el SOL, les platges, el turisme i tot el que en penja, restauració, hostaleria, i finalment la gran industria immobiliària. En ambdós sectors els requisits son inexistents. En el primer cas simplement depèn de la situació geogràfica del país, com més apropats al equador millor, mes dies de sol, millor clima, i això sí, amb unes fronteres ben amples per carregar nos d’immigració que pugui servir plats combinats a tots els turistes low-cost que ens visiten, doncs aquí ningú es vol embrutar les mans, i aquesta mateixa immigració és la ma d’obra que ha construït gran part dels mes de 1 milió de pisos que hi ha al país per vendre, per lo que dels requisits del segon sector no cal ni que en parlem. La qüestió està en que si els 4 milions de parats que tenim es dediquessin a fer les feines que ens toquen fer al nostre país, no tindríem ni una ànima a la cua del INEM, però esclar, aquí volem viure com els Suecs que amb menys de 9 milions d’habitants han muntat empreses com IKEA, SAAB, VOLVO, ERICSSON, SCANIA, ELECTROLUX, H&M(moda) i esclar es poden permetre unes politiques socials utòpiques per nosaltres.

Hem permès al sud d’Espanya viure amb un nivell de vida escandinau i només treballant una tercera part de l’any. Per uns moments ens hem cregut europeus i començat a viure com ells, i cap govern s’ha encarregat de fer nos tocar de peus al terra i començar la casa pels fonaments i no per la teulada. Ens hem perdut discutint sobre el color de les persianes de la casa i descuidant els temes importants i senzillament i clar i català ens hem fotut la casa a sobre. Teníem que haver forjat una economia sòlida, apostant per empreses tecnològiques, exprimint al màxim la rendibilitat dels nostres negocis existents, possiblement descarregant al país de prestacions socials però que a la llarga tot hagués acabat revertint en el benestar i la protecció social tal i com ha de ser. Tractem als turcs, grecs, italians del sud i marroquís de moros, mafiosos, de mal fiar, embadocadors...i hem oblidat que a tots ens banya un mateix mar i un mateix sol.

Sóc el primer romàntic, el primer que m’agrada entaular converses amb amics en una taula davant del mar banyada de bons menjars i bon vi, però això no treu que no siguem treballadors, professionals i rigorosos en el nostre treball.

Ens hem dormit als llaurés. No podem parlar de governs corruptes que només hagin pensat en les seves pròpies butxaques (com passa a gran part d’Amèrica del sud). Per desgràcia la classe política activa del nostre país deixa tan de desitjar que per no tenir no tenen ni ànsies de riquesa ( Valencians a part). En un escrit de LA VANGUARDIA del passat 8 d’octubre, el catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat Autònoma de Bellaterra, ens parlava de “La desconfiança en els Partits polítics”. Textualment deia referint-se als polítics espanyols: “...currículo singular de nuestros profesionales de la política: empiezan sus carreras en las juventudes del partido, a trancas y barrancas acaban sus estudios, si es que los acaban; de ahí pasan a cargos internos, después a la concejalía de algún ayuntamiento y todavía muy jóvenes, llegan a jefes de gabinete, a diputados y aun a ministros, sin otra experiencia, personal y profesional, que su ascendente carrera interna, cuyo mayor mérito ha consisitido en no replicar a sus jefes. En definitiva, no han salido del cascarón del partido, no saben nada de la vida, ni son nadie sin estar arropados por su partido, al que, naturalmente, prestan ciega obediencia. Su principal argumento suele ser atacar al contrario, lo único que han aprendido de su entorno. Lamentable” i acaba dient: “Hay que reflexionar sobre todo esto, sobre el bajo nivel intelectual y moral de nuestra clase política, encontrar sus causas y ponerles remedio. Me decía un amigo el otro día: con la clase política de hoy, no hubiéramos sabido acabar con el franquismo y darle una salida democrática a la transición”.

Ara ja sabeu on volia anar a parar en tot aquest post d’avui.

No fa falta ni parlar dels casos de corrupció vigents, Gurtel, Pretoria, Palau (per suposat amb implicació política al darrera, sinó què hi fan a dia d’avui 2 individus que han “robat” 30 milions d’euros al carrer??).

En aquest país s’ha perdut el respecte a la política i a la democràcia. Sembla estrany venint d’un règim dictatorial de quasi 40 anys. Les persones vàlides per dirigir un projecte del tipus que sigui, els líders autèntics s’han anat apartant de la política i s’han llençat a l’empresa privada, on es guanyaran de ben segur millor la vida sense tenir que fer algun estraperlo. Amb això també entenc que no pot ser que el president i ministres d’un País guanyin el que guanyen. Però tampoc cal que quan presentin públicament les seves declaracions de renta els hi figurin uns patrimonis particulars de 30 40 i 60.000 euros. Això si que és sinònim d’evasió fiscal amb totes les de la llei!!!! Sóc el primer que critico la nostra classe política, però també sóc el primer que el dia que tinguem uns bons líders polítics, que parlin diferents idiomes per anar a discutir a Brussel•les i on convingui, i que hagin passat un mínim de 10 anys per l’empresa privada (per saber com volta el món), llavors aprovaré que cobrin més diners que els presidents dels bancs. S’haurà acabat la corrupció a nivell de càrrecs polítics i evidentment estarem dirigits per gent amb experiència basada en la realitat!!!!

De la mateixa forma que critico la classe política professional del nostre País ( Espanya i Catalunya), referint me a les persones que es dediquen plenament a la política, que tenen un sou que els permet destinar tot el seu temps a un partit, vull també donar tot el meu suport a la gent que fa política de forma desinteressada, altruista, des de qualsevol regidoria de poble, alcaldia d’una petita ciutat, o membre de qualsevol tipus d’agrupació o associació que, després d’una jornada laboral, treu hores de la seva vida privada per dedicar les a una comunitat, barri o poble. I és a aquestes persones a qui dic, no per primera vegada, que es mantinguin allunyades de les estructures jeràrquiques piramidals que constitueixen els principals partits polítics. Representen tots els peons que inconscientment, la majoria, formen la base i per tant suporten la part mes feixuga i menys recompensada i agraida d’aquestes organitzacions, i que des de la cúpula son molt conscients que quants més siguin a sota més amunt estaran ells.

De nou, veig que queden moltes coses per fer i per arreglar.


Sort a tots!!!!

Fins sempre amic Marçal...

Estimats Lectors, de nou la pèrdua d’una persona, en aquest cas més propera, m’ha donat l’empenta per escriure. La mort sempre ens agafa desprevinguts, i quan visita abans d’hora encara més. Tots ja sabeu que l’amic Marçal Roca ens va deixar aquest passat dilluns. Durant el funeral el mossèn Lluís ens deia que la mort ens persegueix tota la vida, quina realitat tant tètrica. Si t'hi pares a pensar podria convertir tota la nostra vida en un malson, quan intentes córrer i les cames et pesen i no avances i no hi ha forma d’escapar del qui et ve seguint les passes. Es per això que, tal i com ens deia el Mossèn, només ens la podem prendre com el final de la nostra existència física terrenal, i el començament d’un nou viatge espiritual cap a un més enllà. Que el buit que queda és sinònim de totes les coses bones que amb el difunt se'n han anat, i que per tant aquest buit no ens ha de fer mal, sinó fer-nos sentir més orgullosos del qui l’omplia. Trobar a faltar a un ser estimat és natural i condició humana, però hem de tirar endavant com sigui, buscant petites coses que ens retornin l'il.lusió en aquesta vida ara mancada d'un ser vital.

L’hereu de la batuta del Pepito Cirera, l’Arnau, juntament amb un membre de la Cobla Canigó, on el Marçal encara hi tocava, li van dedicar l’última sardana acompanyats de la Tenora. Moment emotiu i molt encertat.

Una part de la meva vida musical ha anat lligada al Marçal. Vem començar la colla dels geganters i grallers amb ell com a professor de gralla juntament amb el Teixidor. Quants diumenges, juntament amb el Miquel Batriu, ens havien de venir a treure del llit per anar a acompanyar els gegants per tants pobles de la comarca i comarques veïnes. Posteriorment va arribar l’Escola de Música, quan ell juntament amb el Pepito Cirera i el meu pare la van muntar i d’aquí vem saltar de la gralla cap al Saxofon, trompeta, clarinet…Crec que el principal fruit d’aquest Escola original de Música va ser el fet de tornar a tocar una orquestra local els balls del contrapàs durant les festes dels Elois. De fet el Marçal ja havia estat dels últims de fer ho prèviament com a membre de la Cobla la Lira. Fa dos Sant Joans que des de d’alt de la tarima de la plaça vella comentàvem amb ell i el meu cosí Joan, doncs que aquell any ja en feia 20 que tocàvem junts el contrapàs. I recordàvem un any on vem tocar només ell, el Peptio Cirera, l’Alfonso al bombo i els 2 cosins Bartrons…avui semblaria impensable, però va ser així, i sense micros ni tarima. Com sempre la màgia del moment va fer arribar la música a tots els traginers i balladors.

Esperem, que poc a poc la família pugui anar omplint aquest buit que deixa el Marçal, al igual que tots els musics tindrem de fer, però sense dubte el tindrem molt present quan ens tornem a trobar de nou tots els pradencs a les places del nostre poble per tocar el contrapàs i alguna de les seves pròpies Sardanes que ell havia escrit per a nosaltres.

No t’oblidem Marçal!!!

Sr. Mas. El professor de l'ànima.

I finalment, gràcies al facebook ens hem retrobat de nou amb el professor de l’ànima. Després de 16 anys ell em va localitzar, i jo el vaig escriure preguntant li per la seva vida i derivant lo cap al meu blog on podria trobar algunes pinzellades sobre la meva. La seva resposta es va demorar una setmana. Temps més que justificat, doncs la meva carta va arribar la vigília del dia de la mort del seu pare. El passat dimarts 17 de març. Capricis del destí li deia jo en futura correspondència. De sobte ens arranquen del costat gent que estimem i sense saber el perquè el dia següent es creua en la teva vida algú que t’obre una nova porta i la traspasses sense masses pretensions. Potser amb el temps t’adonaràs que aquesta nova experiència et va ajudar a omplir una petita part del buit que va deixar aquella pèrdua.

L’espera va valdre la pena. De nou un serpentí de paraules ensucrades de nostàlgia varen caure en la meva Bústia. El Sr. Josep Maria Mas. El professor de Català, de Literatura, de llatí, de Grec, de Música, en definitiva, el mestre de la vida m’havia respòs. Mentre llegia, la butaca i la taula del escriptori del despatx es van convertir en el petit i incòmode pupitre tipo tàndem, de l’escola de Tona on vaig estudiar la segona etapa del EGB i el BUP, i ell de peu, davant la pissarra, m’agraïa les línies que li hi havia escrit, m’informava de la mort del seu pare, m’afalagava dient me que li havien agradat els meus escrits del blog, i em deia que aviat ens veuríem.

No m’agraden aquest tipus de comparacions, però per els que no el coneixeu , el Sr. Mas, va ser la font d’inspiració del emblemàtic professor John Keating de“El club de los poetas muertos” interpretat pel brillant Robin Williams. Abans de veure aquesta pel•lícula, ell ja ens havia parlat del Carpe Diem, (Pren les roses abans que es marceixin, o aprofita el temps), en d’altres paraules, però amb el mateix missatge.

Amb els anys em vaig adonar que l’essència de les classes que el Sr. Mas ens va impartir, no estava en el contingut sinó en la forma. Realment ens va ensenyar a alliberar les coses que tenim amagades al fons de l’ànima, i a vèncer les pors que tant sovint no ens permeten fer el salt cap a lo desconegut. Que el viatge més llunyà que un pot fer no és a les antípodes de la terra sinó al interior d’un mateix, un viatge realment cap al infinit…sense límits…ni temences.

Ahir dimarts, just abans de plegar vaig rebre un trucada interna des de la recepció de l’empresa on treballo, al centre de Barcelona. “Tens una visita…..Sr. Mas”. Si!!!! Ho havia fet. M’havia dit que ens veuríem i sens dubte que així va ser!!

16 anys després ens retrobàvem. L’alumne ja no era el nen d’entre ,14 i 17anys, però la seva presència em va despertar de nou unes ganes immenses d’assentar me davant d’ell, disposat a escoltar lo de nou i a aprendre. En un quart d’hora ja estàvem prenen un tè en una petita plaça de caire gòtic, sota la ombra d’uns desmais. I com si aquests anys haguessin estat els 20 minuts del pati del matí, ja tornàvem a estar el Mestre i jo, cara a cara, i ell amb la mateixa energia omplint una altre vegada la meva ment d’experiències, de saber i en definitiva despertant de nou la meva ànima!!

Gràcies Sr. Mas per les hores que ens vas dedicar.

Gràcies per haver me retrobat després dels anys…

El teu alumne sempre fidel.

...bum bum!!........bum bum!!....bum bum!!......

Escalfant motors!!!!

Pestbuda Vs Budapest.

Estimats lectors, de nou un llarg parèntesis...aquesta vegada, però, injustificat. M'imagino que els diversos viatges a Lisboa i Porto durant el mes de desembre, el tancament de l'any a l'empresa, la ressaca del cava i els turrons, i aquests dies de gener, tant fredots com diria en Molina, planificant el nou any m'han apartat del blog i dels blogs que llegeix ho habitualment.

Fins avui, que he tornat a repassar l actualitat des de l'òptica del Isaac Peraire, les reflexions de l'amic Róger Parareda, les pel.lícules "fellinianes" del camarada Jordi Pey, deixant me transportar també per les sempre espectaculars fotos de la Montse Argercih, analitzant les descripcions introspectives de la Natalia de cal Perusa, i els escrits frescos de l'Ester Petita...i així un per un tota la llista dels blocaires de casa...

Tenia ganes d'explicar vos el viatge del passat més de gener a la capital d'Hungria, Budapest, que per questions de l'atzar també podria haver estat Pestbuda, doncs Pest era la ciutat a una banda del caudalós Danubi on s hi troba el Parlament amb la característica cúpula inspirada amb la del Vaticà, i Buda que s'eleva a l'altra banda del riu i representada per la Biblioteca Nacional (castell reial de Buda), cara a cara amb el Parlament, desafiantse cada dia que passa ,només separades per l'aigua del riu. I que cert dia a final del segle XIX es varen unir convertintse així en la segona ciutat més gran del Imperi Austrohungar després de Viena.

Durant 8 anys, un immigrant procedent de Colombia i interpret de l'embaixada del mateix país a Budapest, em va obrir les portes a totes les empreses que hi ha, o millor dit que hi havia en aquell temps, doncs la crisi i els últims 3 anys d invasions asiàtiques ho han arrasat tot, com si fós la sombra del cavall d'Àtila dels Huns, que per on trepitjava mai més hi tornava a creixer l'herba. I no faig aquesta comparació perquè sí, doncs Àtila, Rei dels Huns, tribu asiàtica possiblament de la zona de Mongolia, va recorrer i invair, fa més de 1500 anys, tot el que va trobar al seu pas fins arribar al mar negre, més de 10.000 kilometres, passant per Hungria i curiosament avui dia es en aquest pais que descendents d'aquesta tribu i que s'establiren en aquestes terres rera l'estela que deixava l'Assot de Déu, estan lluitant per a ser reconeguts com a una minoria ètnica. Més de 100.000 persones Descendents dels Huns viuen a Hungria i paisos veins.

Història i històries a part, Budapest és una ciutat totalment lligada a la cultura. Farcida de museus, Teatres, Auditoris, i també de locals de música profana on jo acostumo a perdrem hi durant les nits més bohèmies que un es pot imaginar. El centre de Pest, és una formiguer de pub's, bars, clubs amb un mateix denominador comú. "LIFE MUSIC". Bandes locals interpreten, com ningú més, amplis repertòris de tota la música que un pugui desitjar escoltar en aquella situació. Us recomano "oldmen pub". Qualsevol músic, toqui el que toqui no s'escapa d'haver passat pel conservatori superior de música. Aquesta particularitat forma parta del llegat que els hi deixà el periòde comunista (el socialisme també va tenir coses bones)!!! Per lo que ja us podeu imaginar com sonen aquests grups. de collonssss!!!!!!

Hotel Marriott. Just al costat del parlament (Pest). Habitació en la novena i penúltima planta, davant del danubi, convertint la gran vidriera de l'habitació en una postal de Buda. Tot el Castell de Buda il.luminat, reflexat en les turbolentes aigues del riu que sortegen les columnes del pont Margaret a l'horitzó..

Budapest, em té el cor robat. No us la perdeu....

En record al Poeta de Prats. Pere Vila i Espona.

Tot i la fredor d’aquesta eina, vull aprofitar l’ocasió per a transmetre els meus sentiments de condol a la família Vila.

L’origen de la vida, el concepte de l’eternitat en el temps i del infinit en l’espai son els grans interrogants que sempre han atormentat a la humanitat. La mort terrenal és de les poques coses que sense necessitat de cap afirmació científica tots l’acceptem com a tal, i que tard o d’hora a tots ens arribarà al dia d’afrontar-la. Però la nostra cultura i religió han volgut que aquest fet tant provat i tangible el convertíssim en un tema tabú, embolcallant lo de misteri i temença . Aquest silenci, ens fa a tots vulnerables el dia que arriba la mort d’un dels membres del nostre cercle més proper. Per molt previsible que fos, quan arriba el moment, després de l’últim sospir, es desencadena una torb en la nostra ment, que de sobte desemmascara de tots aquells tabús i silencis a la temuda realitat que representa el final de la vida. La mort. No hem estat preparats per acceptar la, i encara menys per entendre la. De sobte una manada de records es desborda dins nostra. Les últimes converses, anècdotes del passat proper i més llunyà, fins que les llàgrimes et retornen a la realitat, i de nou un sospir. Ara però, un sospir de vida, d'esperança, que et fa pensar que tot continua, i que sens dubte tirar endavant serà la millor forma de rendir li un homenatge al teu Pare difunt.

Pere Vila i Espona, Pradenc que ha fet mèrits per aparèixer a l’Enciclopèdia Catalana. Poeta. Però jo el recordo, quan de petits jugàvem a futbol al “corredor” que uneix el carrer major amb el passeig, i ell ens mirava de reüll mentre cosia amb la porta oberta del treballador de cal Siller que donava al mig del mateix corredor. “vigileu amb els vidres canalla” ens deia sovint. Fins que finalment, l’esquerra del jordi de cal Padassé (que ja començava a despuntar), o un xut del Jaume Calderon de cal Bo, o del Joan i Jo (cosins de cal Palilla), acabava amb una trencadissa. En menys de 3 segons l’improvisat camp de futbol quedava desert….amb una pilota rodolant sola corredor avall fins anar a parar directe a dins la farmàcia, sempre i quan no l’interceptés el Pepet de Cal Duran que evidentment, i amb tota la raó del món, ens la retenia uns quants dies, doncs a part de jugar a futbol també ens entreteníem a tancar els porticons del cosidor que hi tenien i esclar, deixàvem a les cosidores sense llum i encara més important sense vistes a la plaça de l’església , punt neuràlgic del poble!!

Jo em quedaré amb aquest record. El seu art per la paraula ja ens ha quedat immortalitzat sobre paper.

De nou vull donar el meu condol a tota la família. Al seu fill Pere Vila i Vilalata, amic de la família i en especial del meu pare. La seva amistat incondicional els ha portat a compartir molts projectes culturals i polítics, i que sempre admiraré com a persones que en tot moment s’han mantingut fidels als seus principis tot i les inclemències. Dolors i Edu. També Lluís, segur que el teu pare se’n haurà anat orgullós d’haver nos deixat mentre tu ocupaves l’alcaldia del seu poble que tant va estimar. Teresa, que em vas ensenyar a escriure a 2on i 3er de bàsica, vaig venir al vostre casament amb el Lluís, i al final vaig acabar plantant un arbre junt amb la teva filla Núria al cap de munt del passeig. (el varem batejar amb JOFEJOMAN. (JO)Jordi Fusté, (FE)Ferran Cruells, (JO)Joan Salvans, (MA)Manel Bartrons, i la llavors encara més petita (N)Núria Vila.) És el cinquè començant per la plaça de cal xiquet en direcció cap a la cantina. (segur que la Núria no se’n recorda). Tambe Jordi i Familia us dono les meves condolencies.

Gràcies als documents videogràfics del Jordi Pey, he descobert el seu "sonet del mes de juny". a sobre recitat per ell mateix. i m`he emocionat abans que ell ho fés.

Segur que els pròxims mésos de juny, quan la primavera estigui en el seu esplendor, podrem sentir les seves paraules encara vives passejant se pels carrers del poble entre olors intenses i empenyudes per l'aire del seu últim suspir.