Sr. Mas. El professor de l'ànima.

I finalment, gràcies al facebook ens hem retrobat de nou amb el professor de l’ànima. Després de 16 anys ell em va localitzar, i jo el vaig escriure preguntant li per la seva vida i derivant lo cap al meu blog on podria trobar algunes pinzellades sobre la meva. La seva resposta es va demorar una setmana. Temps més que justificat, doncs la meva carta va arribar la vigília del dia de la mort del seu pare. El passat dimarts 17 de març. Capricis del destí li deia jo en futura correspondència. De sobte ens arranquen del costat gent que estimem i sense saber el perquè el dia següent es creua en la teva vida algú que t’obre una nova porta i la traspasses sense masses pretensions. Potser amb el temps t’adonaràs que aquesta nova experiència et va ajudar a omplir una petita part del buit que va deixar aquella pèrdua.

L’espera va valdre la pena. De nou un serpentí de paraules ensucrades de nostàlgia varen caure en la meva Bústia. El Sr. Josep Maria Mas. El professor de Català, de Literatura, de llatí, de Grec, de Música, en definitiva, el mestre de la vida m’havia respòs. Mentre llegia, la butaca i la taula del escriptori del despatx es van convertir en el petit i incòmode pupitre tipo tàndem, de l’escola de Tona on vaig estudiar la segona etapa del EGB i el BUP, i ell de peu, davant la pissarra, m’agraïa les línies que li hi havia escrit, m’informava de la mort del seu pare, m’afalagava dient me que li havien agradat els meus escrits del blog, i em deia que aviat ens veuríem.

No m’agraden aquest tipus de comparacions, però per els que no el coneixeu , el Sr. Mas, va ser la font d’inspiració del emblemàtic professor John Keating de“El club de los poetas muertos” interpretat pel brillant Robin Williams. Abans de veure aquesta pel•lícula, ell ja ens havia parlat del Carpe Diem, (Pren les roses abans que es marceixin, o aprofita el temps), en d’altres paraules, però amb el mateix missatge.

Amb els anys em vaig adonar que l’essència de les classes que el Sr. Mas ens va impartir, no estava en el contingut sinó en la forma. Realment ens va ensenyar a alliberar les coses que tenim amagades al fons de l’ànima, i a vèncer les pors que tant sovint no ens permeten fer el salt cap a lo desconegut. Que el viatge més llunyà que un pot fer no és a les antípodes de la terra sinó al interior d’un mateix, un viatge realment cap al infinit…sense límits…ni temences.

Ahir dimarts, just abans de plegar vaig rebre un trucada interna des de la recepció de l’empresa on treballo, al centre de Barcelona. “Tens una visita…..Sr. Mas”. Si!!!! Ho havia fet. M’havia dit que ens veuríem i sens dubte que així va ser!!

16 anys després ens retrobàvem. L’alumne ja no era el nen d’entre ,14 i 17anys, però la seva presència em va despertar de nou unes ganes immenses d’assentar me davant d’ell, disposat a escoltar lo de nou i a aprendre. En un quart d’hora ja estàvem prenen un tè en una petita plaça de caire gòtic, sota la ombra d’uns desmais. I com si aquests anys haguessin estat els 20 minuts del pati del matí, ja tornàvem a estar el Mestre i jo, cara a cara, i ell amb la mateixa energia omplint una altre vegada la meva ment d’experiències, de saber i en definitiva despertant de nou la meva ànima!!

Gràcies Sr. Mas per les hores que ens vas dedicar.

Gràcies per haver me retrobat després dels anys…

El teu alumne sempre fidel.