Estimats Lectors, de nou la pèrdua d’una persona, en aquest cas més propera, m’ha donat l’empenta per escriure. La mort sempre ens agafa desprevinguts, i quan visita abans d’hora encara més. Tots ja sabeu que l’amic Marçal Roca ens va deixar aquest passat dilluns. Durant el funeral el mossèn Lluís ens deia que la mort ens persegueix tota la vida, quina realitat tant tètrica. Si t'hi pares a pensar podria convertir tota la nostra vida en un malson, quan intentes córrer i les cames et pesen i no avances i no hi ha forma d’escapar del qui et ve seguint les passes. Es per això que, tal i com ens deia el Mossèn, només ens la podem prendre com el final de la nostra existència física terrenal, i el començament d’un nou viatge espiritual cap a un més enllà. Que el buit que queda és sinònim de totes les coses bones que amb el difunt se'n han anat, i que per tant aquest buit no ens ha de fer mal, sinó fer-nos sentir més orgullosos del qui l’omplia. Trobar a faltar a un ser estimat és natural i condició humana, però hem de tirar endavant com sigui, buscant petites coses que ens retornin l'il.lusió en aquesta vida ara mancada d'un ser vital.
L’hereu de la batuta del Pepito Cirera, l’Arnau, juntament amb un membre de la Cobla Canigó, on el Marçal encara hi tocava, li van dedicar l’última sardana acompanyats de la Tenora. Moment emotiu i molt encertat.
Una part de la meva vida musical ha anat lligada al Marçal. Vem començar la colla dels geganters i grallers amb ell com a professor de gralla juntament amb el Teixidor. Quants diumenges, juntament amb el Miquel Batriu, ens havien de venir a treure del llit per anar a acompanyar els gegants per tants pobles de la comarca i comarques veïnes. Posteriorment va arribar l’Escola de Música, quan ell juntament amb el Pepito Cirera i el meu pare la van muntar i d’aquí vem saltar de la gralla cap al Saxofon, trompeta, clarinet…Crec que el principal fruit d’aquest Escola original de Música va ser el fet de tornar a tocar una orquestra local els balls del contrapàs durant les festes dels Elois. De fet el Marçal ja havia estat dels últims de fer ho prèviament com a membre de la Cobla la Lira. Fa dos Sant Joans que des de d’alt de la tarima de la plaça vella comentàvem amb ell i el meu cosí Joan, doncs que aquell any ja en feia 20 que tocàvem junts el contrapàs. I recordàvem un any on vem tocar només ell, el Peptio Cirera, l’Alfonso al bombo i els 2 cosins Bartrons…avui semblaria impensable, però va ser així, i sense micros ni tarima. Com sempre la màgia del moment va fer arribar la música a tots els traginers i balladors.
Esperem, que poc a poc la família pugui anar omplint aquest buit que deixa el Marçal, al igual que tots els musics tindrem de fer, però sense dubte el tindrem molt present quan ens tornem a trobar de nou tots els pradencs a les places del nostre poble per tocar el contrapàs i alguna de les seves pròpies Sardanes que ell havia escrit per a nosaltres.
No t’oblidem Marçal!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada