divendres, 11 de juliol del 2008

Casablanca.




Dilluns 7 de Juliol. 11:00 del mati.


Aquesta setmana toca el Marroc. País veí i País de molts cohabitants nostres des de ja fa alguna dècada.

Nomes començar el vol m'he endormiscat immers en un lleuger somni, imaginant me que era Humphrey Bogart, representant el fabulós Rick, fugint de la pressió nazi que es vivia durant la segona guerra mundial a la ciutat ocupada de Paris. Evidentment acabava de passar el cap de setmana mes emocionant i romàntic de la meva vida junt a la Lisa, sota la pell de l’Íngrid Bergman, a l eterna ciutat de la llum i el vol a Casablanca era la forma mes rapida d'accedir a zona neutral.

Una petita turbulència m ha retornat a la realitat...mirant per la finestra tot son tonalitats marronoses. Àfrica. Terra àrida i eixuta. Castigada pel clima i l historia. De sobte un blau intens em desorienta, encara no hem travessat el mediterrani ?? Llavors m adono que encara no hem deixat la península, i el que em preocupa mes: on comença l'Àfrica?? a veure si al final serà veritat que comença després dels Pirineus...

En menys de 2 hores ja em trobava a la terminal d arribades de l'aeroport de Casablanca. M hi esperava el Monsieur Quessar, el meu nou representant a qui acabava de conèixer en persona, i continuant amb la meva historia particular em vaig voler imaginar que era el Capità Louis Renault. De fet físicament no divergien massa l un del altre.

Feia 4 anys que no tornava al Marroc. Per qüestions professionals durant el 2002-04 hi vaig estar molt lligat. Llavors acabava d heretar la corona Mohammed VI. Fill de Hassan II. Hassan va estar un Rei que va enfocar el seu regnat de cara al exterior. Va descuidar molt la situació interna del País. També destacar que durant una visita oficial al nord del País, a la ciutat de Tanger, va patir un intent fallit d assassinat ( crec que era el 2on o 3er). Va declarar i el mes important, es va prometre a si mateix, que mai mes tornaria al nord del País, i així va ser. No només no hi va tornar sinó que el va deixar de la ma d Alà!! fins i tot les antenes del nord no podien rebre la senyal de TV i Radio marroquins. D aquí que totes les antenes de Tanger estaven encarades cap a Espanya, i gracies a això a Tanger a part del àrab (marroquí) i francès, també si parla castellà. En aquest últims 4 anys, quan la nova política de Mohammed a començat a donar els seus fruits, ha estat impressionant el canvi intern que ha viscut el Marroc. Totes les principals ciutats estan comunicades amb magnifiques autopistes. Marraquesh, com a capital turística al centre - sud del país, Casablanca com a capital econòmica. Una mica mes al nord Rabat la capital oficial i administrativa, i al interior del país Fes, la capital cultural.
El mes rellevant però ha estat el fet de potenciar de nou el nord del país. Tanger ha estat rebent a sobre moltíssimes inversions espanyoles, privades i ajudes del govern. Hi estan construint el Tanger Med, el que serà el port de mercaderies mes gran d Àfrica, i que per acabar d adobar la crisi que patim a Europa i al nostre país, competirà amb el port de Barcelona.

Les autoritats marroquís estan demanant a la seva gent que no marxi i que tornin els que ho han fet. Tenen mancança de ma d'obra. Les fàbriques van plenes fins a dalt de comandes. I ja no son dels Mark & Spencer, Burrbery (anglesos) o Promode i Morgan (Francesos), ara es Espanya amb Inditex (Zara, Massimo Dutti ...) Induyco (Elcorteingles) i en concret Barcelona, a traves de Mango qui ha esdevingut el motor de tota l'industria lleugera del País.

En menys d un any no quedarà ni un marroquí ni romanès al nostre país. La Setmana passada vaig estar 2 dies a Bucarest (Romania). Sembla que Nicolae Chauchesku hagi ressuscitat. Tot el país esta "potes enlaire". construcció de vivendes, fàbriques, autopistes, i evidentment molta part d'aquesta obra civil esta finançada des de la Unió Europea. Recordeu que Búlgars i Romanesos ja estem tots agermanats. Espanya també va ser a la cua d Europa i la UE també ens va destinar grans quantitats de divisa.

Quan varem arribar a l'hotel, vaig anar ràpidament al Piano bar, i sense voler em vaig tornar a posar sota la pell del Bogart. Em sentia caminant pel Rick's Cafè, el càpita Louis ja se'n havia anat. Em vaig assentar en una taula a prop del piano, lloc privilegiat des d'on a la vegada podia entreveure, enmig de les majestuoses palmeres del jardí exòtic del hotel, una posta de sol sobre l oceà. De nou un d'aquells moments, que al final de la vida et permetran dir que ha valgut la pena.

Un home gran, de bigoti despoblat i engroguit per la nicotina tocava melodies d algun llibre d’estàndards. Quan va haver acabat, i aquest cop saltant me el guio de la pel•lícula, em vaig apropar al piano, i en comptes de dir li al "Sam" : Play it again Sam (toca la de nou Sam), vaig ser jo el que em vaig assentar i la vaig tocar. "as times goes by" (el temps passarà)... Feia 6 anys que l havia tocat per primera vegada en aquell mateix piano de mitja cua, de fusta marró. De so apagat, com a mi m'agrada...i em vaig imaginar que era el Sam qui la tocava, després que la Bergman li digues que la toques de nou, tot i les estrictes instruccions del Rick de no fer-ho mai mes !!!! aquella melodia, tocada en la mateixa ciutat on varen esdevenir els fets de la millor historia de la gran pantalla, em van fer posar la pell de gallina...


El capità Louis m'ha anat passejant per tot el País. Només ens ha faltat Marraqueix, però evidentment estàvem aquí per feina, per lo que la capital turística no entrava en els nostres plans. Després de Casablanca, va tocar Tanger (al nord) on em va impressionar la pell blanca de les noies, a diferencia de les de la resta del país on a part de tenir la pell fosca també tenen els ulls de color verd i color mel, provocant un contrast al que no estic acostumat. Però d una bellesa extrema!!! Varem continuar cap a Fes. Un error en la ruta escollida ens va premiar amb la possibilitat de deixar l’autopista i endinsar-nos en el Marroc profund. Autèntic. Camps infinits d’oliveres, vinyes, blat de moro i fins i tot arròs tot i l’aigua que implica. També molts pallers enmig dels rostolls dels recent cosetxats camps de blat. Em va impressionar molt que en aquests pobles encara no hi ha llum ni aigua. Les carreteretes que unien tots aquells poblets estaven plenes de homes , dones i nens caminant amb bidons d’aigua. Realment pobresa. El mitjà de transport son els burriquets. Ho dic en diminutiu perquè es així. Son burros molt petits. La brisa del oceà suavitza molt les temperatures a les ciutats costaneres com Casablanca i Rabat, però al interior la calor és brutal. No passa aire, i et cremes la gola al respirar.

Em va impressionar molt veure a tres nens d’entre 5 i 7 anys parats en una d aquelles carreteres. Un deslligava els bidons plens d’aigua del llom del burriquet.(semblava que era molt jove, el burriquet), l’altre el tibava de la cua per intentar aixecar lo, i el tercer i mes petit del grup plorava assentat al terra cara a cara amb l’animal, m imagino dient li que si us plau s’aixequés. Suposo que no va poder amb la calor i potser amb l'accés de pès, però havia deixat de respirar. S havia mort. La resta de trajecte fins arribar a Fes vaig pensar en ells, i em vaig donar compte de lo desagraïts que som amb la vida que ens ha tocat.

Sopant a Fes, amb Monseiur Quessar (Capità Louis), i encara sensibilitzat per tot lo que havia passat en aquella carretera, li vaig preguntar que com era possible que el món àrab (del magreb) tingués encara zones (tot el que no son les grans ciutats) tan descuidades. Aprofitant li vaig recordar que durant uns quants segles havien estat el motor del mon civilitzat, període en que Espanya varem tenir la “fortuna” de ser envaïts. Ell tot cofoi, a punt d’alçar el vol, m’explicava que ells ens havien ensenyat les matemàtiques, l’astronomia, varen revolucionar l arquitectura del moment, experts en l’aprofitament i manejament de l’aigua....Però contestant a la meva pregunta em va dir que les constants lluites de poder que hi havia hagut en aquelles zones i uns governs poc estables des de les hores, van fer destinar el temps i les inversions a armar-se i guerrejar entre ells. Insistint en el tema vaig, molt suaument, insinuar si la seva religió hi havia tingut alguna cosa a veure, referint me també a tot el tema del fonamentalisme Islàmic. “quina religió??”em va dir . I va continuar: “creus que si més enllà existeix algun cel o algun lloc on s'hi troba la resposta a tots els nostres interrogants, a sobre, hi hauria lloc per mes d’un Déu ?? el vostre Déu o el nostre Alà, o digues li com vulguis no deixen de ser la mateixa figura, si és que realment n'hi ha cap...allà la Fè de cadascú. A vosaltres, Cristians, us va ensenyar el camí un ideoleg o lider social o politic d'aleshores que anomeneu Jesús de Natzaret , i a nosaltres, els Musulmans, Mahoma, i totes aquestes ensenyances les teniu documentades en uns escrits La Bíblia, que per a nosaltres és l’Alcorà. De quina religió em Parles...? Cristians? Islamistes? Per que em preguntes sobre el fonamentalisme ?? aquest terme no existeix en àrab. Se l’han inventat els americans o pro-occidentals quan els hi ha interessat tatxar nos de terroristes. La nostra religió, em dia, es tan tolerant i no menys exigent que la vostra. No deixen de ser codis ètics, sobre la conducta i els valors que hem de tenir la persona humana. Nosaltres fonamentalistes?? Radicals ??" continuava. "Que me’n dius de la vostra santa inquisició? De les vostres creuades ? i de les colonitzacions de centre i sud Amèrica on vareu imposar a base de cop de dalla el vostre Déu...radicant totes les religions que ja hi existien.” Mentrestant jo me’l mirava intentant mostrar li que tot allò que m’estava explicant tenia molt sentit. El Monsieur Quessar començava ja adoptar l’actitud del Capità Louis, i per uns moments vaig tenir la sensació que se’m emportaria emmanillat cap a les dependències policials, acusat de fonamentalista cristià !. Jo li vaig dir que no creia en cap Déu. Després de totes les aberracions que hem fet les persones en nom seu, no crec que s hauria quedat tant tranquil mirant nos des de les alçades si realment existís, però si que crec en una persona de carn i ossos que va existir fa 2000 anys, i que va parlar a les persones des de la senzillesa, des de la humilitat, utilitzant paraules planeres, i que crec que el seu missatge es podria resumir amb : “estima al pròxim i m’estimaràs a mi”, i que finalment es va deixar matar, sense posar hi cap resistència i fins i tot perdonant a tots els que el van portar al calvari, des de l’amic que el va traicionar, els que el van jutjar i condemnar i els que el van matar. No crec en religions. Crec en les persones i en la capacitat que tenim d’estimar i a partir d’aquesta premissa el mon serà molt millor. Espero que arribi el dia, que sapiguem reconèixer als líders de veritat que ens portin cap a un mon ara encara idíl•lic, però no impossible.

Es va acabar el sopar, portàvem 4 dies viatjant per tot el país. Passant calor, amb moltíssimes reunions a l’esquena i km de carretera. El pròxim dia el varem acabar també amb un sopar a Rabat amb el fill del expresident del parlament durant el regnat de Hassan II i actualment ministre de Justícia. Va ser molt interessant i a la vegada positiu. Mai se sap.....

El seguent dia pel matí, seguint el guió, el capità Louis em va acompanyar a l’aeroport de Casablanca. No em vaig haver de acomiadar de Lisa, ja que en aquest cas, per fortuna meva, la meva Lisa m’estava esperant a casa. Però si que ens varem abrassar i li vaig dir: “ Monsieur Quessar, Je pense que ça c´est le commencement d´une grand amitié”.

Una abraçada i bones vacances a tots.

20 comentaris:

Anònim ha dit...

Manel ets l'ostia!!
Molt bona explicació del viatge i la comparança amb el guió del film Casablanca, de veritat es sempre interesant treuren coses positives del viatges i per tan poguerles explicar com tu has fet.
Enhorabona!!!!

Perusa ha dit...

Déu ni dó quina crònica, noi. I encara que sigui per qüestions laborals, és un senyor viatge. M'agrada perquè ens transmets l'essencia de cada racó que trepitges. Fins la pròxima.
Petons

Anònim ha dit...

Manel, ha sido un placer leer tus comentarios a mi nota . No me podía imaginar que te acordaras de mí -
La crónica de tu viaje a Marruecos, me ha hecho recordar el mío en el año 83 - Que fué de ensueño -
¡¡ Buen Verano !! - Besos y recuerdos.

Anònim ha dit...

Manel!! aquest tio em fa pensar amb el Corleone de Tel-Aviv!! Vigila!!!! Molta sort!

Manel Bartrons ha dit...

jejeje...si si el Don Corleone, dins el seu Cadillac desfet !!!!! molt bo!!! durant les vacances vull preparar una cronica dels quintissano i evidentment parlarem del tour de concerts a Israel !!! va ser increïble!! de totes maneres encara no sé qui ets...erem 4 en aquell viatge...joan?pey?ari?....perque no crec que siguis el David Crocker i que hagis après el català !!!

una abraçada !!

jordiluqe73 ha dit...

EIIISS

mare de deu si et conec!jeje jo no parare am els concert pero tu amb els viatges deu ni do! i no se pas q es mes denvejar!ejje

merci per comentar!

x cert, el meu amic i company de feina toni tesghiti deseures ma demanat q et dongui molts recors i dirte q es passa molt sovin pel bloc pero q no a sapigut deixar cap comentari, i q aviam si li podries passar les fotos q us veu fer al jardi de casa teu el dia de la revetlla de sant joan, el seu mail es: toniceman@gmail.com , o si no al de livan, em sembla q no em deixo res, es q la veritat es q sok bastan despistat.

vinga kuidat molt, i la veritat q un bloc molt currat

Anònim ha dit...

Soc el batería del grup!!!!

Anònim ha dit...

Iep!!

Fantàstica crònica Manel!!!

bufff hi ha tants temes a parlar i debatre que apuntes aquí! He sentit una enveja impressionant, poder fer aquest viatge (algun dia el faré!!), tenir converses d'aquest nivell, sobre aquests temes, parlar, debatre, conèixer...

Ara bé, és la constatació que hi ha molta feina a fer arreu del món!!!

Vinga, per molts anys!

PD: Per cert, això de les fotos del dia de la revetlla (gran festa al jardí de casa teva!!!) passa'm-les també... ;)

Rokins ha dit...

Hola Manel, quina explicació més bona del teu viatje! sembla que haguem fet el vitje amb tu... i quina sort poder viatjar tant! et vaig mirant...
Fins aviat!

Montse Argerich ha dit...

Hola Manel, m'ha agradat molt la teva crònica!!

Parles d'un país que a mí personalment m'apassiona, la seva terra àrida, l'encant de les llums i els colors, el desert, les estrelles en la foscor, les formes arquitectòniques, els mercats, el so dels tam tams, el tè, les haimas, la seva autenticitat,... tot això desprèn una màgia indescriptible.

PD: l'aeroport de Casablanca, increible, el més gran descontrol que he vist mai... encara ara ric!!

Petons!

Anònim ha dit...

Estimat Rick:

Es un orgull que estiguis al blog explicant un de tans viatges que fas, veig que la vida no et va pas malament...., em vas deixar marxar amb la Lisa i t'ho agrairé tota la vida, al seu costat vaig continuar lluitant per les llibertats que en aquells moments el mon estaven en perill, els nazis al final varen sucumbí, evidentment no quedà el mon com un jardí de roses, com tots sabem quan s'acaba una guerra amb el repartiment de territoris dels vençuts es el principi d'una altre guerra, així es, comença la guerra freda amb els dos països capdavanters del mon que havien lluitat contra el feixisme, EEUU i Unió Soviètica en pugna, el un contra l'altre rapartin-se el control dels països de tot el mon.

La Lisa m'estima, però se que el seu cor el te entregat a tu. Se del teu sofriment amb no poguer estar amb el teu amor d'aquells moments, es terrible aquesta situació, però beix que viatges molt i tens un amor que t'espera quan arribes del viatges.... ho celebro!

La Lisa m'ha explicat la vostre historia d'amor a Paris,els dies feliços que vara-ho passar tots dos junts, les nits dolces i les promeses d'amor que os féreu, la fugida que avia-ho planejat, però el distí va fer que jo aparagueix i os destrosses els plans que teniu, ho sento per tu, però comprendràs que també era la meva muller.
M’explicà la frase que dintre la vostre passió vara-ho dir i que resumeix el vostre amor i la situació dificil d'aquells moments, "el mon s’ensorra i nosaltres estimant-nos". Amb molta enveixa de vosaltres, la faig servir moltes vegades quan els problemes m’envolten, penso que demà serà un altre dia i que mai em de defallir per res, amb la constància i el mirar endavant ens ensortirem de tot.

Quan tu vulgues, podríem quedar a Casablanca, visitaríem el Café Amériquen, de pas saludarem al capità Renault, si es que encara està a la prefectura de policia, jo vindre amb la Lisa i tu podries vindre amb la Genia i la teva filla Valuska, no se res d'en Sam, si saps on es també podria venir, recordaríem vells temps.

Una abraçada

Victor Laszlo

Manel Bartrons ha dit...

Sr. Laszlo, o més aviat amic Víctor, primer de tot et vull agrair immensament que t’hagis deixat caure en aquesta crònica, en la que fins ara havies estat el gran abssent. I per això et demano disculpes. No em vas donar opcions a continuar lluitant per la Lisa. Fins i tot no et vaig poder considerar un rival, doncs la teva condició d’heroi com a un dels líders de la resistència em va desarmar. La tasca que duies a terme, i el significat que tenia la teva escapada cap a Lisboa, doncs milers de vides en depenien , no em van deixar cap més opció que donar te els permisos que Ugarte m’havia demanat que custodiés.

“Sóc un sentimental”, i tot i que “no arrisco el meu coll per rés”, després que la Lisa deixés la resolució final a aquell conflicte entre l’amor i la llibertat a les meves mans, vaig considerar que “jo no era molt noble, però també veia que el nostre problema era molt petit en aquell món” i vaig optar per la vostra llibertat.

I l’amor?? L’amor també va vèncer, doncs tu et vas quedar amb la Lisa, i jo amb París !!!

Anònim ha dit...

Hola Rick, no sé si lo que escric u reverás, però s’hi que he llegit lo que dieu al teu blog, tu i en Victor, penso que el meu escrit també arribarà. He après a navegar per Internet, no ho hagués dit mai!

M’he fet gran, estic a una residencia a la Amèrica profunda, al sud de Chicago, al estat de Nebraska, un poble que es diu Omaha, te uns trenta mil habitants. El lloc es preciós, voltat de vegetació amb un petit llac que els capvespres sortim a passejar amb els companys del lloc, m’ha acompanyen, dons Deu ha volgut que les mans encara em siguin valides inclús per tocar el piano. El toco cada dia per recordar vells temps, però les cames m’han fallat i tinc que anar amb cadira de rodes, que hi farem!

T’escric perquè m’han ensenyat ha fer anar aquest “estri” que en un principi hem semblava difícil però veig que no ho es tant. He après d’un buscador que hi poses un nom hi surten quantitat d’adreces, comprendràs que el primer nom que he posat ha set “rick”, no he parat fins que anat al teu blog, he sabut de la teva vida, de la teva família , que ets feliç, que mes volia saber de tu...!, que fossis feliç, si, molt feliç..!!

També he llegit el correu d’en Laszlo, pobre xicot! Quanta lluita i lo mes cruel sàpiguen que la persona que estima te el cor entregat a un altre, això ella s’ho podia estalviar de dir-l’hi!.

Rick, com ets? saps ficar-te al cor de la gent, jo mateix no hi ha dia que no tingué un pensament amb tu.

Ens coneixerem a Paris, al Café “Lapin Agil” a darrera els vinyers de Montmatre, antic lloc on es trobaven els precursors dels impressionistes. Jo tocava el piano cada nit, estaves de colzes damunt la barra amb un wiski a una ma i la cigarreta a l’altre com sempre solies estar, entrà una noia amb una xaqueta de quadros, moda de l’època, s’ha assentà, va demanar un ginn, no va passar molt temps quan us mira-ho i ràpidament t’he assegueres al seu costat, parlar-ho i jo us mirava de reüll dons com molt be saps es una meva especialitat estar al cas de tot. No passà molt de temps quan et vares aixecar dient-m’he, Sam…!!!., la cançó que acabes de tocar a partir d’ara serà la nostre cançó. Havia tocat “ As times goes by” us vara-ho veure quasi cada nit. M’explicaves que no sabies com però que t’havies enamorat completament, hem digueres que avia-ho planejat marxar tots dos cap ha Marsella per desprès ha poguer ser, fer les amèriques, jo et digué que t’ha acompanyaria dons tornaria a casa desprès de tans anys.

El tren sortia a les cinc de la matinada esperaves a la Lisa però faltaven cinc minuts i ella no apareixia, corries amunt i avall de l’andana cridant el seu nom no fos que no ens trobés, el jefe d’estació amb el pito dona la sortida, tu estaves encara a les escales que donaven a l’entrada a l’estació, jo et cridava Rick…!!, Rick….!! corre puja que et quedaràs a terra!!. Ella no aparegué...! Estaves a les escales del comboi,l’estació plena de fum amb un soroll trepidant, no esvaïa quasi be res, vares estar eixís un bon temps fins que havíem sortit de Paris. Em deies perquè…!!, perquè…!!, perquè…!!!!

La nit anterior varem quedar ens trobaríem a l’estació, que ha passat..? Una vegada que m’entrego a la passió,,,!! no, no, no pot ser. Et posares ha plorar damunt les meves espatlles agafant-me tan fort que hem feies mal, no hagués pensat mai veure ha plorar aquest home….!

Arribarem a Marsella i a la nit següent sortirem direcció Oman per desprès amb tren arribar a Casablanca per s’hi hi havia sort embarcar direcció Lisboa i de allí sortir cap al nostre país.

Ens quedarem mes d’un any a Casablanca, ens férem amics de l’amo de la pensió on estàvem, tenia un local que no l’hi funcionava, en saber que jo tocava el piano i tu Rick sabies tan ho mes que ell del joc de les cartes, ens va fer la proposta de que s’hi volíem podíem regentar-l’ho, sempre que ens féssim càrrec de les despeses i del personal.

Canviares el nom “Rick’s Café” enseguida varem tenir èxit. Amb l’o astut que et caracteritza, el Capità Renault a les teves mans, podies fer l’o que volguessis, ell esperant la corresponent comissió cada nit.

Tenies el cor destrossat, et sortia l’odi per els ulls, el cinisme era la teva actitud, no et vaig veure a riure mai mes, tractaves a les dones amb una indiferència total, em prohibires que tocara mai mes la vostre cançó.

Una nit entrà al local una parella, ella amb un sombrero, al•legant com sempre, va vindre en direcció a mi, jo no ho podia creure, era la Lisa..!!, que feia aquí! Em to directa em digué, Sam… toca-la..! jo l’hi contesta que m’ho havien prohibit, hem repetí, Sam…. toca-la i canta-la..! Del piano van sortir els primers acords i la meva veu ronca, que de sobte apareixes i em vas dir, no havíem quedat que no la tacaries mai…….., els teus ulls varen trobar l’o que tu no t’ha agüessis pensat mai, la Lisa mirant-te amb els ulls com de penediment i tu amb els teus vidriosos, digueres, "garçon acompanya’ls a una taula", sense immutar-te te’n vas anar al despatx
Un d’aquest dies un tal Ugarte va vindre ha implorar ajut dons de resultes de la mort d’uns emissaris nazis que venien a portar salva conduits, en el tren van ser assassinats i buscaven els culpables i l’Ugarte tenia tots els números per ser engarjolat dons feia temps que deia que tindria visats per sortir de Casablanca, no va tenir la sort de ser engarjolat, en sortir del cafè va ser mort d’un tret. Va entrar el Capità Renault hi digué, ha set un accident, que continuï la festa.

El comandant de les forces nazis a Casablanca era Von Strassen. Era protectorat francès, però degut a la partició de France, al nord amb els alamans amb la seu de govern a Paris i al sud amb la France que havia acceptat la rendició tenia la seu de govern a Vichy amb el comandament d’en Mariscal Petain, cosa que no l’hi acceptaren mai, la resistència, els aliats i el mateix De Gaulle que a les hores estava a Londres preparant l’entrada a l’Europa ocupada.

Casablanca també hi havia els dos bàndols però la força viva era el Capità Renault.

Entraren els alemanys demanant registrà el local, deien que Ugarte l’o últim que havia fet era visitar el local. Et vares acostar al piano hi aixecant la tapa vares dipositar un paquet , eren els salva conduits que t’havia entregat el difunt Ugarte...! Tu et penses que no ho vaig veure...?, pensava en el meu interior si Von Strassen ens aixampa, fa Frankfurt de tu i xocolata desfeta de mi…!

Una nit anaves mig borratxo, entrà la Lisa per la porta del redera, t’ha apuntà amb una pistola hi et digué que volia salva conduits per ella i el seu marit Laszlo, tu l’hi digueres la frase que la tinc gravada al meu cervell, “dispara si vols, m’he estalviaràs el sofriment de viure..!” ella abaixa l’arma i t’explicà el perquè no havia vingut a l’estació a Paris, acabar-ho abraçats, com mai he vist ningú...!!! Hem digueres acompanyar-la al hotel, en Laszlo entrà al cafè ferit, en una reunió clandestina els havien descobert i ell es va poder escapar. Camí del hotel ella m’explica una cosa que no t’ho he dit mai, pensava que s’hi t’ho deia potser et faria mal. T’ho vull dir ara perquè veig que tots teniu-ho les passions tranqui-les. Hem digué que havien tingut un fill en aquest dos any que havien passat amb en Victor hi degut a la mala alimentació feia mig any que se’ls havia mort i per això pensaren en marxar del lloc on eren i buscar un lloc on poguer lluitar en contra el feixisme.

Se que quedar-ho en marxar tots dos altre vegada, però tu en portaves una altre de cap. No mes se, que varen marxar en Laszlo i la Lisa, mataren en Von Strassen. Tothom deia que havia set la resistència controlada per en Laszlo. Al no veure’t mai mes, vaig pensar que hi tenies alguna cosa ha veure amb la mort d’aquest nazi.

Acabà la guerra, el primer vaixell en que vaig puguer , desaparegué d’aquet lloc , destí a l’Habana vaig actuà al “Floridita” un nitg club on fien espectacles, jo tocava el piano i la Corinne cantava, ens enamorarem i casarem, no feia un any hi sortirem direcció a New Orleans, bressol del jazz. Amb uns espectacles ambula’ns viatjarem per tot el país fins que passant per Chicago ens hi varem quedar establin la base de la nostre família, regentarem el local on tocàvem i la Corinne cantava, fins que la filla Cynthia se’n va fer càrrec, toca el piano, es molt bona cantant.

La gran Gladys treballa a New York de metgessa a l’hospital Mont Sinaí on el cardiòleg, un d’els millors del mon, Dr Fuster la té al seu equip.

El petit en Jim es veterinari treballa aprop d’on soc ara, Schuyler, poblet de uns deu mil habitants, està a unes trenta milles d’Omaha. M’explicà que fa uns anys hi va haver una crisis del sector de la carn, varen acomiadar a tots els treballadors, aquí es lliure l’acomiadament. Durant un any varen reformar l’escorxador, un d’els mes importants del país, es de la multinacional Cargill, les primeres en alimentació del mon. La gent abandonà el poble, la multinacional comprà les cases a baix preu. A 3000 milles al sud, frontera amb“Rio Grande” contractaren els hispans que va volguer, amb la condició que si pagaven a 12 dòlars l’hora ara sols en pagaven 6 dòlars i els hi arrendaven les cases.

Schuyler es d’els pobles típics d’EEUU on es parla hispà.. Pots veure que a l’Amèrica profunda, país del blat de moro, soja,de les vaques, d’els escorxadors, es molt dura. Es tan gran com mitja Europa. Porten el cereal amb grands combois de mes de 130 vagons en direcció als Grands Llacs situats damunt Chicago i amb barcasses en direcció al riu San Llorens a Quebec i d’aquí en grands bucs com petrolers per tot el mon.

Rick, quantes cosses t’he explicat....! I les que queden per explicar....! M’ha agradaria vindre a Casablanca i recordar vells temps. Em cadira de rodes i pocs diners que tinc no podré vindre. Potser encara hi ha el piano, m’agradaria exemptar-t’hi els dits amb la tapa....!!!!

Espero que em diràs quan hi anire-ho, eixís pensaré l’o que feu aquets dies.

Una forta abraçada com la del tren.

Sam

P.D: La Corinne la vaig perdre fa uns cinc anys, que’ls deus l’emparin i l'acompanyin al paradís..!!

Anònim ha dit...

Però això és una història real o una película?. No et conec he entrat al teu bloc de casualitat, però si és real és una història molt molt interessant. Que quedat perplexa. Estic fins i tot intrigada. Vull dir evidentment la que explica el teu company Sam. Doncs sembla que parli de fa uns quants anys i tu per les fotos diria que massa gran no ets.

Anònim ha dit...

Divendres repesant blocs amb la companya, llegín la carta d’en Victor i en Sam quedarem atonits! No sabíem ben be de que anava, dissabte al videoclub a buscar Casablanca, ens agradà molt, el diumenge al llit al matí la tornarem a veure, cossa que no havíem fet mai d’altre pel•lícula, tornarem ha llegir l’historia, ara si que o entenem, per ser molta imaginació, es podria fer una altre pel•lícula d’els personatges. Es estrany que no s’hagi fet cap altre guió, amb la porqueria de pel•lícules que fan, sembla que s’hagi acabat l’imaginació.
Molt bo

Manel Bartrons ha dit...

Bona nit Sam, o bona tarda per a tu...m imagino que quan em fico al llit per anar a dormir, tu també t'hi fiques però per a fer la migdiada!!! M has donat una sorpresa molt gran. I estic molt feliç de saber de tu. Veig que les coses tampoc t han anat malament. Només et volia agrair que m hagis buscat, i encara mes que fa molts anys fossis l interpret de la banda sonora dels dies mes apassionants de la meva vida.
La proposta d en Lazlo era molt interessant, pero despres de pensar hi i pensar hi, he decidit que no ho farem.
Ell i en especial la Lisa varen despareixer de la meva vida en aquell avio destí a Lisboa.
Vull deixar les coses tal i com varen quedar. Paris, Casablanca, el Rick Cafe, el Capita Louis, i fins tot tu mateix formeu part d una historia que va tenir el seu desenllaç certa nit al aeroport de casablanca.

Vull dir que no hi tornarem a Casablanca, ni ens veurem de nou amb la Lisa i el Victor, i en quan a tu si que m hauria agradat veure t, i fins i tot que m atrapessis els dits amb la tapa del piano, doncs m ho mereixia, però també vull recordar te tocant i cantant la meva canço i simplement deixar que el temps passi!!!

Una abraçada Sam.

Pd. pep i companya, celebro que hageu participat d aquesta historia. Realitat i ficció. Ficció i realitat....d això es tracta la vida. No ens conformem en la monotonia...exprimim els dies al màxim fins que convertim la nostra vida en una vida de pel.lícula.

Anònim ha dit...

Rick.-

Veig que estàs be, no sé com començar aquestes lletres , he vist com tots els personatges desfilaven per al teu blog, la contesta que fas a el Sam, es que no hi haurà una altra Casablanca, es comprensible, que farem tots allà?, recordant vells temps plens d’incerteses i de dolor?, reobrir velles ferides que tots portem al cor?,
Varem despendre tota les passions que tothom pugui portar a dintre, les ferides cicatritzen però sempre quan hi poses el dit trobés que fa com una coïssor, les ferides del cor son similars quan re busques en els pensaments sempre acabes fen-te mal.

Rick, no pudia deixar que passes aquesta oportunitat de puguer-te fer arribar aquestes lletres, no havia sabut mai mes res de tu. Dir-te que també estic molt be, en Victor m’estima, que mes puc voler.!, al final les passions es van amortint i queda lo que queda, si hi ha una bona amistat, un mutu respecta, que mes volem, oi?

Recordant:

Hem digueren que hi havia un local on tocaven música americana, jazz, blues i havia un pianista negre molt bo, un dia m’hi vaig acostar, lloc de llum tènue, emboirat per el fum de les cigarretes dels clients del local, em vaig assentar a una taula a prop d’en Sam, per cert tocava i cantava -“Sumertime”,- oh.! Quina veu la d’en Sam…! a la barra hi havia parelles parla’n, a un lateral hi havia un cavaller amb una cigarreta a una ma i un whisky a l’altre, de quan en quan hem mirava, jo feia veure que no el mirava, però al rato les nostres mirades es varen creuar.
De sobte t’ha aixeques, hi vens direcció a mi, em dius -“Senyoreta l’hi faria res que l’acompanyes amb el gin que vostè veu “ -jo et vaig contestar - “seria un plaer”, - segons he llegit en Sam ho tenia tot controlat.
De seguida varem establar amistat, m’explicares de les teves lluites per països on estaven en perill les llibertats, però sempre de perdedor. Jo volia dir-te que érem gent de la resistència i també lluitàvem per les llibertats, però era molt perillós, hi havien espies per tot arreu. De sobte amb un arrevat d’els teus, t’ha aixeques i dius “Sam aquesta que acabes de tocar serà la nostre” - havia tocat “as times goes by” i vas demanar un whisky per el pianista, jo vaig quedar perplex de la forma en que et movies en aquets ambients, ens acomiadarem i quedarem per tornar ha veure’ns la nit següent, jo vaig anar a casa, estava a uns vint minuts del lloc. Vaig quedà impressionada del personatge.

Ens tornarem ha veure la nit següent i l’altre..., havíem perlat de moltes coses , sabia tantes coses de tu! En canvi jo no t’havia pogut dir res d’el bàndol en que estava, em resignava ha escoltar, tenia una ma damunt la taula l’altre al got de gin, acostes la teva ma a la meva, m’he l’agafes amb delicadesa, hem mires i hem dius -“Lisa, penso molt amb tu” -jo no em vaig fer gaire cas, però per escodrinyar els teus sentiments , et vaig fer una pregunta - “perquè penses tan amb mi?.- Tenies el got a la ma i el buidares d’un glop, tu hem contestares rapit i hem digueres amb veu suau, -“t’estimo”. -Jo vaig quedar atònita, no sabia com en tans pocs moments junts podies haver-te enamorat de mi. Et digué -“que vols dir amb això”

Però de sobta entraren al local quatre individus alts, rossos, amb uns abrics fins al peus parla’n alemany i s’ha assentaren a la taula d’el nostre costat, nosaltres amb el cos encongit, hem digueres, -“Lisa, son la policia secreta de les “SS”, la Gestapo, deu esser l’avansadilla per preparar l’entrada a Paris”, -ens aixecarem i sortirem del local, a fora, aparcat,un Mercedes Bens amb un xofer a dintre i diferents tipus situats en varis llocs del carrer, caminarem tan rapit com poguérem agafats de la ma com si fóssim enamorats, m’ha acompanyares a casa, ens acomiadarem et digué, Rick, vigila que no et segueixi ningú, tu tenies l’hotel a uns trenta minuts.

A mig matí vaig rebre una carta que venia d’el hotel on t’hostatjaves, el sobre anava dirigit a mi, l’obro i deia -“Lisa: Ahir no varem acabar de parlar, però hem demanares el que volia dir, comprendràs que s’hi t’estimo ho faig amb tot el meu cor, amb la senzillesa de la meva anima, sento lo que no he sentit mai, fa pocs dies que ens coneixem però he quedat empremtat de tu, no puc fer-hi res, t’estimo. Rick”.-

Vaig quedar perplexa, no hem creia lo que estava passant, en Rick enamorat de mi..! Vaig desar la carta esperant quan ens tornaríem ha veure.

Rick, aquesta carta m’ha ajudat, m’ha donat valor i confiança en moments difícils de la meva vida, la portava entre els pits per estar mes aprop del meu cor,la conservo, arrugada, sudorossa, amb llàgrimes que han destil•lat la tinta de les lletres.

Al dia següent, estava al local, en Sam tocava, de sobte es posà a tocar la nostre cançó, tu Rick vares entrar, vas vindre direcció a mi, t’ha assentares, simplement “ bona nit”,- hem mirares sense dir res mes, jo et mirava, varem estar eixís un bona estona, fins que, -“Rick, no sé que dir-te, gracies per lo que has escrit declarant el teu amor, gracies per la sinceritat i estima en que hem tens, però nomes puc donar-te la meva amistat”, - hem tenies les mans agafades, cada vegada amb mes força, hem feies mal, fins el punt que el dolor es convertia en plaer, es tant escabrós a la vida, que plaer i dolor moltes vegades van parells.
Et digué que estava casada feia uns anys, que el meu marit en Victor feia dos anys que estava a un camp de concentració, que les ultimes noticies que en teníem era que havia mort, però no era del tot cert, per això de la meva incertesa, era molt dur viure en aquella situació i en aquells moments, la guerra havia esclatat i ara estaven el nazis apunt d’entrar a Paris. Oh..! quins records aquells, tu m’oprimies les mans amb tanta pressió que semblava que el dolor era plaer, sense dir res et vares aixecar, hem posares la xaqueta, tu l’abric, sortirem hi anàrem direcció a l’hotel.

Hotel de principis de S.XX, envellutat, amb catifes a les escales,pujarem a l’habitació, tu et tragueres l’abric, jo la xaqueta, tu la camisa, jo la brusa, férem l’amor tota la nit com no havia fet mai.
Els primers filets de llum entraven per la finestra, modulats per les cortines, fen dibuixos com els reflexos de la llum en un estany, damunt del teu cos, acustombrat com estaves ha dormir sol, estaves boca terrosa damunt el coixí amb els braços estirats, jo ha un racó del llit amb el teu braç damunt els pits, sense que et despertessis vaig aparta el braç per aixecar-me, hem vestí, hi sortí cap a casa.

A mig mati em vares vindre ha buscar amb el teu cotxe descapotable, visitarem uns clients que tenies a les afores de Paris, estaves amb representacions de productes americans, durant els dies següents els mes meravellosos de la meva vida, seguin i resseguin tot el Paris de l’època, Camps Elise, Plaza Etoile, Le Bois de Bologna, la Plaça Vendome elegant, amb els seus pòrtics, botiges d’els millor modis tos, vares desapareixe, tornares amb pocs minuts, varem anar a sopar al barri llatí, davant del riu Sena, es veien passar els “bateau-moux” amb la gent ballant, pesant-s’ho be, hem feres un regal, l’havies comprat a la Plaça Vendome, l’obrí, era un perfum, “zen-nius” m’ha agradà molt, digueres que no havies volgut sentir l’olor sinó era en combinació amb la meva pell. Quins dies passarem….!!!!

Decidirem desapareixa d’aquest mon d’injustícia, de guerra. Quedarem en que en pocs dies juntament amb el pianista Sam, sortiríem en direcció a Marsella per desprès Casablanca i Lisboa i eixís arribar a Amèrica.
La tarda abans de sortir, estava preparant les coses per la fugida, tenia la maleta feta. M’ha avisant de que ha arribat un missatger de la resistència que volia parlar amb mi. Hem digué, -“Lisa, en Victor Laszlo es viu..!!, està en un hospital a les afores de Paris, està ferit molt greu, només demana per tu, vine com mes rapit possible ho sinó potser no pasarà la nit”, - jo, vaig quedar sense saber que fer, oh…Rick, quin sofriment el meu, el tenia tot apunt per sortir, per estar sempre mes al teu costat, oh no,no,no..! no podia ser!.
El missatger m’esperava, jo indecisa, però plorant com una boixa decidí lo que hem deia la raó, el seny,en canvi el meu cor hem deia,- agafa la maleta hi desapareix al costat teu Rick..! Vaig agafa la maleta i amb el missatger sortirem en direcció a l’hospital on hi havia en Victor.

Arribarem, l’hospital era com una fortificació amb un torreó central i uns baluards a cada costat, no era adient per ser un hospital. Entrarem, ens acompanyarem a la sala on hi havia en Victor, de seguida el varem veure, embolicat amb gasses el cap on nomes se l’hi veien els ulls, la boca, les mans també embolicades, pobre Victor com estava…!! Quan en veié, en feia gestos amb el cap, l’alegria que tenia se l’hi transforma en llàgrimes als ulls, rodolaven per damunt de les gasses en que estava embolicat, jo l’hi tenia la ma agafada i eixís passarem molt de temps fins que l’hi portaren el sopar, feia dies que no menjava, pobre Victor, amb aquella situació! L’hi vaig donar el menjar, s’hi va agafar com s’hi tornes tenir ganes de viure, hem vaig quedar fins que s’ha adormí, eren la una de la nit.

Vaig pujar al torreon, mirant el cel estrellat, se sentia a la llunyania com uns estruendos, eren els canons del alemanys, bombardeja’n per anar-se acosta’n a Paris.
Jo no sabia on era ni que em passava, estava desesperada pensava que estaria apunt de sortir de casa en direcció a l’estació on m’he esperaria el meu amor, però el destí , que cruel.! com pot esser possible tanta desgracia.! Eren les quatre, dos quars de cinc, faltaven cinc minuts per les cinc, Rick devies anar boig per l’andana de l’estació buscant-me, devies cridar, Lisa, Lisa on ets...!!! Deu meu, quanta desgracia la nostra..! No feia vint-i-quatre hores que estàvem junts, et sentia dintre meu, el meu cos transpirava la teva suor, sentia el teu alè, tota jo estava impregnada de tu.

Hem volia tirar al vuit, desapareixa per sempre mes. Oh Rick..!! quan de sofriment.
Varen passar les cinc, desesperada no volia anar a dormir. Al matí vaig anar abeura la governanta de l’hospital i jefa de les infermeres, l’hi digué si podia ser útil per alguna cosa, hem destinaren als banys on renten els malats, passaren sis mesos, en Victor es refè i curà, marxarem a una casa a la Provança, era territori del govern de Vichy, Paris era ocupat.

Pesaren mesos hi tinguérem un fill, l’hi posarem el nom del seu pare, Victor, jo estava delicada, menjàvem molt malament, el fillet agafa una septicèmia i als dos mesos es morí. Oh..Rick, una altre ferida al cor..!!! Com pots veure tenia ganes d’explicar-te tots aquets anys de lluita i de penes.

En Victor i jo decidírem anar a Lisboa i eixís sortir d’aquest impàs, en aquest lloc podia dirigir la reraguarda.

Sortirem en direcció a Marsella i varem arribar a Casablanca, els nostres contactes ens preparaven els visats que tenia un tal Ugarte, però l’assassinaren la nit anterior hi sabien que el últim lloc on havia estat era al “Rick’s café”, al meu interior pensava, com serà que tu Rick estesis a la ciutat.!! Anàrem al Café, vaig veure en Sam, el meu cor s’ha accelerà, m’hi vaig acostà i l’hi digué, -“toca-la Sam”,- et vaig veure que venies disparat, estaves envellit, cremat per l’alcohol, el tabac, la mala vida, hem mirares, d’els teus ulls et sortia cinisme, rancor, jo volia parlar però tu vares dir que ens acompanyessin a una taula.

La nit següent vaig entrar per darrera el Café i et vaig trobar mig borratxo i apuntant-te amb un arma et digué, que volia els salva conduits per a mi i en Victor, tu hem digueres -“Dispara, eixís acabaràs amb el meu sofriment”- OH.. Rick,!! tu creus que t’ha hagués disparat?, si ho hagués fet també ho hagués fet contra mi!.

T’explicà el perquè no vaig vindre el dia de la sortida de Paris i lo molt que em necessitava en Victor. Ens abraçarem de la forma mes efusiva que mai havíem fet, planejarem tornar ha marxar, tots junts altre vegada.

Arribàrem a L’aeroport, amb el Capità Renault encanonat per tu, anàvem a pujar a l’avió, tu em digueres,-“ vés-te’n amb el teu marit Victor, per gran que pensem que es el nostre amor, mes importa’n es lluitar aquets moments per les llibertats, que depèn la vida de molta gent”. ---Jo amb llàgrimes als ulls no vaig tenir força per dir-te res, acabares dient -“ens quedarà Paris”.

Rick…! El nostre amor, la nostre vida, el nostre futur, els nostres somnis, res de res, només tenim un passat per recordar, per fer-nos mal, només que mal.

Rick, tenia que explicar-te aquesta historia, ara sabràs el perquè de tot plegat.

Al teu blog veig que ets feliç, que tens una família, jo com t’he dit al principi, estem molt be amb en Victor.

Ara podem passar pagina pensant de que si passem el dit per on hi havia agut ferida simplement hi trobarem unes pessigolles agradables de sentir.

Una abraçada.

Lisa

Anònim ha dit...

He caigut aquí per casualitat, interessant el viatge d’en Manel amb les seves comparances amb el film Casablanca. Estudio filosofia I psicologia, m’ha donat una idea per el treball de fi de curs, els personatges d’en Victor, Sam, i la Lisa, espectaculars!.
Aquest tres personatges son escrits per un mateix, crec que una noia d’uns 35-40 anys, molt curtida per la vida, te una sensualitat envejable, ha sigut colpejada per l’amor.
Llegir-lo ha sigut un plaer en una nit d’estiu.

Anònim ha dit...

Com pot ser tan d’amor i romanticisme?
No m’ho crec.!!. Avui dia ja no s’estila. Jo crec. que l’amor per un costat i el sexe per un altre. Com es pot dir amor quan a la fi lo que hi ha es passió. D’aquí les separacions d’avui en dia, arriben enamorats a l’altar i mes d’un 50 per cent peten al cap d’un any o dos.
Perquè?
Penso perquè no es coneixen, no hi ha una verdadera amistat i quan s’esgota s’acaba tot.
Per explicar, la setmana pesada a les “Carpes”, una noia amb un o dos cubates, jo amb dos, ballem una hora, no ens diem quasi res, se el seu nom, prenem un altre cubata i una hora mes tard érem a darrera a Cal Tarradellas fen l’amor, ens acomiadàvem dient que potser un altra dia ens veuríem.
Avui anem eixís, el sexe per el sexe i l’amor potser algun dia coneguem a una amiga aquí entregar-nos.
Jo el veig eixís, es el meu punt de vista!!!

Manel Bartrons ha dit...

estimats amics, primer de tot gracies per als vostrres comenatris. Us escric des de Moscu. Per lo que no intenteu buscar accents i demes histories ortografiques.

lisa, Ilsa, crec que podem considerar nos afortunats de poder dir que sempre ens quedara Paris. Crec que la vida consisteix en aixo,,,recorrer el cami intentant no deixar escapar cap oportunitat...sigui la que sigui...i anar omplint el sac d experiencies bones i dolentes, al final totes son positives, de totes n aprenem. I les dolentes en concret ens ajuden a assaborir millor quan toquen les bones...

Tal i com diu l olga darrera aquests persontges s hi amaga una o mes d una persona que de veritat agraeixo molt hagi aterrissat aqui i ens hagi fet disfrutar a tots plegats, robert inclos. Crec robert que el proxim dia que vegis la noia de can tarradellas l hauries de sorprendre , i a tu mateix tambe, i te l emportes un parell de nits a paris, i recorreu junts tots els racons on varem passejar jo i la Lisa fa mes de 60 anys, i pot ser descobriras aquest amor encara que emascarat de passio. De totes formes, els enamoraments passionals d una nit tambe s han de ficar cap al sac, encara que sigui dins al cotxe al parking de can tarradellas.

Jo començo a tenir ganes d escriure una nova cronica, perlo que espero aquets dies trobi els moments per fer la.

Des de Russia con amor, una abraçada !!!!

Manel