Ja fa un parell de setmanes que vaig tornar de Sèrbia, però la festa major del poble i tot el que comporta no m han permès trobar el moment per escriure la crònica. Per lo que espero pròxima setmana estigui a punt. Abans de rés vull saludar a tota la gent que per sorpresa meva m’han fet saber, durant aquest cap de setmana, que segueixen aquest blog. (pep batriu, esther mill, m angels de cal murcion, xavi castany, adriana perez i mama, pere vila, jimmy cruells ...) La veritat és que creia que aquests blogs només els llegíem els mateixos blocaires....
Ha estat emocionant de nou tornar a tocar el contrapàs tot i la tristesa que sents el dia dels Elois, quan a quarts de dues del migdia intentes imaginar te tot el que està passant al poble assentat a l’oficina de Barcelona. Tal i com el recent estrenat alcalde deia en la presentació del programa d’actes de la festa major, es un símptoma que patim tots els pradencs que treballem a fora del poble. Nostàlgia, tristesa, impotència. De veritat que és una putada!!! Amb la imaginació , vas seguint tot el programa de la jornada (rellotge en ma). Passacarrers, contrapàs, vermut a la fassina, tertúlia a la ombra d’algun arbre sota Sant Sebastià mentres pugen cavalls i ases...i tot això des de la distància..
Varem comptar amb el Marçal Roca i el meu cosí Joan, que aquest any ja en feia 21 que tocàvem el contrapàs des de que junt amb el Peptio Cirera i el meu pare van muntar l’escola de música. Quina sort !!! no sabeu lo impressionant que és tocar el contrapàs. El ball de 4 (que la roser ja es va assegurar que tothom ho tingués clar) té una melodia infinita, preciosa, impossible de memoritzar, però un cop ets a la plaça, el foc i la gent t’empeny a tocar sense parar i evidentment tocant sense partitura. Els dits van apretant cadascuna de les clavilles de l’instrument de forma automàtica.
Es un orgull poder tocar aquesta música per a la gent del teu poble. Gent que t’estimes. Som una gran família. Aquesta es la riquesa dels pobles. Espero que aquests blogs ens ajudin a unir nos cada vegada més tots plegats. I ens faci més bons a tots, i ens permeti trencar amb els tòpics que envolten els pobles en quan a rivalitats, enveges, abusos de poder ... Hem crescut tots junts. Hem jugat tots en els mateixos carrers. Els nostres avis ja jugaven junts a l’equip de futbol, i els nostres pares sortien junts per les festes majors de la comarca fa 40 anys. No és això una gran família ?. Hem d’estar orgullosos de la nostra gent que destaca en qualsevol camp, cultural, esportiu, professional, artístic, i ens hem de donar suport els uns als altres. Hem de començar a deixar l’orgull a casa, i aprendre a rectificar i demanar perdó quan toqui. I que lo important és que el poble i la seva gent vagi endavant, des de l'equip de govern (ajuntament, oposicio inclosa ) o des de qualsevol de les iniciatives privades a nivell d’associacions, entitats o personals. Com ja li vaig dir al roger parareda en un comentari al seu blog,(( Ser pradenc son aquelles "pessigolles" a l'estomac, quan fas el revolt de les escombraries, i un parell de corbes més amunt apareix el teu poble. T'estimes les pedres, els arbres, les cases i els carrers, i evidentment la gent.)) Es una sensació que no te la questiones. Senzillament: "... la sents o no la sents ..."
Una abraçada a tots !!!! en especial als que la sentiu.
9 comentaris:
Carai Manel...m'ha agradat molt aquest escrit!!
Es nota que estimes el poble!
Una abraçada...
Aquesta és la màgia d'aquestes festes, que tot pradenc està orgullós de la seva gent i del seu poble.
Petons
Simplement, aquest sentiment no té preu. Manel, l'has transmès a la perfecció!
Estic totalment d'acord amb el tema de que som una gran família, encara que hi hagi situacions que, com a totes les famílies, ens costi superar...
I això, esperant les de l'any vinent!
Es perceb en l'escrit que les paraules et surten de dins, i que sents verdadera devoció i passió pel poble.
Molt emotiu.
Petons!!
Quina foto mes bona la de “tenim el mon a les nostres mans” de veritat, com si fossis un Zeus mitológic amb l’únivers que t’envolte i el mon a les mans, amb una cara de "murri" com si no haguessis trencat mai cap plat, per sapiguero jo! je je !!!!.
Com tots dessitgem i ens agradaría voldriem un mon diferent a la nostre mida. Crec que per lograr aixó, podriem aportari tots un gra de sorra cada dia per fer aquest mon millor. Com? Cuantes coses al fi del dia no em fet com deviam haver fet?, aquella salutació amb la persona que no l’hi hem pretat atenció. El cop a l’esquena al qui ho necesita, perque el veiem deprimit. També pot esser un gra de sorra arribar a casa amb el somrriure a la cara cuan lo mes normal es no arribari. Cuan de temps fa que no em dit “t’estimo”? cuan es una paraula de les mes importans que ho engloba tot i dolça de sentir? Cuan escoltem als nostres estimats, parella, fills, pares? sempre hi han coses mes importans, i cuans cuans grans de sorra mes podríem aportar per fer un mon millor, aleshores si que podrem dir “ el mon a les nostres mans”
Manel, conozco tu blog a través de
una reseña en el blog del Jordi Pey, y sigo tus escritos -
me parecen fantásticos !!
Envia de mi parte a tus padres muchos recuerdos y besos -
Luisa, quina il lusio'.
ja els hi he transmes al meus pares les teves paraules. recordo les escapades que feien a madrid la meva mare junt amb la nena ganxa a veure't....espero que estiguis be per Sevilla, i no t oblidis de passar pel teu poble de tant en tant !!!
Un peto
Si senyor seeeeeec!! Bones vacances i a veure si ens veiem.
(ja veig que les passes moooolt putes)
Aquest és el blog perfecte per a qualsevol persona que vulgui saber sobre aquest tema. Saps tant dels seus gairebé difícil de discutir amb vostè (no és que realment vull ... jaja). Que sens dubte posa un nou gir a un tema s'ha escrit sobre això per anys. Una gran cosa, simplement genial!
Publica un comentari a l'entrada