Casablanca.

Dilluns 7 de Juliol. 11:00 del mati.


Aquesta setmana toca el Marroc. País veí i País de molts cohabitants nostres des de ja fa alguna dècada.

Nomes començar el vol m'he endormiscat immers en un lleuger somni, imaginant me que era Humphrey Bogart, representant el fabulós Rick, fugint de la pressió nazi que es vivia durant la segona guerra mundial a la ciutat ocupada de Paris. Evidentment acabava de passar el cap de setmana mes emocionant i romàntic de la meva vida junt a la Lisa, sota la pell de l’Íngrid Bergman, a l eterna ciutat de la llum i el vol a Casablanca era la forma mes rapida d'accedir a zona neutral.

Una petita turbulència m ha retornat a la realitat...mirant per la finestra tot son tonalitats marronoses. Àfrica. Terra àrida i eixuta. Castigada pel clima i l historia. De sobte un blau intens em desorienta, encara no hem travessat el mediterrani ?? Llavors m adono que encara no hem deixat la península, i el que em preocupa mes: on comença l'Àfrica?? a veure si al final serà veritat que comença després dels Pirineus...

En menys de 2 hores ja em trobava a la terminal d arribades de l'aeroport de Casablanca. M hi esperava el Monsieur Quessar, el meu nou representant a qui acabava de conèixer en persona, i continuant amb la meva historia particular em vaig voler imaginar que era el Capità Louis Renault. De fet físicament no divergien massa l un del altre.

Feia 4 anys que no tornava al Marroc. Per qüestions professionals durant el 2002-04 hi vaig estar molt lligat. Llavors acabava d heretar la corona Mohammed VI. Fill de Hassan II. Hassan va estar un Rei que va enfocar el seu regnat de cara al exterior. Va descuidar molt la situació interna del País. També destacar que durant una visita oficial al nord del País, a la ciutat de Tanger, va patir un intent fallit d assassinat ( crec que era el 2on o 3er). Va declarar i el mes important, es va prometre a si mateix, que mai mes tornaria al nord del País, i així va ser. No només no hi va tornar sinó que el va deixar de la ma d Alà!! fins i tot les antenes del nord no podien rebre la senyal de TV i Radio marroquins. D aquí que totes les antenes de Tanger estaven encarades cap a Espanya, i gracies a això a Tanger a part del àrab (marroquí) i francès, també si parla castellà. En aquest últims 4 anys, quan la nova política de Mohammed a començat a donar els seus fruits, ha estat impressionant el canvi intern que ha viscut el Marroc. Totes les principals ciutats estan comunicades amb magnifiques autopistes. Marraquesh, com a capital turística al centre - sud del país, Casablanca com a capital econòmica. Una mica mes al nord Rabat la capital oficial i administrativa, i al interior del país Fes, la capital cultural.
El mes rellevant però ha estat el fet de potenciar de nou el nord del país. Tanger ha estat rebent a sobre moltíssimes inversions espanyoles, privades i ajudes del govern. Hi estan construint el Tanger Med, el que serà el port de mercaderies mes gran d Àfrica, i que per acabar d adobar la crisi que patim a Europa i al nostre país, competirà amb el port de Barcelona.

Les autoritats marroquís estan demanant a la seva gent que no marxi i que tornin els que ho han fet. Tenen mancança de ma d'obra. Les fàbriques van plenes fins a dalt de comandes. I ja no son dels Mark & Spencer, Burrbery (anglesos) o Promode i Morgan (Francesos), ara es Espanya amb Inditex (Zara, Massimo Dutti ...) Induyco (Elcorteingles) i en concret Barcelona, a traves de Mango qui ha esdevingut el motor de tota l'industria lleugera del País.

En menys d un any no quedarà ni un marroquí ni romanès al nostre país. La Setmana passada vaig estar 2 dies a Bucarest (Romania). Sembla que Nicolae Chauchesku hagi ressuscitat. Tot el país esta "potes enlaire". construcció de vivendes, fàbriques, autopistes, i evidentment molta part d'aquesta obra civil esta finançada des de la Unió Europea. Recordeu que Búlgars i Romanesos ja estem tots agermanats. Espanya també va ser a la cua d Europa i la UE també ens va destinar grans quantitats de divisa.

Quan varem arribar a l'hotel, vaig anar ràpidament al Piano bar, i sense voler em vaig tornar a posar sota la pell del Bogart. Em sentia caminant pel Rick's Cafè, el càpita Louis ja se'n havia anat. Em vaig assentar en una taula a prop del piano, lloc privilegiat des d'on a la vegada podia entreveure, enmig de les majestuoses palmeres del jardí exòtic del hotel, una posta de sol sobre l oceà. De nou un d'aquells moments, que al final de la vida et permetran dir que ha valgut la pena.

Un home gran, de bigoti despoblat i engroguit per la nicotina tocava melodies d algun llibre d’estàndards. Quan va haver acabat, i aquest cop saltant me el guio de la pel•lícula, em vaig apropar al piano, i en comptes de dir li al "Sam" : Play it again Sam (toca la de nou Sam), vaig ser jo el que em vaig assentar i la vaig tocar. "as times goes by" (el temps passarà)... Feia 6 anys que l havia tocat per primera vegada en aquell mateix piano de mitja cua, de fusta marró. De so apagat, com a mi m'agrada...i em vaig imaginar que era el Sam qui la tocava, després que la Bergman li digues que la toques de nou, tot i les estrictes instruccions del Rick de no fer-ho mai mes !!!! aquella melodia, tocada en la mateixa ciutat on varen esdevenir els fets de la millor historia de la gran pantalla, em van fer posar la pell de gallina...


El capità Louis m'ha anat passejant per tot el País. Només ens ha faltat Marraqueix, però evidentment estàvem aquí per feina, per lo que la capital turística no entrava en els nostres plans. Després de Casablanca, va tocar Tanger (al nord) on em va impressionar la pell blanca de les noies, a diferencia de les de la resta del país on a part de tenir la pell fosca també tenen els ulls de color verd i color mel, provocant un contrast al que no estic acostumat. Però d una bellesa extrema!!! Varem continuar cap a Fes. Un error en la ruta escollida ens va premiar amb la possibilitat de deixar l’autopista i endinsar-nos en el Marroc profund. Autèntic. Camps infinits d’oliveres, vinyes, blat de moro i fins i tot arròs tot i l’aigua que implica. També molts pallers enmig dels rostolls dels recent cosetxats camps de blat. Em va impressionar molt que en aquests pobles encara no hi ha llum ni aigua. Les carreteretes que unien tots aquells poblets estaven plenes de homes , dones i nens caminant amb bidons d’aigua. Realment pobresa. El mitjà de transport son els burriquets. Ho dic en diminutiu perquè es així. Son burros molt petits. La brisa del oceà suavitza molt les temperatures a les ciutats costaneres com Casablanca i Rabat, però al interior la calor és brutal. No passa aire, i et cremes la gola al respirar.

Em va impressionar molt veure a tres nens d’entre 5 i 7 anys parats en una d aquelles carreteres. Un deslligava els bidons plens d’aigua del llom del burriquet.(semblava que era molt jove, el burriquet), l’altre el tibava de la cua per intentar aixecar lo, i el tercer i mes petit del grup plorava assentat al terra cara a cara amb l’animal, m imagino dient li que si us plau s’aixequés. Suposo que no va poder amb la calor i potser amb l'accés de pès, però havia deixat de respirar. S havia mort. La resta de trajecte fins arribar a Fes vaig pensar en ells, i em vaig donar compte de lo desagraïts que som amb la vida que ens ha tocat.

Sopant a Fes, amb Monseiur Quessar (Capità Louis), i encara sensibilitzat per tot lo que havia passat en aquella carretera, li vaig preguntar que com era possible que el món àrab (del magreb) tingués encara zones (tot el que no son les grans ciutats) tan descuidades. Aprofitant li vaig recordar que durant uns quants segles havien estat el motor del mon civilitzat, període en que Espanya varem tenir la “fortuna” de ser envaïts. Ell tot cofoi, a punt d’alçar el vol, m’explicava que ells ens havien ensenyat les matemàtiques, l’astronomia, varen revolucionar l arquitectura del moment, experts en l’aprofitament i manejament de l’aigua....Però contestant a la meva pregunta em va dir que les constants lluites de poder que hi havia hagut en aquelles zones i uns governs poc estables des de les hores, van fer destinar el temps i les inversions a armar-se i guerrejar entre ells. Insistint en el tema vaig, molt suaument, insinuar si la seva religió hi havia tingut alguna cosa a veure, referint me també a tot el tema del fonamentalisme Islàmic. “quina religió??”em va dir . I va continuar: “creus que si més enllà existeix algun cel o algun lloc on s'hi troba la resposta a tots els nostres interrogants, a sobre, hi hauria lloc per mes d’un Déu ?? el vostre Déu o el nostre Alà, o digues li com vulguis no deixen de ser la mateixa figura, si és que realment n'hi ha cap...allà la Fè de cadascú. A vosaltres, Cristians, us va ensenyar el camí un ideoleg o lider social o politic d'aleshores que anomeneu Jesús de Natzaret , i a nosaltres, els Musulmans, Mahoma, i totes aquestes ensenyances les teniu documentades en uns escrits La Bíblia, que per a nosaltres és l’Alcorà. De quina religió em Parles...? Cristians? Islamistes? Per que em preguntes sobre el fonamentalisme ?? aquest terme no existeix en àrab. Se l’han inventat els americans o pro-occidentals quan els hi ha interessat tatxar nos de terroristes. La nostra religió, em dia, es tan tolerant i no menys exigent que la vostra. No deixen de ser codis ètics, sobre la conducta i els valors que hem de tenir la persona humana. Nosaltres fonamentalistes?? Radicals ??" continuava. "Que me’n dius de la vostra santa inquisició? De les vostres creuades ? i de les colonitzacions de centre i sud Amèrica on vareu imposar a base de cop de dalla el vostre Déu...radicant totes les religions que ja hi existien.” Mentrestant jo me’l mirava intentant mostrar li que tot allò que m’estava explicant tenia molt sentit. El Monsieur Quessar començava ja adoptar l’actitud del Capità Louis, i per uns moments vaig tenir la sensació que se’m emportaria emmanillat cap a les dependències policials, acusat de fonamentalista cristià !. Jo li vaig dir que no creia en cap Déu. Després de totes les aberracions que hem fet les persones en nom seu, no crec que s hauria quedat tant tranquil mirant nos des de les alçades si realment existís, però si que crec en una persona de carn i ossos que va existir fa 2000 anys, i que va parlar a les persones des de la senzillesa, des de la humilitat, utilitzant paraules planeres, i que crec que el seu missatge es podria resumir amb : “estima al pròxim i m’estimaràs a mi”, i que finalment es va deixar matar, sense posar hi cap resistència i fins i tot perdonant a tots els que el van portar al calvari, des de l’amic que el va traicionar, els que el van jutjar i condemnar i els que el van matar. No crec en religions. Crec en les persones i en la capacitat que tenim d’estimar i a partir d’aquesta premissa el mon serà molt millor. Espero que arribi el dia, que sapiguem reconèixer als líders de veritat que ens portin cap a un mon ara encara idíl•lic, però no impossible.

Es va acabar el sopar, portàvem 4 dies viatjant per tot el país. Passant calor, amb moltíssimes reunions a l’esquena i km de carretera. El pròxim dia el varem acabar també amb un sopar a Rabat amb el fill del expresident del parlament durant el regnat de Hassan II i actualment ministre de Justícia. Va ser molt interessant i a la vegada positiu. Mai se sap.....

El seguent dia pel matí, seguint el guió, el capità Louis em va acompanyar a l’aeroport de Casablanca. No em vaig haver de acomiadar de Lisa, ja que en aquest cas, per fortuna meva, la meva Lisa m’estava esperant a casa. Però si que ens varem abrassar i li vaig dir: “ Monsieur Quessar, Je pense que ça c´est le commencement d´une grand amitié”.

Una abraçada i bones vacances a tots.