Reflexions sobre Política i sobre els Polítics.

El fred ha arribat també a la ciutat comptal. Cada matí, quan no estic de viatge, surto de casa, just als peus de l’avinguda Tibidabo de Barcelona, i emprenc carrer Balmes avall a cavall d’una Scooter, contracorrent, doncs aquest carrer arterial de nord a sud, canalitza tot l’aire fred que puja directe des del mediterrani i tota la "bocanda" d’aire gèlid se’t clava a la cara i com un autèntic "masell" m’aixeco la visera del casc i deixo que el fred i el vent siguin la meva dosis de cafeïna matinal, doncs no he estat mai cafeter. De sempre m’ha agradat el vent, i les sensacions que un experimenta quan et toca a la cara. Probablement d’aquí els “quintissano” (grup de musica pradenc dels anys 90 ) i “portats pel vent” (títol de la primera maqueta) i “cada cap vespre quan el vent bufi…” (part de la lletra d’una cançó dels quintissano). Recordo que només el volia evitar quan jugava a futbol, evidentment amb el nostre gran pradenc. Quins records. Des de ben petits que hem defensat els nostres colors, també blaugranes, com els d’aquest equip, que ja ha fet història, del Pep Guardiola. Realment, el barça ha estat el millor antídot per als catalans per oblidar nos de la Crisi econòmica que ens ha tocat viure. No vull ni pensar com s’han de sentir els senyoritos de la capital tenint a sobre que empassar-se 5 + 1 ,esperem , títols en una temporada. Si us haig de ser sincers, després del 13D, l’únic motiu per al que entendria a un català que votés NO, seria pel fet que no podríem tornar més a Madrid i plantar-els-hi un 0-5 al Santiago Bernabeu, però bé, sempre ens quedaria el derbi amb l’etern rival de Sarrià!!!

Referent al tema de la consulta sobre la voluntat d’una Autodeterminació o Independència, crec que hi ha alguns temes a comentar. Evidentment de bons i de dolents:

1er. Es un èxit per al nostre país petit, que ens haguem pogut mobilitzar, sempre des de la quasi clandestinitat, i haver realitzat aquesta consulta.

2on. Abans del dia 13, els organitzadors i forces polítiques implicades i que donaven suport a tal esdeveniment, tenien que haver conscienciat més a la societat catalana i de retruc espanyola que els índex de participació era molt previsible que rondarien entre 20 i 30%. Era d’esperar que en aquesta consulta, que no és de caràcter vinculant, a la que no s hi han pogut abocar plenament els mitjans de comunicació, i tampoc els partits polítics han pogut donar les raons detallades del perquè d’una independència, els percentatges de participació serien baixos. Llavors ens hauríem pogut estalviar els comentaris de la premsa centralista on ho taxaven de fracàs de participació.

3er Tot el contrari. Des de Madrid jo estaria molt preocupat de pensar que a Catalunya, una de cada 3 persones ( i fins i tot en algunes poblacions dues de cada 3) manifesta lliurament que voldria despendres d’Espanya. I que no vol dir que la resta hi estiguin en contra. Simplement o no han cregut oportú anar a les urnes al tractar-se d’una acció oficiosa i no vinculant o que tan els hi fa una cosa com un altre o que finalment, i de forma evident, hi haurà la gent que no els hi interessa l’independència. Si sabéssin que Catalunya Independent seria la 4rta nació europea amb major renta per càpita probablement s’ho repensarien.

4rt. M’imagino que al no poder involucrar-se els partits polítics integrament en aquest procés, ningú ha fet una definició del País que voldríem en cas d’una hipotètica independència, a nivell polític, econòmic i social. A mi personalment això és el que em preocuparia més a l’hora de votar. Perquè tampoc voldria una Catalunya independent sense un llibre de ruta predefinit, i que està clar que entre totes les forces polítiques i entre tots els catalans definiríem. Però aquest punt, també ha jugat encontra a la participació.

5è. No vaig trobar gens encertades les manifestacions des d’Osona just unes hores després del escrutini final de la consulta. De nou els hi vem posar tot en safata a les forces opositores. “ quatre gats i a sobre mal avinguts”. Encara no hem aconseguit res, i ja s’han d’escenificar actes de reconciliació entre López Tena i l’Uriel Bertran després de les seves discrepàncies. Per favor!! Us podeu imaginar que el dia després d’unes eleccions vinculants, que guanyés el Si, ens comencéssim a tirar els plats pel cap?? Com ja va passar al maig del 37, quan en plena guerra civil espanyola, vem encetar la nostra guerra particular a Catalunya dins el mateix "bando", Generalitat, Republicans i el PSUC enfrentats contra militants de CNT, les FAI i el POUM. Pot semblar fora de context, però ja sabem quin és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra.

6è i definitiu. Anem per passos. Primer hem d’aconseguir un Estatut digne, i no comencem a dividir les forces. Que és el que volen. Sense donar-nos compte, tot aquest procés de la consulta al final acabarà debilitant el que ara ens juguem de veritat. L’Estatut de Catalunya. Si a Madrid encara no han digerit l’estatut, tindríem que ser més cautelosos, i no provocar los ara amb les consultes. Tot al seu temps. Aconseguim l’Estatut que ens mereixem i ens pertoca, i després ja podrem anar tots a la una per un referèndum d’autodeterminació amb cara i ulls!!.


13D i autodeterminació a part, ha estat un any molt particular. Les nostres generacions, per sort, no ens ha tocat viure cap guerra però, tot i que no és cap raó per sentir-se’n orgullós, haurem viscut un autèntic Crack financer i econòmic. I per desgràcia això encara no ha acabat. Els anomenats PIGS, (porc en anglès, així és com ens deuen veure a la resta d’Europa), Portugal, Itàlia, Irlanda, Grècia i Spain, dels que per desgràcia en formem part, ho tindrem més complicat que la resta. No tenim cap Base industrial sòlida, ni hem apostat per un desenvolupament tecnològic de les nostres empreses, al contrari, doncs aquesta és una de les primeres partides que s’ha vist retallada en els pressupostos estatals. La major part de la nostre economia es basa en el SOL, les platges, el turisme i tot el que en penja, restauració, hostaleria, i finalment la gran industria immobiliària. En ambdós sectors els requisits son inexistents. En el primer cas simplement depèn de la situació geogràfica del país, com més apropats al equador millor, mes dies de sol, millor clima, i això sí, amb unes fronteres ben amples per carregar nos d’immigració que pugui servir plats combinats a tots els turistes low-cost que ens visiten, doncs aquí ningú es vol embrutar les mans, i aquesta mateixa immigració és la ma d’obra que ha construït gran part dels mes de 1 milió de pisos que hi ha al país per vendre, per lo que dels requisits del segon sector no cal ni que en parlem. La qüestió està en que si els 4 milions de parats que tenim es dediquessin a fer les feines que ens toquen fer al nostre país, no tindríem ni una ànima a la cua del INEM, però esclar, aquí volem viure com els Suecs que amb menys de 9 milions d’habitants han muntat empreses com IKEA, SAAB, VOLVO, ERICSSON, SCANIA, ELECTROLUX, H&M(moda) i esclar es poden permetre unes politiques socials utòpiques per nosaltres.

Hem permès al sud d’Espanya viure amb un nivell de vida escandinau i només treballant una tercera part de l’any. Per uns moments ens hem cregut europeus i començat a viure com ells, i cap govern s’ha encarregat de fer nos tocar de peus al terra i començar la casa pels fonaments i no per la teulada. Ens hem perdut discutint sobre el color de les persianes de la casa i descuidant els temes importants i senzillament i clar i català ens hem fotut la casa a sobre. Teníem que haver forjat una economia sòlida, apostant per empreses tecnològiques, exprimint al màxim la rendibilitat dels nostres negocis existents, possiblement descarregant al país de prestacions socials però que a la llarga tot hagués acabat revertint en el benestar i la protecció social tal i com ha de ser. Tractem als turcs, grecs, italians del sud i marroquís de moros, mafiosos, de mal fiar, embadocadors...i hem oblidat que a tots ens banya un mateix mar i un mateix sol.

Sóc el primer romàntic, el primer que m’agrada entaular converses amb amics en una taula davant del mar banyada de bons menjars i bon vi, però això no treu que no siguem treballadors, professionals i rigorosos en el nostre treball.

Ens hem dormit als llaurés. No podem parlar de governs corruptes que només hagin pensat en les seves pròpies butxaques (com passa a gran part d’Amèrica del sud). Per desgràcia la classe política activa del nostre país deixa tan de desitjar que per no tenir no tenen ni ànsies de riquesa ( Valencians a part). En un escrit de LA VANGUARDIA del passat 8 d’octubre, el catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat Autònoma de Bellaterra, ens parlava de “La desconfiança en els Partits polítics”. Textualment deia referint-se als polítics espanyols: “...currículo singular de nuestros profesionales de la política: empiezan sus carreras en las juventudes del partido, a trancas y barrancas acaban sus estudios, si es que los acaban; de ahí pasan a cargos internos, después a la concejalía de algún ayuntamiento y todavía muy jóvenes, llegan a jefes de gabinete, a diputados y aun a ministros, sin otra experiencia, personal y profesional, que su ascendente carrera interna, cuyo mayor mérito ha consisitido en no replicar a sus jefes. En definitiva, no han salido del cascarón del partido, no saben nada de la vida, ni son nadie sin estar arropados por su partido, al que, naturalmente, prestan ciega obediencia. Su principal argumento suele ser atacar al contrario, lo único que han aprendido de su entorno. Lamentable” i acaba dient: “Hay que reflexionar sobre todo esto, sobre el bajo nivel intelectual y moral de nuestra clase política, encontrar sus causas y ponerles remedio. Me decía un amigo el otro día: con la clase política de hoy, no hubiéramos sabido acabar con el franquismo y darle una salida democrática a la transición”.

Ara ja sabeu on volia anar a parar en tot aquest post d’avui.

No fa falta ni parlar dels casos de corrupció vigents, Gurtel, Pretoria, Palau (per suposat amb implicació política al darrera, sinó què hi fan a dia d’avui 2 individus que han “robat” 30 milions d’euros al carrer??).

En aquest país s’ha perdut el respecte a la política i a la democràcia. Sembla estrany venint d’un règim dictatorial de quasi 40 anys. Les persones vàlides per dirigir un projecte del tipus que sigui, els líders autèntics s’han anat apartant de la política i s’han llençat a l’empresa privada, on es guanyaran de ben segur millor la vida sense tenir que fer algun estraperlo. Amb això també entenc que no pot ser que el president i ministres d’un País guanyin el que guanyen. Però tampoc cal que quan presentin públicament les seves declaracions de renta els hi figurin uns patrimonis particulars de 30 40 i 60.000 euros. Això si que és sinònim d’evasió fiscal amb totes les de la llei!!!! Sóc el primer que critico la nostra classe política, però també sóc el primer que el dia que tinguem uns bons líders polítics, que parlin diferents idiomes per anar a discutir a Brussel•les i on convingui, i que hagin passat un mínim de 10 anys per l’empresa privada (per saber com volta el món), llavors aprovaré que cobrin més diners que els presidents dels bancs. S’haurà acabat la corrupció a nivell de càrrecs polítics i evidentment estarem dirigits per gent amb experiència basada en la realitat!!!!

De la mateixa forma que critico la classe política professional del nostre País ( Espanya i Catalunya), referint me a les persones que es dediquen plenament a la política, que tenen un sou que els permet destinar tot el seu temps a un partit, vull també donar tot el meu suport a la gent que fa política de forma desinteressada, altruista, des de qualsevol regidoria de poble, alcaldia d’una petita ciutat, o membre de qualsevol tipus d’agrupació o associació que, després d’una jornada laboral, treu hores de la seva vida privada per dedicar les a una comunitat, barri o poble. I és a aquestes persones a qui dic, no per primera vegada, que es mantinguin allunyades de les estructures jeràrquiques piramidals que constitueixen els principals partits polítics. Representen tots els peons que inconscientment, la majoria, formen la base i per tant suporten la part mes feixuga i menys recompensada i agraida d’aquestes organitzacions, i que des de la cúpula son molt conscients que quants més siguin a sota més amunt estaran ells.

De nou, veig que queden moltes coses per fer i per arreglar.


Sort a tots!!!!