Sr. Mas. El professor de l'ànima.

I finalment, gràcies al facebook ens hem retrobat de nou amb el professor de l’ànima. Després de 16 anys ell em va localitzar, i jo el vaig escriure preguntant li per la seva vida i derivant lo cap al meu blog on podria trobar algunes pinzellades sobre la meva. La seva resposta es va demorar una setmana. Temps més que justificat, doncs la meva carta va arribar la vigília del dia de la mort del seu pare. El passat dimarts 17 de març. Capricis del destí li deia jo en futura correspondència. De sobte ens arranquen del costat gent que estimem i sense saber el perquè el dia següent es creua en la teva vida algú que t’obre una nova porta i la traspasses sense masses pretensions. Potser amb el temps t’adonaràs que aquesta nova experiència et va ajudar a omplir una petita part del buit que va deixar aquella pèrdua.

L’espera va valdre la pena. De nou un serpentí de paraules ensucrades de nostàlgia varen caure en la meva Bústia. El Sr. Josep Maria Mas. El professor de Català, de Literatura, de llatí, de Grec, de Música, en definitiva, el mestre de la vida m’havia respòs. Mentre llegia, la butaca i la taula del escriptori del despatx es van convertir en el petit i incòmode pupitre tipo tàndem, de l’escola de Tona on vaig estudiar la segona etapa del EGB i el BUP, i ell de peu, davant la pissarra, m’agraïa les línies que li hi havia escrit, m’informava de la mort del seu pare, m’afalagava dient me que li havien agradat els meus escrits del blog, i em deia que aviat ens veuríem.

No m’agraden aquest tipus de comparacions, però per els que no el coneixeu , el Sr. Mas, va ser la font d’inspiració del emblemàtic professor John Keating de“El club de los poetas muertos” interpretat pel brillant Robin Williams. Abans de veure aquesta pel•lícula, ell ja ens havia parlat del Carpe Diem, (Pren les roses abans que es marceixin, o aprofita el temps), en d’altres paraules, però amb el mateix missatge.

Amb els anys em vaig adonar que l’essència de les classes que el Sr. Mas ens va impartir, no estava en el contingut sinó en la forma. Realment ens va ensenyar a alliberar les coses que tenim amagades al fons de l’ànima, i a vèncer les pors que tant sovint no ens permeten fer el salt cap a lo desconegut. Que el viatge més llunyà que un pot fer no és a les antípodes de la terra sinó al interior d’un mateix, un viatge realment cap al infinit…sense límits…ni temences.

Ahir dimarts, just abans de plegar vaig rebre un trucada interna des de la recepció de l’empresa on treballo, al centre de Barcelona. “Tens una visita…..Sr. Mas”. Si!!!! Ho havia fet. M’havia dit que ens veuríem i sens dubte que així va ser!!

16 anys després ens retrobàvem. L’alumne ja no era el nen d’entre ,14 i 17anys, però la seva presència em va despertar de nou unes ganes immenses d’assentar me davant d’ell, disposat a escoltar lo de nou i a aprendre. En un quart d’hora ja estàvem prenen un tè en una petita plaça de caire gòtic, sota la ombra d’uns desmais. I com si aquests anys haguessin estat els 20 minuts del pati del matí, ja tornàvem a estar el Mestre i jo, cara a cara, i ell amb la mateixa energia omplint una altre vegada la meva ment d’experiències, de saber i en definitiva despertant de nou la meva ànima!!

Gràcies Sr. Mas per les hores que ens vas dedicar.

Gràcies per haver me retrobat després dels anys…

El teu alumne sempre fidel.

...bum bum!!........bum bum!!....bum bum!!......

Escalfant motors!!!!

Pestbuda Vs Budapest.

Estimats lectors, de nou un llarg parèntesis...aquesta vegada, però, injustificat. M'imagino que els diversos viatges a Lisboa i Porto durant el mes de desembre, el tancament de l'any a l'empresa, la ressaca del cava i els turrons, i aquests dies de gener, tant fredots com diria en Molina, planificant el nou any m'han apartat del blog i dels blogs que llegeix ho habitualment.

Fins avui, que he tornat a repassar l actualitat des de l'òptica del Isaac Peraire, les reflexions de l'amic Róger Parareda, les pel.lícules "fellinianes" del camarada Jordi Pey, deixant me transportar també per les sempre espectaculars fotos de la Montse Argercih, analitzant les descripcions introspectives de la Natalia de cal Perusa, i els escrits frescos de l'Ester Petita...i així un per un tota la llista dels blocaires de casa...

Tenia ganes d'explicar vos el viatge del passat més de gener a la capital d'Hungria, Budapest, que per questions de l'atzar també podria haver estat Pestbuda, doncs Pest era la ciutat a una banda del caudalós Danubi on s hi troba el Parlament amb la característica cúpula inspirada amb la del Vaticà, i Buda que s'eleva a l'altra banda del riu i representada per la Biblioteca Nacional (castell reial de Buda), cara a cara amb el Parlament, desafiantse cada dia que passa ,només separades per l'aigua del riu. I que cert dia a final del segle XIX es varen unir convertintse així en la segona ciutat més gran del Imperi Austrohungar després de Viena.

Durant 8 anys, un immigrant procedent de Colombia i interpret de l'embaixada del mateix país a Budapest, em va obrir les portes a totes les empreses que hi ha, o millor dit que hi havia en aquell temps, doncs la crisi i els últims 3 anys d invasions asiàtiques ho han arrasat tot, com si fós la sombra del cavall d'Àtila dels Huns, que per on trepitjava mai més hi tornava a creixer l'herba. I no faig aquesta comparació perquè sí, doncs Àtila, Rei dels Huns, tribu asiàtica possiblament de la zona de Mongolia, va recorrer i invair, fa més de 1500 anys, tot el que va trobar al seu pas fins arribar al mar negre, més de 10.000 kilometres, passant per Hungria i curiosament avui dia es en aquest pais que descendents d'aquesta tribu i que s'establiren en aquestes terres rera l'estela que deixava l'Assot de Déu, estan lluitant per a ser reconeguts com a una minoria ètnica. Més de 100.000 persones Descendents dels Huns viuen a Hungria i paisos veins.

Història i històries a part, Budapest és una ciutat totalment lligada a la cultura. Farcida de museus, Teatres, Auditoris, i també de locals de música profana on jo acostumo a perdrem hi durant les nits més bohèmies que un es pot imaginar. El centre de Pest, és una formiguer de pub's, bars, clubs amb un mateix denominador comú. "LIFE MUSIC". Bandes locals interpreten, com ningú més, amplis repertòris de tota la música que un pugui desitjar escoltar en aquella situació. Us recomano "oldmen pub". Qualsevol músic, toqui el que toqui no s'escapa d'haver passat pel conservatori superior de música. Aquesta particularitat forma parta del llegat que els hi deixà el periòde comunista (el socialisme també va tenir coses bones)!!! Per lo que ja us podeu imaginar com sonen aquests grups. de collonssss!!!!!!

Hotel Marriott. Just al costat del parlament (Pest). Habitació en la novena i penúltima planta, davant del danubi, convertint la gran vidriera de l'habitació en una postal de Buda. Tot el Castell de Buda il.luminat, reflexat en les turbolentes aigues del riu que sortegen les columnes del pont Margaret a l'horitzó..

Budapest, em té el cor robat. No us la perdeu....