A tu !! Company de viatge...

(BSO: Leona Lewis. "homeless" - "yesterday" - "a moment like this")

( Estimat lector et demano que llegeixis pausat, deixant que la música tingui temps d'impregnar cadascuna de les paraules...Aquest escrit vol ser un petit homenatge a tots els que vareu decidir no fer el camí sols. Una carta d’agraïment que tots, algun dia, podríem escriure al nostre company de viatge, per tot el que ens ha donat, per tot al que ha renunciat, i per quan arribi el dia que les aigües s'omplin de fúria i junts tinguem que sortejar la tempesta, podem conduir la nostra barca a un port d’aigües tranquil•les. Fins que al final del viatge un s'adoni que no està sol, i que sempre hi ha hagut algú seguint de prop les seves petjades. Per tot això vull escriure aquestes línees. )

...a tots els que vareu decidir no fer el camí sols...

…a tu!!! company de viatge et vull dedicar aquestes paraules…, a tu!! amic incondicional que amb els anys et convertires en l’amant fidel, i finalment en l home de la meva vida, compromès, i pare dels nostres fills.

Per les mirades, transgredint l’innocència, que només a mi em dedicaves quan encara no havíem passat l’adolescència. Per les coses prohibides que escrivíem en aquelles cartes que ens cremaven a les mans. Les mateixes mans que amb el temps impregnaren de foc les nostres carns.

Per les nits infinites que vam compartir, ebris de promeses, desbordats per la passió. A tu!!! Musa meva…font d inspiració, que feres brollar melodies de la meva ment. A tu !!! que vas convertir la meva vida en un etern més d'abril i quan sense saber que dir em vas dir que m'estimaves.

Per tu, estimat meu, per haver me entregat la teva vida sense contrapartides. Per haver procurat per a mi i els meus. Per cada petó de bona nit, i per cada petó tots els nostres matins. Per abraçar les meves paraules quan no sabien on caure i per parlar me quan el silenci feia mal.

Pels fills que em donaràs..., pel fill teu que ja porto en el meu ventre...,per la família que un dia vam somiar seríem i que avui ja ens permet disfrutar dels fills dels nostres fills.

Si, a tu, amor meu. Per cada somriure que m'has regalat i per cada llàgrima que m'has confiat. Per tot això et vull agrair que encara estiguis al meu costat.

Pel mal que ens podrem fer el dia que el camí s'enfili. Per quan deixis de comptar amb mi, o finalment ens acabem oblidant. Per les llàgrimes malgastades. Per potser, massa d'hora, ja haver caigut en el pou de la monotonia i deixar de sorprendre’t cada dia com en un passat havia estat. Per deixar d'apreciar el teu cos nu, i no entendre que els anys ens han canviat als dos. Per això et demanaré perdó.

Hem deixat de córrer davant la vida. Ens ha atrapat, i de sobte m'adono que t'has acostumat a la meva absència i els sentiments deixen de ser tant clars i definits, i tinc por de que ja no sàpigues que és el que vols. Un vestigi del que érem és tot el que es reflexa en el nostre mirall trencat…

Però tinc fe en nosaltres i sé que encara hi som a temps. I és per això que t'escric estimada amiga, company, amant, espòs, mare dels meus fills...., per que ens ho mereixem. Tanta lluita junts ens ha fet valents. I prometo esperar-te a casa cada cap vespre quan tornis de la mar amb un plat de noves il•lusions a taula. No defallirem, i no pararem fins redescobrir-nos l'un a l'altre, i deixar que el vent ens empenyi cap a nous horitzons.


Dedicat a tu!! Company de viatge.

Repúbliques bàltiques, Polònia...i aires d'esperança.

BSO. Opera: Tannhauser. Act I. Obertura. (R.Wagner)

Dilluns, 28 d’octubre.

Aeroport del Prat. De matinada… espectador privilegiat. Assegut a primera fila. Davant meu, a l’altre banda dels grans finestrals de la Terminal A, just a l’extrem oriental de la primera pista, el sol tímid s’atansa. La meteorologia ja ens ha anticipat fred i neu apropant se a casa nostra. A on jo vaig ja fa dies que hi ha arribat. No la neu, però si el fred. Sembla que una mà celestial vol que el viatge comenci de nou com un viatge de pel•lícula i ha deixat tot l’horitzó com un quadre impregnat de colors ataronjats i lilosos, intentant per un moment semblar se a una obra signada pel nostre esplèndid pintor i amic Jaume Sangrà. Sembla que el gran astre de foc escupi de la seva boca aus d’acer perfilant-les mentre s’aproximen al seu destí.

Pujant les escales de l’avió m’aturo al cap d’amunt, i fent un dels meus rituals preferits, m’aparto de la filera de gent, i durant uns segons deixo que el ventet fresc de l’alba m’ompli la cara de sensacions, amb la mirada perduda cap d’on prové aquest espectacle de la naturalesa, farcit de colors, que envolta les sortides de sol i amb l'obertura de Tannhauser de Wagner sonant als auriculars de l’Ipod acaba de convertir ho tot plegat en un espectacle totalment inesperat per als meus sentits a aquestes hores de matinada, quan el cos endormiscat encara lluita per sobreposar se al dia.

Em reconec afortunat de poder viatjar tan sovint, de descobrir constantment nous paratges, noves cares, pensaments diferents, d'altres canons de bellesa, cultures i tradicions, noves òptiques d’enfocar la vida i les coses que passen. En definitiva un enriquiment personal a nivell de vivences impagable i a la vegada senzillament meravellós.

Finalment surto de Barcelona, parada a Frankfurt (per reprendre forces) i cap a Tallin, capital d’Estònia, la Joia del Bàltic. Ciutat de compte de fades. Fa just 1 més que ja hi havia vingut per "aplanar" el terreny. Ara m hi esperen en Julius i en Nerius, que s'han passat les últimes 8 hores a la carretera per creuar les extenses planures que composen la geografia de les repúbliques bàltiques. Procedents de Kaunas (Lituània), atravessant tot Letònia i Estònia (al nord) sortejant llacs i llacunes, fins arribar a Tallin.

Fa 7 anys que treballo amb ells, en els mercats Lituans i Letons, però ara ens embarquem junts també en el país que representa la gran fàbrica dels països Escandinaus. Estònia, que a diferència de les altres dues repúbliques té una influencia totalment nòrdica. Actualment, la seva capital, ja es pot comparar amb qualsevol ciutat Finesa, Sueca o Noruega...ningú diria que varen viure dècades sota la batuta de la Rusia comunista. La seva llengua té un origen escandinau, i sona molt igual que el finès a diferència del lituà i letó que son de la família russa. Cap d'ells, però, no en vol saber rés ni de Rusia ni dels russos. Els varen tenir sotmesos molts anys. Massa anys apartats del mon occidental i amb un repressió absoluta. La Rusia de Lenin i Stalin va ser molt cruel...El sadisme de la segona guerra mundial i el nazisme van deixar a l'ombra les barbaries i les encara més nombroses matances que duren a terme tota la tropa comunista durant el procés de creació i d'existència de la gran Unió Soviètica, URSS. El "llibre negre del comunisme" xifra en 20 milions de morts per repressio durant el regim comunista rus. I un total de 100 milions entre tots els regims que han existit arreu del mon.

Assassinats pel comunisme:

Unió Soviètica................20.000.000
Xina......................... 65.000.000
Corea del Nord ................2.000.000
Cambodja .......................2.000.000
Africa ........................1.700.000
Afganistan.................... 1.500.000
Vietnam .......................1.000.000
Europa de l'Est ................1.000.000
Amèrica Llatina..................150.000

El genocidi comunista es un altre episodi negre de la nostra especie. I aquest encara no ha estat mai jutjat. Al contrari, doncs a la placa roja de Moscou encara hi presideix embalsamat des del seu mausoleu en Vladimir Illich Ulyanov àlias LENIN.

Tornant al bàltic, la majoria de gent sap el rus, fins i tot el jovent ja que molts d ells procedeixen de famílies d origen rus, i encara el parlen com a llengua materna.

El centre històric de Tallin et transporta a unes quantes centúries d'avui. Carrerons estrets, adoquinats, plens de tavernes tradicionals, amb una plaça majestuosa que t'acaba de posar en solfa. Com sempre i en busca de contrastos, després de sopar en un restaurant de cuina autòctona, varem mesclar nos amb tot el jovent de la ciutat en un concert de pop-rock de grups locals. Bona musica, i molta cervesa per fer passar el fred i trencar amb l'encara mes fred caràcter tancat dels estonians.

Un parell de dies laborals varen ser suficients doncs el país es petit i després de veure les 6 empreses mes importants vaig agafar un avio petit i atrotinat, i en una nit de llamps i trons vaig volar cap a Vilnius, capital de Lituània, fent parada a Riga.

Allà m hi esperava en Gerben, col•laborador de feina i bon amic holandès. Ell també acabava d arribar i després de sopar, donat que també toca la guitarra i fa les millors segones veus que mai m han acompanyat, ens varem assentar al piano de l'Hotel Crown Plaza de Vilnius, on hi estàvem hospetjats i en poca estona varem convertir el hall en un petit concert unplugged improvisat. Les delegacions bàltiques de l'empresa Ernst&Young es trobaven concentrades en aquest mateix hotel (jornades de conferencies i bàsicament molta festa, típic de les grans multinacionals), molt jovent, per lo que ells mateixos es varen encarregar de fer apagar les llums de la sala, i omplenar tota la tapa del piano de mitja cua d'espelmes, al voltant del que tots ja s hi havien assentat i creant així una atmosfera idònia per acabar d'amanir un altre nit inoblidable.


També us recomano que visiteu la ciutat de Vilnius. Els lituans son molt mes oberts i alegres. Per cert el pròxim any serà la capital cultural d Europa, per lo que es una bona ocasió per visitar la. (us aconsello volar fins a Vilnius, i després en cotxe anar pujant fins a Riga i finalment Tallin. Un cop allà hi ha dues opcions. Ferri cap a Hèlsinki (Finlàndia), o portar el visat rus al passaport, i entrar a Rusia i anar a la Fabulosa ciutat de Sant Petersburg).


El pròxim dia al mati, com era d esperar ens vam trobar de nou amb tota la delegació d'E&Y esmorzant al restaurant de l'hotel...i ens dedicarem tots plegats un petit aplaudiment en homenatge a la nit anterior. La veritat es que se'l l mereixien mes ells que en Gerben i jo, ja que no van parar de cantar, ballar i proposar desenes i desenes de cançons durant tota la vetllada...que va acabar a altes hores...

Jornada de reunions per Vilnius, amb despedida emotiva a l'aeroport del Julius, el Nerius i en Gerben, que volava cap a Amsterdam i jo cap a Varsòvia on tenia l'altre vol de conexio que em portaria cap a la també ciutat polonesa de Poznan.


Allà m hi esperava la família Krazevski, clients i amics de fa 8 anys, i després d'aclarir els temes importants sobre la feina, varem sopar a casa seva. Sempre s agraeix un sopar a casa. La vida d hotels, avions i restaurants acaba sent tan freda que el que un mes desitja es tornar a casa per estar amb la família, i es per això que de tant en tant un sopar familiar a casa d els clients es la millor opció.

Evidentment tots aquests països estan tocats per la crisi. La majoria dels seus bancs estan re-finançats per d altres bancs privats europeus, per lo que també tenen l aixeta tancada. Tots envegen el nostre país per al sol, el clima mediterrani i el menjar, per lo que dins el que cap no ens podem queixar, ja que en aquests països de veritat que no es viu tan bé com al nostre, per molts diners que un pugui tenir.

No vaig tenir temps ni d escalfar els llençols del llit, doncs tenia el vol a quarts de sis de la matinada, per lo que a quarts de quatre, encara a plena nit, em va trucar el conserge de l'hotel per avisar me que ja tenia el taxi esperant a la porta.

De nou, Tannhauser als auriculars, vol cap a Munic i finalment l'ultim spring fins a Barcelona, fins a casa.

...i bé, tot això us ho explico assentat en una de les tombones de la terrassa de l habitació de l'hotel a l illa grega d'Astir, just davant d'Atenes, al final de l avinguda Posidonios, a prop de Cap sunion. On hi estic passant aquesta setmana després d haver tornat del bàltic. Mentre el mateix sol que ens va acompanyar el dia de la partida ara ens regala de nou un cap vespre preciós, enfonsant se dins les aigües de l'egeu a l'horitzó. Avui es dimecres 5 de novembre i Sembla que el món s ha revelat encontra la tirania i encontra si mateix. Acabo de presenciar en directe pel canal de la CNN el discurs del nou president electe dels Estats Units d'Amèrica en el parc de Chicago. Desenterrant de nou les paraules que descrivien el somni que fa mes de 40 anys va tenir Martin Luter King i m ha transmès serenitat, confiança, humanitat, i sobretot il•lusió. M he emocionat, reacció que fins avui encara mai m'havia provocat cap discurs polític.

Un dia, després del viatge al Marroc, us parlava que confiava en la capacitat de les persones de saber diferenciar en un futur als líders que mes ens convenen a tots plegats per fer d aquest mon un lloc digne on poder viure i conviure tots plegats, i sembla que així ha estat. Espero que aquest sol no es cansi de nosaltres i que arribi el dia que es pugui sentir orgullós de donar nos llum i en difinitiva de donar nos vida.

Una abraçada a tots.

"La gran partida d'escacs"

(Banda Sonora: Lacrimosa-Requiem.W.A.Mozart/Quinta de G.Mahler.BSO de "Muerte en Venecia")




De sobte em trobo de nou davant la pantalla del ordinador, mirant me a mi mateix, amb el globus terraqui a les meves mans, i em dic que com és possible que hagin passat 3 mesos des de l'última vegada...La resposta està en el sol d'agost, i la frenètica activitat després de les vacances. Més viatges, nous projectes empresarials, i part també a la Valentina. La veritat és que ja ho trobava a faltar.

Ja han quedat enrere el Rick, el Sam, la Ilsa i en Vicktor Laszlo, però els tindré sempre a la memòria després d'aquella experiència a Casablanca i tota la correspondència que varem compartir tots plegats aquí al bloc. Va ser fantàstic. Gràcies.

Ha estat un Estiu de Relax total. Dies de sol i platja pel baix Empordà, migdiades infinites, sopars amb família i amics, disfrutant dels menjars i vins que ens dona la nostra terra (els millors del món), havaneres i molta tertúlia de sobre taula...

També vaig passar un dies a la meva estimada Moscú, precisament durant el conflicte de Geòrgia. On vaig poder viure de molt a prop i des d'una nova òptica, la que jo anomeno "la gran partida d'escacs". Per una banda un jugador concret i definit. Els Estats Units d'Amèrica, i tot el que significa. Liberalisme econòmic acarnissat. Donant pas a la cosmètica financera, que ens ha enganyat a tots plegats, ells inclosos. Amb totes les seves empreses d'armament amb fam de guerra, doncs tenen els polvorins plens fins a vessar d'un arsenal amb data de caducitat. I el president de torn (en concret el republicà) amb obligacions, doncs ja us podeu imaginar quines empreses financen les seves campanyes electorals. I a l'altre banda del taulell, els dolents de la pel•lícula: el món àrab, el comunisme, Rússia i països pro-rusos, en Chavez i companyia... i bé jo diria que la resta del món. Pregunta obligada. A quina banda juguem nosaltres ? la fins ara indecisa, innocent i fràgil Unió Europea ?

El conflicte de Geòrgia torna a ser un peó en joc. No oblidem que els USA ja l in van rebatre un fa pocs mesos. En aquest cas, era el peó de Kosovo. Tot el món va veure claríssim que els pobrets kosovars es tenien que despendre de la renaixent i pròspera Sèrbia (país pro-rus), i aconseguir la seva independència. Ara kosovars i albanesos ja poden anar agafadets de la mà, com els 2 països més pobres i miserables d'Europa. Això si, tindran una flamant ambaixada nord americana amb la seva bandera onejant barres i estrelles en algun carrer de Prístina. Amb aixo no vull dir que estigui en contra de l'independència de Kosovo, només vull ressaltar que els americans fan i desfan sempre d'acord als seus interesos.

I ara resulta que Ossetia del sud no té dret a la seva independència. Si ens basem en l’Historia, tants drets tindria Ossetia com Kosovo a reclamar una independència. Llavors, perquè s'empenyen ara els americans a donar suport al "titella" d'en Saakashvilli, president de Geòrgia(format als USA) negant l'independència a Ossetia? L’exèrcit rus està present a les fronteres geogràfiques (no polítiques) entre Ossetia del sud i Geòrgia des de la caiguda del taló d'acer, quan les ex-repúbliques soviètiques es varen segregar de la URSS i Geòrgia es va independitzar arrossegant la ex-provincia russa de Ossetia del sud ( Va ser un dels típics regals que durant el període comunista es feien els líders entre ells. Rússia va regalar a Geòrgia aquella província. Capricis del poder. Però els ciutadans sempre es van sentir russos). Per això l’exèrcit rus es va quedar en aquella zona per pacificar la guerra civil que s havia encetat, als principis dels 90, doncs els Ossetes del sud no volien que una frontera els separés dels seus germans de Ossetia del Nord.

Rússia se sent amenaçada constantment. Polònia i l'escut antimíssils, amb en Yuschenko (pro-occidental) presidint Ucraïna, tot i l’intenta d’assassinar-lo enverinat i ara amb la coalició (pro-russa) liderada per la Yulia Timoshenko intentant de nou pujar a la presidència, però ara de forma legal i sense verí pel mig. A Sèrbia (pro-russa) se li ha escapat la regió de Kosovo, on ja podran aterrar avions militars nord americans ben aviat. I en Saakashvilli fent de les seves a Geòrgia (pro-americans).

(petita anotació. Tots sabem que als Estats Units, el partit republicà es caracteritza per tenir poca paciència a l'hora d'engegar campanyes militars. L'electorat nord americà és molt més exigent que l'europeu. La gent es canvia de camisa quan fa falta o interessa, per lo que arribar a la Casa Blanca no és fàcil, i quan s'aproximen eleccions això es converteix en una arma per als candidats electes. Que va passar aquest estiu?? el dia abans d’inaugurar els jocs olímpics? Les estadístiques situaven a Obama (demòcrata) en una lleugera avantatge sobre el seu adversari Republicà. Que va fer en Bush per assegurar una altre candidatura republicana? Animar a Geòrgia a atacar les posicions russes "pacificadores" (terme que s'utilitza per anomenar la presencia militar americana a l'Irak o Afganistan) que des de fa més de 15 anys controlen les zones conflictives a Ossetia del sud (dintre territori Georgià). Amb l'esperat contraatac desmesurat rus provocant així una crisi diplomàtica com feia temps no havíem viscut. En Sarkozy va haver de deixar a la pobre Carla unes quantes nits soleta amb la seva guitarra...i avions cap a Moscú i cap a Tblisi. Finalment es va tornar a parlar de la Guerra Freda !!!! Objectiu aconseguit!!! Els nord americans, davant de condicions hostils en el món ho tenen molt clar. Votar Republicans !!! Una altre jugada d'escacs. Semblava que Bush es tornava a sortir amb la seva.)

Però ells mateixos varen caure en el seu parany!!! Mentres la gent parlàvem de la guerra freda, i freda perquè si els russos tallen l'aixeta del gas o el petroli ens fotrem de fred aquest hivern a Europa, les bases que sostenen aquest taulell varen cedir. CRISIS !!!! Crack !!! Crash!!! se’ns ha vist el llautó a tots plegats. Tot aquest conflicte, que semblava podia ser el principi de la 3era guerra mundial, es va esfumar. Qui se’n recorda ja dels Ossetes, d'Abhassia, d'en Saakashvili, de la guerra freda ???

M'avergonyeixo de la nostra espècie. Tota aquesta partida d'escacs s'està jugant damunt d'una muntanya de bitllets de dòlars, embrutats d'or negre, i el més trist, tot plegat banyat amb sang d'innocents...i que una petita espurna ha convertit en un foc que simplement ho ha cremat tot. Els pilars dels capitalisme s'han enfonsat, no per que sigui un mal sistema, sinó pel mal us que n'hem fet. Com sempre l'ambició, l afany de poder i d'acaparar riquesa farà pagar justos per pecadors.

Els comunistes i pro-comunistes es riuen de nosaltres ara. Els governs han d'intervenir per salvar el sistema amb diners públics. Diners que aportem cadascú de nosaltres pagant els nostres impostos. I a sobre, i el més trist, és que darrera d'aquesta crisi hi ha els nostres estalvis en perill, estalvis de la mateixa gent treballadora i honrada que tributem cada més. Ara, gràcies a aquestes intervencions, necessàries, de rebot totes aquestes entitats financeres, que ningú els hi va demanar comptes aquests últims anys de bonança quan no paraven de refregar nos a la cara, a primera pàgina dels diaris, els milers de milions que guanyaven cada any,(diners que cadascun dels mortals els hi pagàvem a través dels interessos de les hipoteques i crèdits.....)ara continuaran treballant, i cobrant nos interessos astronòmics, i tots els directius, consellers delegats i presidents continuaran posant se la corbata cada matí per anar a presidir els bancs i entitats financeres que representen la més gran estafa econòmica de l’historia de l'humanitat.(Per exemple, el President del Deutsche Bank guanyava fins avui 14 milions d'euros anuals per presidir aquest banc. 2.330 milions de pessetes...Vergonyós. Aquests personatges no son propietaris de cap banc ni empresa, son treballadors directius, i s'assignen aquests sous. Està en tràmit d'aprovació que tots els bancs que hagin rebut finançament públic després d'aquesta crisis no podran pagar sous superiors als 500.000 eur anuals als seus directius).

I ja per acabar i tornant a la pregunta obligada. Nosaltres no som espectadors d'aquesta partida. Està clar que la Unió Europea fins avui hem estat asseguts en la mateixa banda del taulell d'escacs que els nord americans. I per tant també ens enfonsem en la crisis financera, hem estat incapaços fins avui d'agafar el timó d'aquest món. Sembla que finalment comencem a imposar nos. Tot i que no ens enganyem. No és el mateix que Europa s'alci per sobre dels americans, a que els americans s'ajupin davant d'Europa, cosa que passa ara.

Sigui el que sigui, està clar que el sistema capitalista, crec, és el que s'ha de seguir, però sota una intervenció (control) dels governs, doncs s'ha demostrat que fins ara no ho hem fet bé. Avui dia els rics son cada dia més rics i els pobres més pobres, el sistema financer s'ha enfonsat,i ara rebrà les consequències l'economia real, la que ens afecta directament a tots.( El PARO !!!)

Però tot encara no està dit. En aquesta partida només hi jugava la meitat de la població del globus. Xina (comunista) i India, quasi l'altre meitat, estan d'espectadors. L'actual fàbrica del món capitalista que tard o d'hora també es pronunciarà. I en concret Xina, que posseeix la meitat dels dòlars circulants....podrien comprar la meitat de les empreses nord americanes en un matí...i llavors ???


Tot va començar a Egipte, després Grècia, Roma, Europa, Estats Units....Qui serà la pròxima potencia que liderarà el món ??? ...Xina...???

Espero que la Unio Europea aprengui dels errors comesos fins ara, que a partir d'avui ens consolidem com a potencia que som, i sapiguem poscionar nos millor en totes les situacions que ens ensperen, que de ben segur no seran fàcils.

Sort a tots...

Casablanca.

Dilluns 7 de Juliol. 11:00 del mati.


Aquesta setmana toca el Marroc. País veí i País de molts cohabitants nostres des de ja fa alguna dècada.

Nomes començar el vol m'he endormiscat immers en un lleuger somni, imaginant me que era Humphrey Bogart, representant el fabulós Rick, fugint de la pressió nazi que es vivia durant la segona guerra mundial a la ciutat ocupada de Paris. Evidentment acabava de passar el cap de setmana mes emocionant i romàntic de la meva vida junt a la Lisa, sota la pell de l’Íngrid Bergman, a l eterna ciutat de la llum i el vol a Casablanca era la forma mes rapida d'accedir a zona neutral.

Una petita turbulència m ha retornat a la realitat...mirant per la finestra tot son tonalitats marronoses. Àfrica. Terra àrida i eixuta. Castigada pel clima i l historia. De sobte un blau intens em desorienta, encara no hem travessat el mediterrani ?? Llavors m adono que encara no hem deixat la península, i el que em preocupa mes: on comença l'Àfrica?? a veure si al final serà veritat que comença després dels Pirineus...

En menys de 2 hores ja em trobava a la terminal d arribades de l'aeroport de Casablanca. M hi esperava el Monsieur Quessar, el meu nou representant a qui acabava de conèixer en persona, i continuant amb la meva historia particular em vaig voler imaginar que era el Capità Louis Renault. De fet físicament no divergien massa l un del altre.

Feia 4 anys que no tornava al Marroc. Per qüestions professionals durant el 2002-04 hi vaig estar molt lligat. Llavors acabava d heretar la corona Mohammed VI. Fill de Hassan II. Hassan va estar un Rei que va enfocar el seu regnat de cara al exterior. Va descuidar molt la situació interna del País. També destacar que durant una visita oficial al nord del País, a la ciutat de Tanger, va patir un intent fallit d assassinat ( crec que era el 2on o 3er). Va declarar i el mes important, es va prometre a si mateix, que mai mes tornaria al nord del País, i així va ser. No només no hi va tornar sinó que el va deixar de la ma d Alà!! fins i tot les antenes del nord no podien rebre la senyal de TV i Radio marroquins. D aquí que totes les antenes de Tanger estaven encarades cap a Espanya, i gracies a això a Tanger a part del àrab (marroquí) i francès, també si parla castellà. En aquest últims 4 anys, quan la nova política de Mohammed a començat a donar els seus fruits, ha estat impressionant el canvi intern que ha viscut el Marroc. Totes les principals ciutats estan comunicades amb magnifiques autopistes. Marraquesh, com a capital turística al centre - sud del país, Casablanca com a capital econòmica. Una mica mes al nord Rabat la capital oficial i administrativa, i al interior del país Fes, la capital cultural.
El mes rellevant però ha estat el fet de potenciar de nou el nord del país. Tanger ha estat rebent a sobre moltíssimes inversions espanyoles, privades i ajudes del govern. Hi estan construint el Tanger Med, el que serà el port de mercaderies mes gran d Àfrica, i que per acabar d adobar la crisi que patim a Europa i al nostre país, competirà amb el port de Barcelona.

Les autoritats marroquís estan demanant a la seva gent que no marxi i que tornin els que ho han fet. Tenen mancança de ma d'obra. Les fàbriques van plenes fins a dalt de comandes. I ja no son dels Mark & Spencer, Burrbery (anglesos) o Promode i Morgan (Francesos), ara es Espanya amb Inditex (Zara, Massimo Dutti ...) Induyco (Elcorteingles) i en concret Barcelona, a traves de Mango qui ha esdevingut el motor de tota l'industria lleugera del País.

En menys d un any no quedarà ni un marroquí ni romanès al nostre país. La Setmana passada vaig estar 2 dies a Bucarest (Romania). Sembla que Nicolae Chauchesku hagi ressuscitat. Tot el país esta "potes enlaire". construcció de vivendes, fàbriques, autopistes, i evidentment molta part d'aquesta obra civil esta finançada des de la Unió Europea. Recordeu que Búlgars i Romanesos ja estem tots agermanats. Espanya també va ser a la cua d Europa i la UE també ens va destinar grans quantitats de divisa.

Quan varem arribar a l'hotel, vaig anar ràpidament al Piano bar, i sense voler em vaig tornar a posar sota la pell del Bogart. Em sentia caminant pel Rick's Cafè, el càpita Louis ja se'n havia anat. Em vaig assentar en una taula a prop del piano, lloc privilegiat des d'on a la vegada podia entreveure, enmig de les majestuoses palmeres del jardí exòtic del hotel, una posta de sol sobre l oceà. De nou un d'aquells moments, que al final de la vida et permetran dir que ha valgut la pena.

Un home gran, de bigoti despoblat i engroguit per la nicotina tocava melodies d algun llibre d’estàndards. Quan va haver acabat, i aquest cop saltant me el guio de la pel•lícula, em vaig apropar al piano, i en comptes de dir li al "Sam" : Play it again Sam (toca la de nou Sam), vaig ser jo el que em vaig assentar i la vaig tocar. "as times goes by" (el temps passarà)... Feia 6 anys que l havia tocat per primera vegada en aquell mateix piano de mitja cua, de fusta marró. De so apagat, com a mi m'agrada...i em vaig imaginar que era el Sam qui la tocava, després que la Bergman li digues que la toques de nou, tot i les estrictes instruccions del Rick de no fer-ho mai mes !!!! aquella melodia, tocada en la mateixa ciutat on varen esdevenir els fets de la millor historia de la gran pantalla, em van fer posar la pell de gallina...


El capità Louis m'ha anat passejant per tot el País. Només ens ha faltat Marraqueix, però evidentment estàvem aquí per feina, per lo que la capital turística no entrava en els nostres plans. Després de Casablanca, va tocar Tanger (al nord) on em va impressionar la pell blanca de les noies, a diferencia de les de la resta del país on a part de tenir la pell fosca també tenen els ulls de color verd i color mel, provocant un contrast al que no estic acostumat. Però d una bellesa extrema!!! Varem continuar cap a Fes. Un error en la ruta escollida ens va premiar amb la possibilitat de deixar l’autopista i endinsar-nos en el Marroc profund. Autèntic. Camps infinits d’oliveres, vinyes, blat de moro i fins i tot arròs tot i l’aigua que implica. També molts pallers enmig dels rostolls dels recent cosetxats camps de blat. Em va impressionar molt que en aquests pobles encara no hi ha llum ni aigua. Les carreteretes que unien tots aquells poblets estaven plenes de homes , dones i nens caminant amb bidons d’aigua. Realment pobresa. El mitjà de transport son els burriquets. Ho dic en diminutiu perquè es així. Son burros molt petits. La brisa del oceà suavitza molt les temperatures a les ciutats costaneres com Casablanca i Rabat, però al interior la calor és brutal. No passa aire, i et cremes la gola al respirar.

Em va impressionar molt veure a tres nens d’entre 5 i 7 anys parats en una d aquelles carreteres. Un deslligava els bidons plens d’aigua del llom del burriquet.(semblava que era molt jove, el burriquet), l’altre el tibava de la cua per intentar aixecar lo, i el tercer i mes petit del grup plorava assentat al terra cara a cara amb l’animal, m imagino dient li que si us plau s’aixequés. Suposo que no va poder amb la calor i potser amb l'accés de pès, però havia deixat de respirar. S havia mort. La resta de trajecte fins arribar a Fes vaig pensar en ells, i em vaig donar compte de lo desagraïts que som amb la vida que ens ha tocat.

Sopant a Fes, amb Monseiur Quessar (Capità Louis), i encara sensibilitzat per tot lo que havia passat en aquella carretera, li vaig preguntar que com era possible que el món àrab (del magreb) tingués encara zones (tot el que no son les grans ciutats) tan descuidades. Aprofitant li vaig recordar que durant uns quants segles havien estat el motor del mon civilitzat, període en que Espanya varem tenir la “fortuna” de ser envaïts. Ell tot cofoi, a punt d’alçar el vol, m’explicava que ells ens havien ensenyat les matemàtiques, l’astronomia, varen revolucionar l arquitectura del moment, experts en l’aprofitament i manejament de l’aigua....Però contestant a la meva pregunta em va dir que les constants lluites de poder que hi havia hagut en aquelles zones i uns governs poc estables des de les hores, van fer destinar el temps i les inversions a armar-se i guerrejar entre ells. Insistint en el tema vaig, molt suaument, insinuar si la seva religió hi havia tingut alguna cosa a veure, referint me també a tot el tema del fonamentalisme Islàmic. “quina religió??”em va dir . I va continuar: “creus que si més enllà existeix algun cel o algun lloc on s'hi troba la resposta a tots els nostres interrogants, a sobre, hi hauria lloc per mes d’un Déu ?? el vostre Déu o el nostre Alà, o digues li com vulguis no deixen de ser la mateixa figura, si és que realment n'hi ha cap...allà la Fè de cadascú. A vosaltres, Cristians, us va ensenyar el camí un ideoleg o lider social o politic d'aleshores que anomeneu Jesús de Natzaret , i a nosaltres, els Musulmans, Mahoma, i totes aquestes ensenyances les teniu documentades en uns escrits La Bíblia, que per a nosaltres és l’Alcorà. De quina religió em Parles...? Cristians? Islamistes? Per que em preguntes sobre el fonamentalisme ?? aquest terme no existeix en àrab. Se l’han inventat els americans o pro-occidentals quan els hi ha interessat tatxar nos de terroristes. La nostra religió, em dia, es tan tolerant i no menys exigent que la vostra. No deixen de ser codis ètics, sobre la conducta i els valors que hem de tenir la persona humana. Nosaltres fonamentalistes?? Radicals ??" continuava. "Que me’n dius de la vostra santa inquisició? De les vostres creuades ? i de les colonitzacions de centre i sud Amèrica on vareu imposar a base de cop de dalla el vostre Déu...radicant totes les religions que ja hi existien.” Mentrestant jo me’l mirava intentant mostrar li que tot allò que m’estava explicant tenia molt sentit. El Monsieur Quessar començava ja adoptar l’actitud del Capità Louis, i per uns moments vaig tenir la sensació que se’m emportaria emmanillat cap a les dependències policials, acusat de fonamentalista cristià !. Jo li vaig dir que no creia en cap Déu. Després de totes les aberracions que hem fet les persones en nom seu, no crec que s hauria quedat tant tranquil mirant nos des de les alçades si realment existís, però si que crec en una persona de carn i ossos que va existir fa 2000 anys, i que va parlar a les persones des de la senzillesa, des de la humilitat, utilitzant paraules planeres, i que crec que el seu missatge es podria resumir amb : “estima al pròxim i m’estimaràs a mi”, i que finalment es va deixar matar, sense posar hi cap resistència i fins i tot perdonant a tots els que el van portar al calvari, des de l’amic que el va traicionar, els que el van jutjar i condemnar i els que el van matar. No crec en religions. Crec en les persones i en la capacitat que tenim d’estimar i a partir d’aquesta premissa el mon serà molt millor. Espero que arribi el dia, que sapiguem reconèixer als líders de veritat que ens portin cap a un mon ara encara idíl•lic, però no impossible.

Es va acabar el sopar, portàvem 4 dies viatjant per tot el país. Passant calor, amb moltíssimes reunions a l’esquena i km de carretera. El pròxim dia el varem acabar també amb un sopar a Rabat amb el fill del expresident del parlament durant el regnat de Hassan II i actualment ministre de Justícia. Va ser molt interessant i a la vegada positiu. Mai se sap.....

El seguent dia pel matí, seguint el guió, el capità Louis em va acompanyar a l’aeroport de Casablanca. No em vaig haver de acomiadar de Lisa, ja que en aquest cas, per fortuna meva, la meva Lisa m’estava esperant a casa. Però si que ens varem abrassar i li vaig dir: “ Monsieur Quessar, Je pense que ça c´est le commencement d´une grand amitié”.

Una abraçada i bones vacances a tots.

Festa major, blogs i la gran familia pradenca....

Ja fa un parell de setmanes que vaig tornar de Sèrbia, però la festa major del poble i tot el que comporta no m han permès trobar el moment per escriure la crònica. Per lo que espero pròxima setmana estigui a punt. Abans de rés vull saludar a tota la gent que per sorpresa meva m’han fet saber, durant aquest cap de setmana, que segueixen aquest blog. (pep batriu, esther mill, m angels de cal murcion, xavi castany, adriana perez i mama, pere vila, jimmy cruells ...) La veritat és que creia que aquests blogs només els llegíem els mateixos blocaires....

Ha estat emocionant de nou tornar a tocar el contrapàs tot i la tristesa que sents el dia dels Elois, quan a quarts de dues del migdia intentes imaginar te tot el que està passant al poble assentat a l’oficina de Barcelona. Tal i com el recent estrenat alcalde deia en la presentació del programa d’actes de la festa major, es un símptoma que patim tots els pradencs que treballem a fora del poble. Nostàlgia, tristesa, impotència. De veritat que és una putada!!! Amb la imaginació , vas seguint tot el programa de la jornada (rellotge en ma). Passacarrers, contrapàs, vermut a la fassina, tertúlia a la ombra d’algun arbre sota Sant Sebastià mentres pugen cavalls i ases...i tot això des de la distància..

Varem comptar amb el Marçal Roca i el meu cosí Joan, que aquest any ja en feia 21 que tocàvem el contrapàs des de que junt amb el Peptio Cirera i el meu pare van muntar l’escola de música. Quina sort !!! no sabeu lo impressionant que és tocar el contrapàs. El ball de 4 (que la roser ja es va assegurar que tothom ho tingués clar) té una melodia infinita, preciosa, impossible de memoritzar, però un cop ets a la plaça, el foc i la gent t’empeny a tocar sense parar i evidentment tocant sense partitura. Els dits van apretant cadascuna de les clavilles de l’instrument de forma automàtica.

Es un orgull poder tocar aquesta música per a la gent del teu poble. Gent que t’estimes. Som una gran família. Aquesta es la riquesa dels pobles. Espero que aquests blogs ens ajudin a unir nos cada vegada més tots plegats. I ens faci més bons a tots, i ens permeti trencar amb els tòpics que envolten els pobles en quan a rivalitats, enveges, abusos de poder ... Hem crescut tots junts. Hem jugat tots en els mateixos carrers. Els nostres avis ja jugaven junts a l’equip de futbol, i els nostres pares sortien junts per les festes majors de la comarca fa 40 anys. No és això una gran família ?. Hem d’estar orgullosos de la nostra gent que destaca en qualsevol camp, cultural, esportiu, professional, artístic, i ens hem de donar suport els uns als altres. Hem de començar a deixar l’orgull a casa, i aprendre a rectificar i demanar perdó quan toqui. I que lo important és que el poble i la seva gent vagi endavant, des de l'equip de govern (ajuntament, oposicio inclosa ) o des de qualsevol de les iniciatives privades a nivell d’associacions, entitats o personals. Com ja li vaig dir al roger parareda en un comentari al seu blog,(( Ser pradenc son aquelles "pessigolles" a l'estomac, quan fas el revolt de les escombraries, i un parell de corbes més amunt apareix el teu poble. T'estimes les pedres, els arbres, les cases i els carrers, i evidentment la gent.)) Es una sensació que no te la questiones. Senzillament: "... la sents o no la sents ..."



Una abraçada a tots !!!! en especial als que la sentiu.

HELLAS. Una petita Odissea per les terres d'Alexandre Magne i els Déus de l'Olimp.

Tessalònica (Grècia). 12 del migdia. Acabo d'aterrar procedent de Roma. (encara no hi ha vols directes diaris des de Barcelona. Jo vaig insistint amb el tema). 37ºC. Porto la maleta plena de jerseis i jaquetes d'entre temps. Comencem bé el viatge. Les pluges d'aquestes últimes setmanes al nostre país m'han jugat una mala passada. Tessalònica està al extrem nord del mar Egeu, a l'esquerra de les famoses 3 penínsules. Paisatge àrid. Sorprèn el cartell just sortir del aeroport "Welcome to Macedònia".

Us imagineu que d'avui per demà la província de Girona aconseguís una hipotètica independència sobre l'estat espanyol, i es convertís en un País ?? i donat que es troba en territori Català la fins ara província de Girona es passes a dir Catalunya. Capital ciutat de Girona. Com ens quedaríem la resta de Catalans ?? Doncs això és el que ha passat. Després de la vergonyosa guerra dels Balcans (vergonya per l'actuació lenta, tardia i escèptica de la Unió Europea, OTAN, EEUU..etc etc.. permeten aquella sàdica guerra civil) es va originar la dissolució de Iugoslàvia donant pas a totes les repúbliques actuals: Eslovènia, Croàcia, Bòsnia, Sèrbia, Montenegro i ara Kósovo, només falta Hercegovina que pugi al carro, i entre elles una Regió del sud-est de Iugoslàvia també se'n va segregar, i donat que aquella regió es trobava dins el territori macedoni ( Macedònia es un territori que compren part de Bulgària,Sèrbia,Grècia i Albània, amb una capital fàctica que és Tessalònica (Grècia)), varen optar per quedar se amb el nom de Macedònia capital Skopia.

Macedònia, com a regió extensa i multi racial, grecs,búlgars,albanesos i serbis (d'aquí ve el nom de les postres de macedònia quan barregem diferents tipus de fruita), sempre s ha sentit orgullosa de ser la pàtria de l’únic mortal que va arribar a ocupar un lloc entre els 12 habitants del mont Olimp. Alexandre Magne, fill de Filip Rei de Macedònia, que les seves conquestes el varen portar fins a Persia on va fundar la seva pròpia ciutat Alexandria (nord d'Egipte). La foto que encapçala aquest escrit es justament al jardí de casa del meu amic Yorgo Hatzilazaridis, Grec de la regió de Macedònia, en la població de Kavala, 200 km al est de Tessalònica, just després de les 3 penínsules. Aqui hi va néixer el pare d'Alexandre Magne. Mentres dinàvem després d'haver nos banyat a les aigües ja càlides del Egeu, m explicava que el nou estat de Macedònia s ha de dir Fyrom, en comptes de Macedònia. Son les sigles de "Formal Yugoslavian Republic of Macedònia". En aquest cas a ells ja els hi sembla be que s independitzin. Però actualment utilitzant el nom de Macedònia els deixen a ells orfes de pàtria.

El sol li va fer pujar la cervesa ràpid al cap a l'amic Yorgo, per lo que allò es va convertir en un petit meeting Pro-Grècia. Em dia que ells ens han ensenyat que es la democràcia, la filosofia, la Poesia etc. etc.. ja us ho podeu imaginar, i que mentres a Europa encara vivíem amb Cabanes de fusta ells ja construïen Temples de Marbre. Bé, com que tenia força raó en el que dia, jo l'anava deixant dir, però al final del discurs li vaig recordar que no s'oblidés també de dir ( ell que es considera tant mascle) que ells varen ser els primers "maricons" reconeguts oficialment de l'historia. No li va fer massa gràcia, però bé, és el que hi ha.

De Kavala, vaig volar fins a Atenes, on vaig acabar de passar la setmana al costat del Panagiotis. Calor, sol i molt de transit. Les jornades laborals, visitant clients per la zona del plaka, monasteraki, Sintagma, kolonaki sempre sota l'atenta mirada de l'imponent Partenon, des de la cima de l’Akropolis. Es una sensació molt especial treballar envoltat de tanta historia.

L'aigua del mediterrani fa que et sentis com a casa. Tan els grecs, com els italians, catalans i espanyols ens caracteritza el caràcter Llatí. Oberts, alegres, una mica exagerats, optimistes. A més l'home grec és l'home "guapo" per excel·lència. Alts, quadrats, expressions fortes amb uns nassos grans però molt rectes...bé paro que al final semblarà que hi començo a trobar gustet amb el tema. I evidentment la dona grega, aquestes faccions fortes també les té, per lo que al principi es una bellesa que no acabes d'entendre, després amb els anys t hi acostumes i la comences a apreciar fins al final que t’hipnotitza i et sens com l'Ulisses durant la seva odissea quan davant el cant de les Sirenes demanes als teus mariners que et lliguin al màstil del vaixell..i que sobretot no et deslliguin per res del món. !!!

Dies de feina, però sense oblidar les tan necessàries tertúlies de sobretaula, parlant d'una mica de tot. També us recomano el viatge. Començar pel Nord. (Tessalònica, Kavala i l'illa the Thassos), de camí cap al sud visitar Larissa i evidentment el mont Olimp..fins Atenes. Sense oblidar nos de les illes.

pd. el "perrea perrea" del chiquilikatre made by buenafuente sona a totes les emissores de radio gregues i programes de tv. Ara resultarà que els catalans a part de sardanes també fotem reggeton !!! Es que sóm uns crackss !!!

Una abraçada.

(( Next week toca Serbia. Tindrem una visió de la Guerra dels balcans des de el "bando" dels hipotètics dolents de la película. ))

lluçanès Springtime by John Palilla !!!

Barcelona, 9:00 AM.

He arribat a l'oficina. Avui una mica més tard que lo habitual, doncs ahir vaig tenir amics a casa i a ben sopat mentre cantàvem al piano temes de Coldplay, Elton John i l'amor particular del Llach, els vaig voler fer provar l'última adquisició de Vodka portat directament de Moscú i va passar el que ja us podeu imaginar. Jo com a mestre de cerimònies anar animant a la resta a veure'n una copeta més, i al final vaig ser jo el que quasi no m'aixeco de la banqueta !!!

Bé, al que anava, doncs que tot i el dia de sol que avui podem disfrutar aquí a la ciutat comtal jo només hi veig que núvols. He obert l'outlook disposat a començar a esborrar spam's i obrir correus de clients de mig món, i m he trobat amb un petit regal. Una instantània firmada pel patriarca de casa acompanyada d'un escrit:

"Estem a la primavera, ha plogut, els camps amb el seu esplendor, el país està com mai. Això es vida !!!!!!!!"

gràcies pare.

Espero que a tots els que també esteu lluny de casa us apropi una mica al nostre lluçanès !.

Fins aviat.

Bulgària. La gran desconeguda.

Plòvdiv(Bulgària)
9:30AM. divendres 16 de maig.

Surto del Hotel Maritza, propietat del mafiós n1 de la ciutat, qui a part de regentar 6 hotels amb els seus respectius casinos es dedica a endolcir una mica la vida de tot el País a traves de la única fabrica de sucre búlgara que també posseeix. Pobre de l empresa estrangera o local que intenti introduir sucre al país. No es recomanable.
He passat la setmana instal•lat a la 7 planta d aquest hotel. Ell viu a la 12 planta. Cada mati quan surto em trobo amb tot el seu sequit de seguretat personal. 8 "machotes" vestits de negre, que passen les estones netejant les llantes dels 4 cotxes de súper luxe que te aparcats a l entrada. Precisament avui, estrenava un esplèndid Rolls Royce descapotable, dins el que l esperaven dos angelets que feien joc amb l àngel, aquest de plata, emblema de la marca britànica i que encara no entenc on anaven a aquelles hores tan emperifollades....a lo millor mes que marxar, tot just tornaven de la festeta de la nit anterior. Tot plegat massa contrast amb els Dàcia romanesos i Lada russos que circulen pel carrer.

...he deixat enrere aquesta ciutat industrial al sud de Bulgària, propet de la frontera turca i grega, per dirigir me al aeroport internacional de Sofia. El tema esta en que el vol sortia a les 12 del migdia, i he aterriçat a Barcelona quasi a les 6 de la tarda.(un vol directe cobriria el trajecte en 2,5 hores). Coses de no viure a la capital. Espero que amb l obertura de la nova terminal del Prat ( per cert una obra d art. Roger queda pendent que un dia d aquests ens en donis el teu punt de vista arquitectònic) guanyem vols directes a mes destins. He volat des de Sofia 2 hores fins a Munich...i allà esperar hora i mitja i tornem hi...airbus 320 2 hores mes i cap a casa. Hem sobrevolat el Montblanc ( els pilots de Lufthansa tenen el detall d indicar desde quina banda de l'avió es pot veure el magnífic "pedrusc" que sobresurt de les infinites piques encara blanques que composen els Alps).

Bulgària es un país preciós. La gent molt entregada, tot i que sempre una mica desconfiada al principi. La primavera ja fa dies que hi ha esclatat. l autopista que em porta de retorn a Sofia avança entre el riu Maritza i les majestuoses serralades Pirin i Rhodope a continuació( son una petita ramificació al final de la gran serralada dels Balcans ). El sud del país no te res d envejar a la paisatgística de Suïssa.


Les ganes de tornar a casa contrasten amb la tristesa que et queda quan has de dir adéu a totes les persones amb qui has passat aquests dies de feina, però també amb moltes estones de tertúlia mentres sopem en algun tiburi del centre històric de la ciutat,parlant de l historia del seu país, de l economia actual després del seu ingrés el gener del 2007 a la UE (encara no ho tenen massa clar. creuen que nomes els hi ha aportat un encariment del cost de la vida, i per tant pèrdua de competitivitat de la seva industria lleugera envers a la gran oferta asiàtica que ho esta arrasant tot.)... però aquest pessimisme s esvaeix ràpid després de beure una mica de rakia o una mica massa, i amb un grup de gitanos...però gitanos dels de veritat, cosins germans dels Carmona, dels Flores i companyia...que no paren de tocar i cantar cançons zíngares, gitanes ... aquesta zona balcànica te una gran riquesa folklòrica. Tenen un dens repertori de balls tradicionals (precisament ahir vam sopar acompanyats d un grup professional de ball..que no va parar en tota la vetllada). La música segueix un patró rítmic 7/8. es impossible portar el ritme de la forma que estem acostumats. es com que mesclis un compàs de 4/4 amb un de 3/4 (vals)alternant los contínuament. Ho vaig aprendre l any passat durant el casament d uns amics a Sèrbia, en una petita població a tocar amb el nou estat de Kosovo. El banquet el van fer al restaurant del poble, que tenia una sala molt gran, com si fóssim a cal Santiago. Doncs imagineu vos el restaurant de la fonda i en comptes de 5 fileres llargues de taules, ni poseu 8...lo que equival a mes de 400 persones atapeïdes...una banda de músics (tipo la xaranga de la festa major, nomes que amb una tuba potentíssima fent de baix ) tocant sense parar tot l àpat, i cada tres per quatre, tothom s aixecava i tots agafats de les mans ballant una espècie de contrapàs...experiència UNICA !!!!


Tots aquest països que estan vivint el Post-Comunisme no només segueixen el patró en la música. Per desgracia tots, començant per la Mare Pàtria Russia, estan envoltats d una corrupció brutal. Tot va començar alguns dies abans de la caiguda del talo d acer ,amb la privatització de totes les empreses fins llavors estatals i que de forma a vegades camuflada i d altres descarada varen anar a parar a mans de tots el fills, gendres i amics dels dirigents del partit comunista. A continuació d enmig de la població, empobrida i sentint se estafada ideològica i econòmicament, varen aparèixer una nova classe, que avui coneixem com les MAFIES. Curiosament tots esportistes d elit de la zona URSS. En aquella època de transició, en uns països on no hi havia de res, on ningú tenia contactes al exterior i menys parlava idiomes, nomes els esportistes d elit, tenien contactes al exterior i evidentment al interior, parlaven idiomes, podien confiar entre ells ja que portaven molts anys competint junts, i van començar a organitzar els seus propis negocis. negocis i les seves pròpies lleis i els seus propis cossos de seguretat.

En el cas de Romania, varen ser els esportistes de "lluita lliure" els que varen agafar la batuta. S els reconeix pel lòbul de les orelles. tots el tenen danyat degut a la practica d aquest esport, per lo que els hi queden les orelles completament inflades. Nomes dir vos que els principals propietaris de confeccions tèxtils que visito a Romania tenen les orelles així de deformades.

Tornant a Bulgària, Miroslav, el gerent i gran amic meu de l empresa que distribueix els meus productes va ser campió d Europa de gimnàstica acrobàtica (modalitat molt estesa en els països del est). Un altre exemple que justifica el que us venia dient. M'explicava que aquestes màfies es varen organitzar per combatre els abusos de poder que patien dels ex caps comunistes després del canvi al principi dels 90, però que a posteriori i va haver qui va encaminar els seus negocis des la legalitat (com es el seu cas) i els qui van optar per altres negocis (armes, drogues i prostitució) i mètodes (extorsions, assassinats, ....) que son les Màfies a les que ens referim actualment.

La veritat es que aquest tema dona per molt, per lo que millor ho deixem aquí, i de mica en mica, ja l anirem perfilant.

De totes maneres us recomano que visiteu Bulgària. Varna (mar negre), Pleven, Ruse (a la ribera del Danubi a la frontera amb Romania), I el sud del País (Sofia, Plovdiv).

Be amics, d'aquí una setmana tocarà la península Hel•lènica, de nord a sud...així que fins aviat.

Petons.

Una Cançó de bressol en clau de BLUES...

Ja havia parlat algun dia de la famosa hora de les bruixes dels nadons (7-8 de la tarda, abans del bany previ a fer nones...)Doncs la setmana passada, durant aquesta fatídica hora, que els nadons no paren de plorar sense cap raó, li vaig dedicar a la Valentina, aquesta improvització de blues, que trenca amb l'esquema habitula d'acords C7, F7, G7 i entremitg el C7 (do sèptima) i el F7 (fa sèptima), intercalo unes floritures (D,E, Eb) que ja m he apuntat pel futur. la podeu escoltar a ella plorant, jo tocant com puc, i al final plors i més plors...

(intento afegir l'arxiu de so...però dona error. és un arxiu de win. si algú sap com fer ho, que m ho expliqui i podrem escoltar el blues)...

l'edat de crist

fa unes quantes setmanes que intento robar una mica de temps al meu dia a dia laboral, per llegir vos.....Roger, Isaac, Natàlia, Aleix, Ester de cal petita... i també de mirar les fotos i videos del Pey i la Montse Argerich...

m'ajuda a no perdre el lligam amb el poble.

Més que les coses que passen al poble, m agrada llegir i veure les inquietuds i els punts de vista que teniu de les coses...i...quan puc us deix ho algun comentari. Entenc que per al que escriu és important sentir que hi ha algú a l'altra banda del canal, per lo que intentaré fer ho més sovint.

La veritat és que no tinc masses coses a explicar ara mateix, però he creat el meu blog, per almenys quan tingui la necessitat de fer ho, disposar del mitjà.

.....doncs avui, que en faig 33, em proposo escriure, i explicar vos coses sobre els meus viatges i experiències.

petonsss