Tot i la fredor d’aquesta eina, vull aprofitar l’ocasió per a transmetre els meus sentiments de condol a la família Vila.
L’origen de la vida, el concepte de l’eternitat en el temps i del infinit en l’espai son els grans interrogants que sempre han atormentat a la humanitat. La mort terrenal és de les poques coses que sense necessitat de cap afirmació científica tots l’acceptem com a tal, i que tard o d’hora a tots ens arribarà al dia d’afrontar-la. Però la nostra cultura i religió han volgut que aquest fet tant provat i tangible el convertíssim en un tema tabú, embolcallant lo de misteri i temença . Aquest silenci, ens fa a tots vulnerables el dia que arriba la mort d’un dels membres del nostre cercle més proper. Per molt previsible que fos, quan arriba el moment, després de l’últim sospir, es desencadena una torb en la nostra ment, que de sobte desemmascara de tots aquells tabús i silencis a la temuda realitat que representa el final de la vida. La mort. No hem estat preparats per acceptar la, i encara menys per entendre la. De sobte una manada de records es desborda dins nostra. Les últimes converses, anècdotes del passat proper i més llunyà, fins que les llàgrimes et retornen a la realitat, i de nou un sospir. Ara però, un sospir de vida, d'esperança, que et fa pensar que tot continua, i que sens dubte tirar endavant serà la millor forma de rendir li un homenatge al teu Pare difunt.
Pere Vila i Espona, Pradenc que ha fet mèrits per aparèixer a l’Enciclopèdia Catalana. Poeta. Però jo el recordo, quan de petits jugàvem a futbol al “corredor” que uneix el carrer major amb el passeig, i ell ens mirava de reüll mentre cosia amb la porta oberta del treballador de cal Siller que donava al mig del mateix corredor. “vigileu amb els vidres canalla” ens deia sovint. Fins que finalment, l’esquerra del jordi de cal Padassé (que ja començava a despuntar), o un xut del Jaume Calderon de cal Bo, o del Joan i Jo (cosins de cal Palilla), acabava amb una trencadissa. En menys de 3 segons l’improvisat camp de futbol quedava desert….amb una pilota rodolant sola corredor avall fins anar a parar directe a dins la farmàcia, sempre i quan no l’interceptés el Pepet de Cal Duran que evidentment, i amb tota la raó del món, ens la retenia uns quants dies, doncs a part de jugar a futbol també ens entreteníem a tancar els porticons del cosidor que hi tenien i esclar, deixàvem a les cosidores sense llum i encara més important sense vistes a la plaça de l’església , punt neuràlgic del poble!!
Jo em quedaré amb aquest record. El seu art per la paraula ja ens ha quedat immortalitzat sobre paper.
De nou vull donar el meu condol a tota la família. Al seu fill Pere Vila i Vilalata, amic de la família i en especial del meu pare. La seva amistat incondicional els ha portat a compartir molts projectes culturals i polítics, i que sempre admiraré com a persones que en tot moment s’han mantingut fidels als seus principis tot i les inclemències. Dolors i Edu. També Lluís, segur que el teu pare se’n haurà anat orgullós d’haver nos deixat mentre tu ocupaves l’alcaldia del seu poble que tant va estimar. Teresa, que em vas ensenyar a escriure a 2on i 3er de bàsica, vaig venir al vostre casament amb el Lluís, i al final vaig acabar plantant un arbre junt amb la teva filla Núria al cap de munt del passeig. (el varem batejar amb JOFEJOMAN. (JO)Jordi Fusté, (FE)Ferran Cruells, (JO)Joan Salvans, (MA)Manel Bartrons, i la llavors encara més petita (N)Núria Vila.) És el cinquè començant per la plaça de cal xiquet en direcció cap a la cantina. (segur que la Núria no se’n recorda). Tambe Jordi i Familia us dono les meves condolencies.
Gràcies als documents videogràfics del Jordi Pey, he descobert el seu "sonet del mes de juny". a sobre recitat per ell mateix. i m`he emocionat abans que ell ho fés.
Segur que els pròxims mésos de juny, quan la primavera estigui en el seu esplendor, podrem sentir les seves paraules encara vives passejant se pels carrers del poble entre olors intenses i empenyudes per l'aire del seu últim suspir.
