Manel Bartrons

C novim godam!! Bon any!! (carta des de Rusia el passat primer de gener)

2012-01-09T18:14:00.000+01:00

Bon dia familia i amics,

Us escric des del bell mig de la rusia profunda...a la dasha de la mare de la zhenya, en un poblet envoltat de llacs d aigues gelades, i de boscos d arbres d escorÇa blanca com la mateixa neu que ha caigut aquesta nit passada i ha donat una capa de pintura sobre la neu vella ja enbrutida....

Ja tenim ences el foc a la caseta de fusta de la banya (sauna), i tots els convidats ja s han llevat i han deixat els regals sota l arbre de nadal que llueix a la sala d estar...i que aquesta nit obrirem despres de les 12 campanades i un cop acabat el discurs del president Medvedev , que tots escolten aqui per tradicio i no pas per devocio,!!!

Aquest mati, he fet una caminadeta de 500mts fins al nucli del poble, que en realitat son 4 cases, l ajuntament, la biblioteca i 2 botigues. La sogra Ludmila m ha fet una llista en rus amb tots els productes que faltaven, i he marxat amb 300 rubles content com unes pasques,,

Pel cami m he trobat veins coneguts, que ja em saluden i em diuen Barcelona Barcelona BarÇa BarÇa!!!!!! I jo els donc la ma i tots em comencen a explicar coses i jo no entenc res, pero els segeuixo la corrent i bueno...tots contents.

Al arribar a la botiga encara es podien veure les marques del trineu de la valentina al turo just al costat. Ahir a la nit vem fer un passeig amb la zhenya i la nena, que jo arrossegava amb el trineu estirant d una corda. Estavem a zero graus, molt agradable, i feia una nevada dolÇa que ni la trobes pero que ho deixa tot inmaculat....i vem fer unes baixades a tota pastilla, cridant tots 2 com boigs mentre ens revolcabem per la neu despres de volcar cada vegada el petit trineu de fusta pintada de coloraines....

El kirill i la marina estan troÇejant la carn per preparar el shaslik (tradicional de Georgia, doncs el David Maharashvilli i futur espos de la Marina es de pare georgia i gran especialista en aquesta recepta) que menjarem per dinar. Aquesta carn despres d adovar la amb algunes especies i lactics la posem en uns "pinchos" i la couem al foc que fem al mitg de l hort. Fem un forat a la neu i quan ja marroneja el terra i posem llenya eixuta del estiu passat i fem un bon foc.
En el mateix foc tambe hi courem aquesta nit la sopa de peix anomenada Uha, que tambe es prepara en una olla d acer que durant 3 hores es va coent sobre la brasa...i que per finalitzar, em deixen sempre el privilegi de fer el ritual final que consisteix en apagar una estella encara en flames dins la mateixa sopa, donant li aixi a la sopa un regust de brasa!!!!!

Doncs tot aixo us explico assentat sota la pomera que vaig esporgar l estiu passat, encara que no fos l epoca adecuada, assentat en una bancada de fusta empolcinada de neu verge, i nomes desitjarvos un molt bon 2012 i agrair vos de l amistat que ens uneix !!! Us deixo que ara mateixa em reclamen a la casa, que volen netegi de neu la portalada d entrada no fos cas aquesta nit geli i es faci impracticable!!!

Un peto molt fort a tots!!!

Familia Bartrons Kovalenko!!

pd. no us imagineu des de la distància com es troba a faltar la terra i la patria!!! i s em desperten els instints més nacionalistes, necessitats d' identitat... i quasi diria que revolucionaris!!!! ja varen baixar una vegada des de Russia amb el puny alçat per ajudar-nos...!!! si fa falta, els farem que baixin de nou!!! tot plegat m encenc,,,i m emociono!!! Visca Catalunya!!!!

Primavera....font d'inspiració...

2011-03-26T09:54:00.000+01:00

Finalment els dies ja s’allarguen, i els despertars es fan més portables amb les agulles de llum clavant-se a la foscor de la cambra, travessant les escletxes de les persianes que intencionadament maltanco la nit anterior i fan que inconscientment un es vagi despertant abans que l’estridència del despertador tranqui l’harmonia que durant hores tot ho embolcallava....

Març, Abril, Maig....només llegir o pronunciar-ne el nom un remolí de sensacions em remou ment i ànima. Sempre he tingut la sensació que la fredor del hivern ens endureix l’ànima, i la ment actua de forma molt més racional i ens tornem menys sensibles a les accions que ens envolten, menys creatius, menys emocionals, menys romàntics. L’hivern es pragmàtic, desconeix la subjectivitat, però la primavera,,,,la primavera tot ho endolceix, l’ànima es desprèn de la carcassa que li suposa el nostre cos feixuc, i de sobte ens convertim en un prat d’herba encara xopa per l’albada estampat de flors adolescents que esclaten mostrant els seus colors mes purs i brillants. Les olors encara fràgils es mesclen amb els colors mes valents i fins i tot nous sons irrompen en el silenci gèlid del hivern moribund.

La terra es desperta, i amb ella un mateix i tota la naturalesa viva. Les aigües es precipiten muntanyes avall, per corriols vertiginosos buscant noves traçades omplint de vida les rieres fins ara orfes d’aquesta sabia esperada.

L’aire s’impregna de mil i una espècies aromàtiques fins a fer lo quasi irrespirable, és el preu d’aquesta abundància. El cel es torna imprevisible i sense avisar descarrega la fúria contra nosaltres.

Les latituds on ens trobem i les aigües de la mediterrània ens brinden primaveres idíl•liques, somniades per a molts, quotidianes per a nosaltres. Les terres empordaneses ja fa dies que van deixar la grisor del hivern enrere. El Lluçanès, però, i les seves gents valentes encara els queden dies de lluita per vèncer les gebrades matineres.

Bona primavera a tots....espero trobeu l’inspiració.

ANTICANCERBOOK....un estil de vida...l'estil de vida per a tots

2011-03-18T14:22:00.000+01:00

Bon dia!!!

Últimament el càncer s'ha convertit en una plaga, una epidèmia.

Personalment, en el meu entorn de treball, amics i coneguts la cosa s'ha disparat de forma alarmant.

Ahir vaig estar dinant amb un Soci d'una Societat Russa, operat fa 3 mesos i recentment acabat un tractament de radio (amb dosis de quimio) en un dels millors hospitals d'Europa a Nurenberg (Alemanya), i em dia que una vegada "acabat" tot el procés (operació i tractaments), els hi va preguntar als metges que és el que tenia que fer a partir d'ara?? (a part de les revisions periòdiques que marca el protocol), i li van contestar que es comprés un llibre, el llegís i fes tots els possibles per seguir ne les indicacions,,,,i que el recomanés als seus amics. No només els afectats per al càncer, sinó tots els que no hem desenvolupat l'enfermetat, ja que de cèl•lules cancerígenes tots en tenim al cos.., el fet està en evitar provocar-les a que s'animin i es revolucionin!!!!

Aquesta es la web del llibre, www.anticancerbook.com

En la mateixa web hi ha el resum dels hàbits alimentaris i d'estil de vida que tots tindríem que seguir per evitar que el cos se’ns revolucioni en contra!!!

Aquest mateix matí parlant amb un company de treball, també recentment operat de càncer i a punt de començar tractament, li he comentat sobre el llibre, i just quan li anava a deixar un parell de fulles que li havia imprès de la web de llibre sobre els hàbits de vida a seguir, va i se'l treu del calaix!!! podeu o no comprar el llibre, però si imprimir-vos les 2 pàgines on diu Resum dels hàbits (food rules i non food rules) i els pengeu amb un iman a la porta de la nevera de casa!!!

Ens queda molta vida per davant...i realment seria una tragèdia no poder viure-la fins al final!!! per lo menys que no es digui que no ho vam intentar!!!!

(Besavi Manel i besneta Valentina...quasi un Segle entre ells,,,4 generacions,,,que ens serveixi de referent!!!)

Un petó a tots!!!!

Bulgària, Freixenet i el Llac dels Cignes...

2011-03-12T17:01:00.002+01:00

Dimarts 4:57 AM, el beep d'un sms m'informa que el taxi ja està arribant, haig d'espavilar, tanco la maleta que ja havia preparat la nit anterior i caminant de puntetes pel parket cruixent, per no despertar les meves princeses dorments, després de fer els hi un petó, tanco la porta i una mica desorientat per la son que porto em disposo a emprendre un nou viatge. Han passat molts dies des de les últimes cròniques on les operes de Wagner m'acompanyaven a través de l'Ipod. Hi ha hagut molts viatges i aventures des d'ençà, Istanbul, Kahramanmaras, Amsterdam, Kiev, Paris, Tunis, Moscou, Rabat, Stuttgart, Tallin, Kaunas, Göteborg i Madrid fa un parell de setmanes que em va permetre experimentar l'alta velocitat per terres ibèriques, i en vaig quedar molt satisfet. De fet a 300 km/hr només hi havia anat a cavall del Thalisse que cobreix la ruta Paris-Brusseles. I entre mig de tant viatge una escapada a la festa major d'hivern de Prats, on després de molts anys aquest cop la vaig poder gaudir de nou, amb un inici exquisit als baixos de cal Bach, on els presents vam tenir el privilegi que el pregoner d'aquest any, el Ramon Erra de Cal Penyora de Santa Eulalia ens delaités a tots en una trama que es va muntar parlant sobre el nostre poble i els mots comuns, noms propis i sons que l'envolten. Tot vist des d'una perspectiva molt particular però molt propera a tots. Felicitats i gràcies Ramon.

Un any dona molt de si, i entre moltes coses m ha permès passar de la tecnologia NOKIA a la Blackberry. S ha convertit en el meu millor aliat durant els viatges. Emails, sms, bbm, mms, what's upp, ipod, gps, agenda, facebook, google, càmera de fotos/video, i també telèfon!!! conclusió: hiperconectivitat, telefonodependència, workaholick,....Realment a nivell de treball és un avanç sense precedents, però a nivell personal - social crec que la cosa s'està començant a sortir de mar!!

Aquesta vegada el taxi no va continuar av. tibidabo amunt per anar a trobar la ronda de dalt i cap al Prat, sinó que aquesta vegada m'acompanyava un company de l'empresa, (Dep. Tècnic/Producció), i el vam passar a recollir passant per l'eixample i llavors si, continuant cap al aeroport. El Sr. Freixenet, nascut i resident als Hostalets de Balenyà, fins que després de la mili, entre Melilla i les "Chafarinas", les faldilles el van fer baixar cap a la ciutat. Es sempre d’agrair compartir uns dies i moments d'intimitat amb gent de la teva terra, en aquest cas d'Osona. I te’n adones de com la geografia s'ha encarregat de mantenir els GENS dins les seves demarcacions, doncs coincideixes en moltes passions, formes de pensar, maneres de parlar, tot emmarcat per la eterna nostàlgia cap a la nostra comarca.

Vam volar cap a Viena i de seguit cap a Sofia, Bulgària. País que ja he descrit en algun episodi anterior. La mateixa gent ens esperava, i després de fer un dinar en un restaurant típic de la zona, replet de cambreres de cames llargues i esveltes i unes minifaldilles tan minis que el Sr. Freixenet ja va deduir ràpidament i em va comunicar que en aquell país poca roba hi vendríem. El mateix dia, dirigint-nos cap Plovdiv (ciutat on hi ha l'hotel regentat pel Capo del Sucre), vam desviar-nos cap al sud tenint que travessar la serralada que ens separava de Grècia i Macedònia, i de sobte ens vam trobar enmig d'una carretera de muntanya, amb neu a banda i banda, -12ºC, camions entravessats, però els pneumàtics de contacte ens van permetre arribar a un poblet, a 40 km de la frontera amb Grècia, fer una visita, i girar cua de nou direcció Nord, i re-enllaçar de nou la carretera principal i poder així arribar a Plovdiv. Era nit de Champions, i vem arribar just per entaular nos al restaurant, i veure el recital de futbol davant l'Arsenal acompanyat d'un ex lateral dels Hostalets de Balanyà. Vem acabar la vetllada al piano bar del hotel, on resulta que hi cantava el frank Sinatra Bulgar (Tsanko Petrov), el manager del qual ens va dir que Plovdiv era la ciutat natal del nostre estimat Hristo Stoichkov, i entre "New York New York" i el fet que el Sr. Freixenet va donar per perdut el negoci de vendre roba en aquell país, donada d’indumentària de la fauna que corria per aquell antro, vam procedir a anar a dormir!! Entre la diferència horària i la matinada que havíem fet el mateix dia per agar fel vol, quasi ja portàvem 2 voltes de rellotge en peu, i tot i les temptacions d'assentar me al piano vam entendre que una retirada a temps aquella nit significava tant o més que el 3-1 aconseguit pels nostres.

El següent dia, més carretera i reunions, fins que després d'arribar al Mar Negre i pujar direcció Romania, vam plantar-nos a la ciutat fronterera de Ruse.(entre Bulgària i Romania, separada pel riu Danubi). Sopar de família, carn a la brasa i Rakia per fer nos passar la set i les penes d'estar lluny de casa. La nit al hotel va ser divertida, doncs a l'habitació del costat hi havia una parella que semblava estaven jugant la final de la Champions, amb pròrroga inclosa i tanda de penals,,,amb lo que un cop acabat els hi vam dedicar un sorollós aplaudiment i xiulada!!!!mai oblidaré els sals que fotia el Sr. Freixenet dins el llit, rient els 2 com quan anàvem de colònies!! que bo!! i com en tot partit de futbol, el so de l'aigua de la dutxa va donar per acabat l'encontre!!!

Romania, país farcit de gitanos, que estan tot el dia cremant margeres i camps sencers de males herbes, cremant deixalles o brossa, sigui el que sigui, però sempre hi ha "fumarel•la" per totes bandes. Carretes tibades per cavalls prims i mal "enxubats" envaeixen les carreteres, carregats de gent, animals, troncs,.... Vam arribar just a la frontera amb Moldàvia i Ukraina, a la ciutat de Galati. A part del Sasha de Bulgària aquesta part del viatge per Romania se’ns va afegir a la comitiva la Marcela, Romanesa, i comercial que s'encarrega d'aquest mercat, amb la pena que durant l'últim sopar a Galati, va rebre la trista trucada on l’informaven de la sobtada mort del seu avi. Per lo que vam haver d'acabar l’àpat com vam poder i tornar nos tots cap al hotel intentant consolar la Marcela.

Finalment, ahir divendres, última reunió de bon matí, i carretera i manta, fins arribar a Bucarest, després d'haver recorregut uns 1.800km de males carreteres, i deixàvem el país amb un radiant dia de sol i 15ºC de temperatura.

De nou vol, cap a Viena, i després d'un transit de més de 3 hores a la capital Austríaca, airbus 320 i cap a casa. Vam compartir seient amb un "pajaro" holandès, i directiu de Microsoft Àustria, que no va parar d'explicar nos coses de la seva empresa (molt interessants) i de la vida en general...entre elles ens va recomanar visitar Àustria, la zona de Salzburg el "llac Mondsee", amb lo que estimats lectors preneu nota!!!.

Tal i com vaig marxar de casa el dimarts a la matinada, i m’acomiadava de la meva filla de 2 anys dormint com una princesa, vaig tornar el divendres nit i me la vaig trobar altra vegada també dormint, però ara ja convertida en una noieta de 3 anys, i després de fer li un petó de bona nit mentre dormia, li vaig deixar el regal d'aniversari que vaig portar li d’Àustria. Una caixa de música que quan la obert aquest matí ha sonat el Llac dels Cignes de Tchaikovsky...i ha semblat que l'esperit de la nostra estimada i també enyorada terra de Rússia sortia d'aquella caixa i convertia aquell moment en un d'altre moment màgic.

bon cap de setmana a tots!!!

Aquí de nou. 1 any mes vells, 1 any més rics d'experiències.

2011-03-07T01:57:00.006+01:00

Fa un parell de setmanes vaig rebre email del meu amic Jordi N.Pey, on em felicitava...sopresa la meva al veure que ni estavem al mes de Maig, quan faig anys, ni al primer dia de l'any, Sant Manel, i com que no tenia present haver fet quelcom que em mereixés de ser felicitat, vaig continuar llegint, i de nou encara més sorprès quan el motiu era que aquell mateix dia es cumplia un any des del meu últim post al blog!!! Ni jo n’era conscient del temps que havia passat, i un cúmul de sensacions jo diria estranyes em van recorrer el cos....incredulitat, dubte,... i un cop assimilat, fins i tot em va fer vergonya!!! com he pogut deixar passar tant de temps sense escriure!!! amb els bons moments que m ha donat aquest blog,,,escrivint, triant fotos i finalment buscant les cançons que serveixen de banda sonora a cadascun dels capítols.

Masses coses a explicar i massa poc temps per a fer ho. Va ser el que em vaig dir. I em vaig quedar més a gust.

Però us haig de dir que us trobo a faltar. Encara que per part vostra hi hagi poca participació deixant comentaris, sé que esteu a l'altre banda de la linea (i us agraeix ho molt quan ens trobem per Prats i em dieu que sou seguidors del blog i m animeu a que escrigui i que no deixi passar tant de temps a penjar nous episòdis)...llegint des del ordinador de casa, o del lloc de treball, potser des del iphone o blackberry. En un portatil assentats al sofà de casa, o des del quarto dels vostres fills i des del seu ordinador personal,... Les estadístiques m indiquen molts lectors al poble de Prats i comarca i Pais Basc (eh martoriet?..o no?? ), pero encara no sé qui son els que ens visiten des de USA, doncs després del nostre Pais, es el Pais des d on es reben mes visites,,,(aprofit ho per demanar que es pronunciin algun dia,,,em faria il lusió saber quines persones hi ha més enllà del atlàntic interessades en aquest blog). Rusia, Grecia (paisos on hi tinc molts amics)venen a continuació, i paisos sud americans....fins a un total de una cincuantena de paisos de tot el globus.

Últimament la vida a Barcelona se m ha revolucionat, i cada vegada costa mes trobar un cap de setmana lliure que em permeti pujar a Casa. Els motius?? moltsss!!! Un nou grup de música, Houseleschamps, format per tota la colla d'amics d'aqui la city. Cada dijous vespre-nit, assaig i sopar al
nostre lokal del tibidabo, als baixos de la casa del Sr. Campos (d'aquí prové el nom del grup) qui a la vegada és el baixista de la banda, i els dimarts futbol set, amb una altre colla d'amics en una lliga inter-empresarial. Sense adonar-me'n Houseleschamps ha anat omplint el buit que la fi de quintissano i versus m havia deixat dins meu i aquests partidets de futbol també m han tornat la vitalitat que el pradenc m'havia donat desde benjamí fins a Veterano. Tot i viure a la ciutat des dels 18 anys, i tenir aqui la meva propia familia i casa, encara no hi ha d'altre lloc al món que em dongui mes sensació de pau i felicitat que llevar me al llit de la meva habitació que dona al carrer de la Bona Sort, just al costat del museu Soldevila.

He aprofitat, avui que he tornat a obrir l'accés al meu blog, per a donar li una nova imatge, espero us agradi. Intentaré tornar a agafar el ritme de nou, i explicar vos mes coses de la vida en general, i algun que d'altre viatge. Dimarts marxo cap a Sofia, i continuaré de Bulgaria (després de visitar la ciutat del capo del SUCRE,) cap a Romania.

Fins aviat...

una abraçada a tots i bona nit!!!

Amor amical al facebook.

2010-02-19T20:38:00.007+01:00

Bon nit estimats lectors,

Com més m’aficiono a l'art d’escriure i transmetre amb la paraula més m’imposa la fulla en blanc. Una mena de sensació vertiginosa em paralitza les mans i la ment vol dir però els mots no flueixen. I com més vols expremer les idees per tal que la primera paraula brolli més opressiones l’ànima i l’ inspiració s’esvaeix.

De nou, temptes el repte d’encarar te a la temuda pàgina nua, però aquesta vegada sense masses pretensions, i senzillament deixes que els dits corrin lliurement sobre les tecles vestint la fulla de paraules encadenades que acaben essent un reflex que conté les intencions que originalment un volia transmetre. Un moment d’inspiració.

Quan més le busques més t’esquiva, i quan simplement l’evites, és llavors quan apareix amb la mateixa delicadesa que “ el verso cae al alma como al pasto el rocio”, descrit per Pablo Neruda en un dels “veinte Poemas de amor i una canción desesperada”.

Avui, l’inspiració m’ha trobat dispers i per això m’ha visitat, I m’ha permès reconiexer entre la multitud un moment de tal delicadesa i tendresa que vull compartir amb tots vosaltres.

Un parell de missatges entre antics companys d’escola, després de 20 anys, desitjant-se un feliç dia d’aniversari. L’Enric i el Benet, amics que ens hem retrobat enmig de les controvertides xarxes socials. Jo no he pogut deixar passar aquest moment per alt.

********************************************

Enric.

Amic del sac de sal, amic d’amics..et desitjo un feliç dia! Encara que de vegades no se’m noti o no t’ho sàpiga demostrar vull que sàpigues que sempre estàs present, en el meu dia a dia, en el meus pensaments, a través de aquesta eina social, a través de profunds sentiments. T estimo Benet.

Benet.

Estimat Enric, sobren les paraules, així que te les diré aquesta tarda. Me n'alegro molt, que tornem a parlar!! Un petó ben fort! Jo també t'estimo. :)

Manel.

no puc evitar interposar me en les vostres declaracions d'amor amical. Us coneixo als 2, i m'han emocionat les teves paraules Enric. des de fa una temporada que jo també utilitzo aquest terme amb els que jo anomeno amics de l’ànima. La paraula estimar no està reservada a les nostres donzelles i mares. Crec que també és necessari que els bons amics ho sàpiguen. Benet, moltes felicitats pel “cumple” i per la sort de tenir amics que et puguin dir que t’estimen sense embuts!!!.
Una abraçada als 2. (enric, petons per l’anna).

Marc.

cullons nois que maco...
Per molts anys Benet!!!Així fa gust...

Enric.

Ostres Manel! quina alegria obrir el facebook i veure tres notificacions del gran Manel Bartrons. Moltíssimes gràcies per les teves paraules, ens coneixem tots tres des de fa molts anys i mai deixem de sorprendre'ns, els uns als altres. Recordo amb un somriure els moments del PIVE en els que hi apareixeu vosaltres dos, moments melancòlics que ens fan ser com som i qui som. Manel, i on el tens aquest bloc?

***************************************
( continuarà….)

Amor amical, paraules que he robat al professor de l’ànima, Sr. Mas, i que avui me les faig meves per des d’aquí animar-nos a tots a també dir més sovint t’estimo als amics a qui de veritat ens uneix aquest sentiment. La cançó que sona es "against the wind" ( encontra del vent ), que a vegades s'hi ha d'anar,... a vegades per necessitat, a vegades per a ser diferent, a vegades per trencar amb la rutina, i a vegades senzillament per a ser ÚNIC.

Bon cap de setmana a tots.

10+10+5+9+6= 40 Milions

2010-02-17T16:15:00.009+01:00

Aquest matí, de forma excepcional per a mi, m’he desplaçat en cotxe per anar a visitar a un client a la comarca del Vallès, i dic excepcional ja que el meu mitja de transport de treball sol tenir més de 4 rodes i un bon parell d’ales, doncs m’ocupo dels mercats internacionals. El fet està en que la situació m’ha permès d’escoltar les noticies de la radio mentre conduïa, cosa que sempre m’ha agradat i realment enyoro.

Catalunya Radio, amb en Fuentes al capdavant tractaven el tema de la Crisi des de l’òptica dels Autònoms. Entre els contertulians hi havia empresaris petits, grans i un membre que representava l’associació espanyola de treballadors en règim d’autònoms. Poques novetats, doncs tots ja sabem com està la cosa. Però en l’apartat de trucades externes on cadascú explicava el seu cas en primera persona, de sobte el Manel ha donat pas a una trucada des d’Olost de Lluçanès. Era una persona força coneguda per a mi, i crec que per a la majoria, i ha exposat el seu cas, però m’ha agradat com en un moment ha fet quatre números on tothom ha vist que en aquest País els comptes no quadren.

I diu: “ ..A Espanya som aproximadament 40 milions d’habitants:
10 milions de jubilats.
10 milions que encara son improductius, referint-se als menors d’edat, estudiants i de forma molt satírica ha mencionat que ell des dels 14 anys ja treballava i actualment fins als 35 anys encara som nens sota el paraigües dels pares. Vaja improductius.
5 milions a l’atur (cert, doncs 4 milions son oficials, però ningú compte tota la gent que està fent cursos per reinserció laboral que aquests immediatament ja no figuren a la llista de l’atur, i els que senzillament no tenen treball i no estan inscrits al Inem i es dediquen a fer “chapussillas i remiendos” per treure’s un sou).
9 milions entre funcionaris (3 milions de funcionaris. Comprovat a les dades oficials del 2009), gent de bancs i caixes, gestores, asseguradores, etc…(vaja que no aporten cap valor afegit al país).
I finalment ha dit Literalment: “ els 6 milions restants ens hem d’arrossegar per aguantar aquest País de 40 milions”.

Doncs, apreciat amic Olostenc o favet (com us diem a prats…sempre amb molt d’amor, doncs no cal que us mencioni quants pradencs durant el transcurs de l historia han acabat rendits als peus d’alguna formosa dama olostenca, i per lo que estem tots mig emparentats), primer de tot felicitar te per haver te manifestat, per haver alçat la veu, i sobre tot per haver passat comptes de la forma que ho has fet. De forma simple, ràpida i sense embuts. Igualment t’haig de dir que avui, tot això ho tindries que haver pogut anat a explicar al Congrés on part d’aquests 3 milions de funcionaris m’imagino s’han estirat inutilment de la corbata per tal d’arribar a alguna mena de pacte anticrisi, que ja comentarem els propers dies.

Bona nit a tots.

Entre Mamet i la Baras, tot sobrevolant el lluçanès.

2010-02-12T11:47:00.007+01:00

Dijous 11 de Febrer. 6:50 de matinada. Aeroport del Prat. Nova Terminal. T1.

Ja fa uns mesets que funciona a ple rendiment i de moment sense queixes, al contrari. Fabulosa i majestuosa construcció faraònica, amb forma d’au, amb una organització interna, diria jo, que acaricia la perfecció. Vaja que em fa sentir orgullós tractant se del nostre aeroport. Abans de pujar a la nau haig de creuar tota la zona de mosaics prèvia a l’àrea d’embarcament, mosaics que ja han rebut alguna queixa (publicada a la vanguardia fa uns mesos), doncs al ser tant brillants, nous i de color negra actuen com a mirall i no cal que us expliqui la que s’organitza quan arriba una bellesa de l’est d’Europa amb les seves “minis” de vèrtig al més de Febrer, cames infinites i no continuo perquè ja sabeu on vaig a parar.

Una rèplica exacta de l’aeronau Blériot de tan sol 25 cavalls de potència lluïa enmig de la terminal. Justament ahir, 11 de Febrer feia 100 anys, que el pilot francès Julien Mamet va realitzar el primer vol complert en tot l’estat espanyol. I va ser justament aquí a les faldes de la muntanya de montjuic on va esdevenir. Un vol de 2 minuts va significar el tret de sortida de la nostra precoç història aeronàutica catalana o barcelonesa encapçalada per la figura de Josep Canudas.

Mirant per la finestra mentre ens enlairàvem, no vaig poder evitar d’imaginar me que en aquells mateixos aiguamolls, un mateix 11 de febrer de fa un segle el petit Blériot amb una estructura de fusta recoberta de tela de roba va irrompre en la tranquil•litat d’aquests mateixos cels encara verges llavors, i de nou va ser un moment emocionant. La forta tramuntana ,que ja ens havia anticipat el Molina, ens va obligar a prendre una ruta que feia anys no seguíem, direcció a la capital francesa. Encomptes de seguir el litoral mediterrani, vàrem sobrevolar Montserrat , Manresa i vem passar just per la dreta de Prats!!! Quin moment!!! Diria que el pilot es guiava pel traçat de la riera de Merlès, aigües amunt!!!! Es una sensació molt especial, quan sobrevoles el teu poble, i saps que just sota teu hi ha la teva casa, els teus pares i amics, m’imagino a punt de despertar-se, i voldries baixar la finestra i fotre un bon crit: “ eihhhh…bon dia familia!!!!“

De fet l’idea del post d’avui era de parlar-vos de l’entrevista que l’Amiguet li va fer a la gran Sara Baras (coreògrafa i intèrpret de dansa flamenca) que per fortuna l he pogut veure en un parell d’ocasions a actuar, que figurava a la contra de la Vanguardia d’ahir. La vaig llegir mentre sobrevolàvem els Pirineus i tal i com li vaig dir a mig matí al mateix Lluís Amiguet via telefònica, va ser fabulosa. I bàsicament volia compartir unes paraules que ella deia:

“El movimiento mas veloz es detenerse a tiempo” i “…con los años descubres que el sentido (ella es refereix al sentit del ball, i jo ho voldria transportar al sentit de la vida mateixa) no está en el ruido, ni en el taconazo ni en el grito; ni si quiera en lo que quieres decir, sino precisamente en lo que prefieres callar para que sean ustedes quienes lo adivinen. Y así lo vuelvan a vivir conmigo”. Això és “arte” !!!

com em dia el meu professor newyorkí de piano-jazz, Michael Grossman, “ durant la interpretació d’un tema musical se sent més un silenci que l’acord més fort i estrident que els teus dits puguin colpejar damunt les tecles del piano!! “

M’imagino que tots aquests missatges tenen alguna lectura que ens permeti aplicar-ho al nostre dia a dia. De nou us deixo coses per anar-hi relfexionant.

Bon cap de setmana a tots. Estimats lectors.

Hoy Viernes comienza la crisis: 10 razones para creerlo

2010-02-08T14:04:00.002+01:00

Estimats Lectors, us adjunto un escrit molt interessant i que està en la línea del que anem parlant últimament. Autor: Cristóbal Cervantes

"Creo que hoy viernes comienza la crisis de verdad en España. Pienso que esta crisis es una crisis sistémica, pero ahora voy a centrarme en la situación actual española. A continuación os expongo las noticias y sus fuentes de información que me han llevado a extraer esta conclusión:

1- La Bolsa española ha caído casi un 10% en los últimos 7 días, el principal banco de inversión del mundo.

2- Goldman Sachs, recomienda desde hace unos días vender la deuda española, para “protegerse ante un posible impago de la misma”:

“Goldman Sachs considera que una de las ocho mejores inversiones del año 2010 en el mundo puede ser la compra de seguros para protegerse del riesgo de impago de la deuda pública que emite el Gobierno español.”

3- Deutsche Bank lo mismo:

“Los inversores deberían comprar deuda pública irlandesa a 10 años y vender la deuda española”. Es la recomendación de Deutsche Bank, que considera que Irlanda tiene menos deuda que vender en lo que queda de año y sus exportaciones podría ayudar a su economía a crecer con mayor rapidez.”

4- La prensa económica de referencia internacional habla desde hace días abiertamente de la posibilidad de suspensión de pagos de España.

5- Hoy se va a hacer pública una reforma del sistema de pensiones para gastar menos, algo impensable hasta hace unos meses.

6- También hoy se va a saber el dato de la EPA del cuarto trimestre de 2009, las cifras de paro que va a dar seguramente van a asustar, el martes se hace público el dato del paro registrado en Enero, con una previsión del propio ministro de trabajo de 100.000 nuevos parados, y unos días después el gobierno anunciará una reforma laboral, algo también impensable hasta hace poco, pero probablemente hoy viernes sea el día clave, además de conocerse los datos del paro de la EPA y la reforma de las pensiones, el gobierno va a actualizar sus previsiones sobre el déficit público del año pasado y las proyecciones de futuro, la última actualización de esa previsión se hizo hace 6 meses y el gobierno creía que iba a acabar el año con el 8% de déficit, ya han reconocido que va a ser superior, pero el dato definitivo puede hacer temblar la economía española.

7- Hoy el consejo de ministros tiene previsto aprobar un plan para reducir el gasto público en unos 50.000 millones, y estos son palabras mayores.

8- En el Foro Económico de Davos se habla de que España es un problema para la zona euro, incluso se le cita como contraejemplo.

9- También hoy más de 12 millones de españoles, trabajadores y pensionistas, van a comprobar en sus nóminas que le han subido los impuestos, por efecto de la eliminación de la reducción de 400 euros, incluso muchos van a cobrar menos que el año pasado.

10- La Asociación de promotores ha reconocido hace unos días que no puede pagar los más de 300.000 millones de euros que le debe a la banca, que sumado a los más de 400.000 que la banca española tiene que devolver entre este año 2010 y 2012, da un panorama muy difícil para los bancos y cajas españoles.

Desde que comenzó la fase de precrisis, el gobierno español y los demás han aplicado "anfetaminas" al sistema para que siguiera avanzando, ahora que que se acaban los estímulos fiscales y comienzan los recortes de gasto veremos como la crisis se agudiza cada día más.

Cristóbal Cervantes "

Crec que és important que tots siguem conscients de la realitat que estem vivint.

Salut a tots.

Malgrat tot la vida continua.

2010-02-03T01:42:00.002+01:00

Bona nit estimats lectors,
“malgrat tot la vida continua”, esmentava en el passat post, i és el que us volia recordar aquest cap vespre.
Sembla que era ahir que engalanàvem l’arbre de Nadal , a principis de desembre, i en un tancar i obrir d’ulls el febrer ja ens ha atrapat, un mesot lletjot, tristoi i a sobre curt. El dia ja s’allarga, però el fred encara apreta, i als matins necessites 5 minuts més de temps per vestir te amb tota la indumentaria d’hivern, 5 minuts que tenen preu d’or quan estàs sota els llençols i una bona manta, i encara tens les cames enredades entre les cuixes calentes de la teva dona. Però això és la vida!! Això és estar viu!! Per lo que hem d’estar contents de poder baixar del llit, sentir el fred, i començar una nova jornada.

Ens ve un temporal a sobre que encara no en som conscients. Aquesta crisi econòmica tot just està al més d’octubre, tot i que alguns s’escarrassen en fer-nos creure que l’hivern ja ha passat i aviat tornaran les orenetes. En forma de resum breu i molt directe, veig la situació del nostre país a finals d’any amb un Paro aprox. Del 30%, el nostre sistema bancari “quebrat”, tenint que intervenir el govern per rescatar als principals bancs i caixes del país. Una intervenció que s’executarà a través de diners procedents de fons europeus. Infinitat de famílies que hauran perdut els pisos i cases, embargats per algun d’aquests bancs i caixes a l’hora també embargats per algun d’altre banc europeu. I a ser molt pessimista, fins i tot veig a una Unió Europea dins de 10 anys amb menys socis, i si per casa encara teniu alguna “rubia”, “duro” o bitllets de les antigues pessetes guardeu-los que pot ser encara ressuscitin.
Tot això us ho dic ara en 4 línees, i pot semblar precipitat i catastrofista, però és el resum del que pensen 3 gurus de l’economia mundial, i un humil servidor sobre el futur d’Espanya i evidentment de Catalunya. Desenes de formules econòmiques basades en el nostre PIB, nivell d’endeutament del país i de les administracions autonòmiques i locals, balança comercial, Índex de paro, situació financera “real” dels bancs i caixes (fins avui maquillada a més no poder), perspectiva empresarial i de negoci en el nostre territori, i evidentment considerant també les mesures més o menys encertades preses pel nostre govern, porten a les conclusions abans esmentades.
Però per fortuna nostra podem dir que malgrat tot la vida continua, i tot i considerar me optimista, perseguidor de somnis, cercador constant de noves alternatives i creador d’il•lusions, crec que és important que ens anem conscienciant de la que s’està coent. I només ens queda treballar, treballar i treballar, i evidentment gastar, gastar i gastar per que aquesta gran màquina anomenada economia capitalista no es pari.

Bé doncs, això és tot per aquesta nit, i de tot cor espero errem en les nostres prediccions. Per si de cas posa’t una segona manta aquesta nit doncs hi ha previsió de baixada de temperatures i millor no ens agafi desprevinguts.

Bona nit.

Massa d'hora...

2010-01-29T11:30:00.002+01:00

De nou notícies catastròfiques ens han colpejat cos i ànima. De nou hem perdut una persona propera. De nou massa massa massa….d’hora!! Crec que sobren les paraules, però la llunyania i les circumstancies m’obliguen a escriure.

Filla d’una família que respecto profundament, germana d’un amic estimat del meu cercle íntim, esposa i mare de també amics del poble que ara deixa orfes, però que sens dubte ens deixa a tots un llegat en forma d’exemple de lluita, de ganes de viure, de superació constant, de caure i tornar se aixecar, i que a tots ens servirà de lliçó per afrontar els dies veniders ja que malgrat tot la vida continua.

Jordi, ja saps que la inesperada noticia em va sorprendre en terres llunyanes, motiu per el que no he pogut estar més a prop teu aquests dies, però comparteixo amb tu i tota la teva família la tristesa i el dol.

Una abraçada sincera i molts ànims a tota la família Bou i Noguera.

...ens farà millors...

2009-12-30T21:52:00.010+01:00

Bona nit estimats lectors...

Aquesta nit us escric sense masses pretensions ni cap guió a seguir ni idea o plantejament inicial. Senzillament em trobo davant del teclat i tenia ganes de desitjar vos a tots que passeu unes bones festes. M'imagino que heu cel.lebrat el dia de Nadal i de Sant Esteve amb família, o amb amics, o pot ser amb més intimitat i ho heu cel.lebrat a casa, amb els que us assenteu cada dia a taula, amb les mateixes estovalles de quadres, però sigui com sigui espero no ho hagueu fet amb indiferència. No cal que el Nadal sigui sinònim de la festa religiosa que originalment representa, ni de la desbocada festa consumista en que s ha convertit. Crec que encara que soni a tòpic el Nadal és una bona excusa que cadascun de nosaltres hauria d'aprofitar per a desaccelerar el ritme de vida diari que porta i deixar que el cos reposi, també la ment, i obrir les portes a les sensacions, pensaments, anhels, propòsits...que s'amaguen dins la seva ànima.

Va haver hi un període de la meva vida que resava a les nits abans d’endinsar me en els meus somnis. A part del pare nostre de torn i algun ave maria que recitava a 200 per hora, la part més interessant era la reflexió a la que aquesta pràctica m'obligava. Feia un petit resum de com havia anat el dia, i em dia a mi mateix que allò ho podia haver fet d'una altre forma, o com tindria que fer ho la pròxima vegada, i també m'animava a continuar fent les coses que havia fet de bona Fe i que a la vegada em feien sentir bé quan hi pensava enroscat entre els llençols. Al final sempre demanava perdó a Déu per les coses que al meu semblar no havien estat bones, i li donava les gràcies per totes les coses agradables que m'havien passat i finalment li demanava salut per a tots fent un recompte ràpid persona per persona del meu cercle íntim de familiars i amics i l'anava estenent fins que ja no em quedàven forces i la son trucava a la porta. Cert dia vaig deixar de creure en Déu, decisió respectable, però vaig cometre el gran error d'abandonar la pràctica de les meves reflexions diàries abans de dormir.

Aquests dies hauríem d'intentar fer aquestes reflexions. Al cotxe mentre conduïm o algú ens porta, "repapats" al sofà de casa, o assentats en el banc d'algun passeig o carrer tranquil, o simplement al llit abans de començar el dia mentres fem mandres, o quan el dia s'acaba.

Segur que servirà per a fer nos a tots més bons, i de ben segur farà que un es senti millor amb si mateix.

Aquest és el poder i la fortuna que posseeixen la gent que té Fe. Creure en Déu acaba sent creure en un mateix. Les converses interiors que un té quan parla amb el seu Déu no deixen de ser unes reflexions intimistes en un mateix, i sense voler tot això fa a la persona més valenta, segura de si mateixa i menys precipitada en les seves decisions i actuacions.

Per als que no tenim Fe en un Déu, tinguem més Fe en nosaltres mateixos i practiquem més sovint aquestes reflexions, i sense donar nos compte desprendrem bondat i amor al nostre entorn i segur que ens serà correspòs.

Que el 2010 sigui l'any que vam tornar a resar o fer les nostres reflexions cada nit abans d'anar a dormir.

Feliç any nou, un petó i bona nit a tots.

Reflexions sobre Política i sobre els Polítics.

2009-12-18T08:49:00.004+01:00

El fred ha arribat també a la ciutat comptal. Cada matí, quan no estic de viatge, surto de casa, just als peus de l’avinguda Tibidabo de Barcelona, i emprenc carrer Balmes avall a cavall d’una Scooter, contracorrent, doncs aquest carrer arterial de nord a sud, canalitza tot l’aire fred que puja directe des del mediterrani i tota la "bocanda" d’aire gèlid se’t clava a la cara i com un autèntic "masell" m’aixeco la visera del casc i deixo que el fred i el vent siguin la meva dosis de cafeïna matinal, doncs no he estat mai cafeter. De sempre m’ha agradat el vent, i les sensacions que un experimenta quan et toca a la cara. Probablement d’aquí els “quintissano” (grup de musica pradenc dels anys 90 ) i “portats pel vent” (títol de la primera maqueta) i “cada cap vespre quan el vent bufi…” (part de la lletra d’una cançó dels quintissano). Recordo que només el volia evitar quan jugava a futbol, evidentment amb el nostre gran pradenc. Quins records. Des de ben petits que hem defensat els nostres colors, també blaugranes, com els d’aquest equip, que ja ha fet història, del Pep Guardiola. Realment, el barça ha estat el millor antídot per als catalans per oblidar nos de la Crisi econòmica que ens ha tocat viure. No vull ni pensar com s’han de sentir els senyoritos de la capital tenint a sobre que empassar-se 5 + 1 ,esperem , títols en una temporada. Si us haig de ser sincers, després del 13D, l’únic motiu per al que entendria a un català que votés NO, seria pel fet que no podríem tornar més a Madrid i plantar-els-hi un 0-5 al Santiago Bernabeu, però bé, sempre ens quedaria el derbi amb l’etern rival de Sarrià!!!

Referent al tema de la consulta sobre la voluntat d’una Autodeterminació o Independència, crec que hi ha alguns temes a comentar. Evidentment de bons i de dolents:

1er. Es un èxit per al nostre país petit, que ens haguem pogut mobilitzar, sempre des de la quasi clandestinitat, i haver realitzat aquesta consulta.

2on. Abans del dia 13, els organitzadors i forces polítiques implicades i que donaven suport a tal esdeveniment, tenien que haver conscienciat més a la societat catalana i de retruc espanyola que els índex de participació era molt previsible que rondarien entre 20 i 30%. Era d’esperar que en aquesta consulta, que no és de caràcter vinculant, a la que no s hi han pogut abocar plenament els mitjans de comunicació, i tampoc els partits polítics han pogut donar les raons detallades del perquè d’una independència, els percentatges de participació serien baixos. Llavors ens hauríem pogut estalviar els comentaris de la premsa centralista on ho taxaven de fracàs de participació.

3er Tot el contrari. Des de Madrid jo estaria molt preocupat de pensar que a Catalunya, una de cada 3 persones ( i fins i tot en algunes poblacions dues de cada 3) manifesta lliurament que voldria despendres d’Espanya. I que no vol dir que la resta hi estiguin en contra. Simplement o no han cregut oportú anar a les urnes al tractar-se d’una acció oficiosa i no vinculant o que tan els hi fa una cosa com un altre o que finalment, i de forma evident, hi haurà la gent que no els hi interessa l’independència. Si sabéssin que Catalunya Independent seria la 4rta nació europea amb major renta per càpita probablement s’ho repensarien.

4rt. M’imagino que al no poder involucrar-se els partits polítics integrament en aquest procés, ningú ha fet una definició del País que voldríem en cas d’una hipotètica independència, a nivell polític, econòmic i social. A mi personalment això és el que em preocuparia més a l’hora de votar. Perquè tampoc voldria una Catalunya independent sense un llibre de ruta predefinit, i que està clar que entre totes les forces polítiques i entre tots els catalans definiríem. Però aquest punt, també ha jugat encontra a la participació.

5è. No vaig trobar gens encertades les manifestacions des d’Osona just unes hores després del escrutini final de la consulta. De nou els hi vem posar tot en safata a les forces opositores. “ quatre gats i a sobre mal avinguts”. Encara no hem aconseguit res, i ja s’han d’escenificar actes de reconciliació entre López Tena i l’Uriel Bertran després de les seves discrepàncies. Per favor!! Us podeu imaginar que el dia després d’unes eleccions vinculants, que guanyés el Si, ens comencéssim a tirar els plats pel cap?? Com ja va passar al maig del 37, quan en plena guerra civil espanyola, vem encetar la nostra guerra particular a Catalunya dins el mateix "bando", Generalitat, Republicans i el PSUC enfrentats contra militants de CNT, les FAI i el POUM. Pot semblar fora de context, però ja sabem quin és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra.

6è i definitiu. Anem per passos. Primer hem d’aconseguir un Estatut digne, i no comencem a dividir les forces. Que és el que volen. Sense donar-nos compte, tot aquest procés de la consulta al final acabarà debilitant el que ara ens juguem de veritat. L’Estatut de Catalunya. Si a Madrid encara no han digerit l’estatut, tindríem que ser més cautelosos, i no provocar los ara amb les consultes. Tot al seu temps. Aconseguim l’Estatut que ens mereixem i ens pertoca, i després ja podrem anar tots a la una per un referèndum d’autodeterminació amb cara i ulls!!.

13D i autodeterminació a part, ha estat un any molt particular. Les nostres generacions, per sort, no ens ha tocat viure cap guerra però, tot i que no és cap raó per sentir-se’n orgullós, haurem viscut un autèntic Crack financer i econòmic. I per desgràcia això encara no ha acabat. Els anomenats PIGS, (porc en anglès, així és com ens deuen veure a la resta d’Europa), Portugal, Itàlia, Irlanda, Grècia i Spain, dels que per desgràcia en formem part, ho tindrem més complicat que la resta. No tenim cap Base industrial sòlida, ni hem apostat per un desenvolupament tecnològic de les nostres empreses, al contrari, doncs aquesta és una de les primeres partides que s’ha vist retallada en els pressupostos estatals. La major part de la nostre economia es basa en el SOL, les platges, el turisme i tot el que en penja, restauració, hostaleria, i finalment la gran industria immobiliària. En ambdós sectors els requisits son inexistents. En el primer cas simplement depèn de la situació geogràfica del país, com més apropats al equador millor, mes dies de sol, millor clima, i això sí, amb unes fronteres ben amples per carregar nos d’immigració que pugui servir plats combinats a tots els turistes low-cost que ens visiten, doncs aquí ningú es vol embrutar les mans, i aquesta mateixa immigració és la ma d’obra que ha construït gran part dels mes de 1 milió de pisos que hi ha al país per vendre, per lo que dels requisits del segon sector no cal ni que en parlem. La qüestió està en que si els 4 milions de parats que tenim es dediquessin a fer les feines que ens toquen fer al nostre país, no tindríem ni una ànima a la cua del INEM, però esclar, aquí volem viure com els Suecs que amb menys de 9 milions d’habitants han muntat empreses com IKEA, SAAB, VOLVO, ERICSSON, SCANIA, ELECTROLUX, H&M(moda) i esclar es poden permetre unes politiques socials utòpiques per nosaltres.

Hem permès al sud d’Espanya viure amb un nivell de vida escandinau i només treballant una tercera part de l’any. Per uns moments ens hem cregut europeus i començat a viure com ells, i cap govern s’ha encarregat de fer nos tocar de peus al terra i començar la casa pels fonaments i no per la teulada. Ens hem perdut discutint sobre el color de les persianes de la casa i descuidant els temes importants i senzillament i clar i català ens hem fotut la casa a sobre. Teníem que haver forjat una economia sòlida, apostant per empreses tecnològiques, exprimint al màxim la rendibilitat dels nostres negocis existents, possiblement descarregant al país de prestacions socials però que a la llarga tot hagués acabat revertint en el benestar i la protecció social tal i com ha de ser. Tractem als turcs, grecs, italians del sud i marroquís de moros, mafiosos, de mal fiar, embadocadors...i hem oblidat que a tots ens banya un mateix mar i un mateix sol.

Sóc el primer romàntic, el primer que m’agrada entaular converses amb amics en una taula davant del mar banyada de bons menjars i bon vi, però això no treu que no siguem treballadors, professionals i rigorosos en el nostre treball.

Ens hem dormit als llaurés. No podem parlar de governs corruptes que només hagin pensat en les seves pròpies butxaques (com passa a gran part d’Amèrica del sud). Per desgràcia la classe política activa del nostre país deixa tan de desitjar que per no tenir no tenen ni ànsies de riquesa ( Valencians a part). En un escrit de LA VANGUARDIA del passat 8 d’octubre, el catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat Autònoma de Bellaterra, ens parlava de “La desconfiança en els Partits polítics”. Textualment deia referint-se als polítics espanyols: “...currículo singular de nuestros profesionales de la política: empiezan sus carreras en las juventudes del partido, a trancas y barrancas acaban sus estudios, si es que los acaban; de ahí pasan a cargos internos, después a la concejalía de algún ayuntamiento y todavía muy jóvenes, llegan a jefes de gabinete, a diputados y aun a ministros, sin otra experiencia, personal y profesional, que su ascendente carrera interna, cuyo mayor mérito ha consisitido en no replicar a sus jefes. En definitiva, no han salido del cascarón del partido, no saben nada de la vida, ni son nadie sin estar arropados por su partido, al que, naturalmente, prestan ciega obediencia. Su principal argumento suele ser atacar al contrario, lo único que han aprendido de su entorno. Lamentable” i acaba dient: “Hay que reflexionar sobre todo esto, sobre el bajo nivel intelectual y moral de nuestra clase política, encontrar sus causas y ponerles remedio. Me decía un amigo el otro día: con la clase política de hoy, no hubiéramos sabido acabar con el franquismo y darle una salida democrática a la transición”.

Ara ja sabeu on volia anar a parar en tot aquest post d’avui.

No fa falta ni parlar dels casos de corrupció vigents, Gurtel, Pretoria, Palau (per suposat amb implicació política al darrera, sinó què hi fan a dia d’avui 2 individus que han “robat” 30 milions d’euros al carrer??).

En aquest país s’ha perdut el respecte a la política i a la democràcia. Sembla estrany venint d’un règim dictatorial de quasi 40 anys. Les persones vàlides per dirigir un projecte del tipus que sigui, els líders autèntics s’han anat apartant de la política i s’han llençat a l’empresa privada, on es guanyaran de ben segur millor la vida sense tenir que fer algun estraperlo. Amb això també entenc que no pot ser que el president i ministres d’un País guanyin el que guanyen. Però tampoc cal que quan presentin públicament les seves declaracions de renta els hi figurin uns patrimonis particulars de 30 40 i 60.000 euros. Això si que és sinònim d’evasió fiscal amb totes les de la llei!!!! Sóc el primer que critico la nostra classe política, però també sóc el primer que el dia que tinguem uns bons líders polítics, que parlin diferents idiomes per anar a discutir a Brussel•les i on convingui, i que hagin passat un mínim de 10 anys per l’empresa privada (per saber com volta el món), llavors aprovaré que cobrin més diners que els presidents dels bancs. S’haurà acabat la corrupció a nivell de càrrecs polítics i evidentment estarem dirigits per gent amb experiència basada en la realitat!!!!

De la mateixa forma que critico la classe política professional del nostre País ( Espanya i Catalunya), referint me a les persones que es dediquen plenament a la política, que tenen un sou que els permet destinar tot el seu temps a un partit, vull també donar tot el meu suport a la gent que fa política de forma desinteressada, altruista, des de qualsevol regidoria de poble, alcaldia d’una petita ciutat, o membre de qualsevol tipus d’agrupació o associació que, després d’una jornada laboral, treu hores de la seva vida privada per dedicar les a una comunitat, barri o poble. I és a aquestes persones a qui dic, no per primera vegada, que es mantinguin allunyades de les estructures jeràrquiques piramidals que constitueixen els principals partits polítics. Representen tots els peons que inconscientment, la majoria, formen la base i per tant suporten la part mes feixuga i menys recompensada i agraida d’aquestes organitzacions, i que des de la cúpula son molt conscients que quants més siguin a sota més amunt estaran ells.

De nou, veig que queden moltes coses per fer i per arreglar.

Sort a tots!!!!

Fins sempre amic Marçal...

2009-12-16T12:17:00.007+01:00

Estimats Lectors, de nou la pèrdua d’una persona, en aquest cas més propera, m’ha donat l’empenta per escriure. La mort sempre ens agafa desprevinguts, i quan visita abans d’hora encara més. Tots ja sabeu que l’amic Marçal Roca ens va deixar aquest passat dilluns. Durant el funeral el mossèn Lluís ens deia que la mort ens persegueix tota la vida, quina realitat tant tètrica. Si t'hi pares a pensar podria convertir tota la nostra vida en un malson, quan intentes córrer i les cames et pesen i no avances i no hi ha forma d’escapar del qui et ve seguint les passes. Es per això que, tal i com ens deia el Mossèn, només ens la podem prendre com el final de la nostra existència física terrenal, i el començament d’un nou viatge espiritual cap a un més enllà. Que el buit que queda és sinònim de totes les coses bones que amb el difunt se'n han anat, i que per tant aquest buit no ens ha de fer mal, sinó fer-nos sentir més orgullosos del qui l’omplia. Trobar a faltar a un ser estimat és natural i condició humana, però hem de tirar endavant com sigui, buscant petites coses que ens retornin l'il.lusió en aquesta vida ara mancada d'un ser vital.

L’hereu de la batuta del Pepito Cirera, l’Arnau, juntament amb un membre de la Cobla Canigó, on el Marçal encara hi tocava, li van dedicar l’última sardana acompanyats de la Tenora. Moment emotiu i molt encertat.

Una part de la meva vida musical ha anat lligada al Marçal. Vem començar la colla dels geganters i grallers amb ell com a professor de gralla juntament amb el Teixidor. Quants diumenges, juntament amb el Miquel Batriu, ens havien de venir a treure del llit per anar a acompanyar els gegants per tants pobles de la comarca i comarques veïnes. Posteriorment va arribar l’Escola de Música, quan ell juntament amb el Pepito Cirera i el meu pare la van muntar i d’aquí vem saltar de la gralla cap al Saxofon, trompeta, clarinet…Crec que el principal fruit d’aquest Escola original de Música va ser el fet de tornar a tocar una orquestra local els balls del contrapàs durant les festes dels Elois. De fet el Marçal ja havia estat dels últims de fer ho prèviament com a membre de la Cobla la Lira. Fa dos Sant Joans que des de d’alt de la tarima de la plaça vella comentàvem amb ell i el meu cosí Joan, doncs que aquell any ja en feia 20 que tocàvem junts el contrapàs. I recordàvem un any on vem tocar només ell, el Peptio Cirera, l’Alfonso al bombo i els 2 cosins Bartrons…avui semblaria impensable, però va ser així, i sense micros ni tarima. Com sempre la màgia del moment va fer arribar la música a tots els traginers i balladors.

Esperem, que poc a poc la família pugui anar omplint aquest buit que deixa el Marçal, al igual que tots els musics tindrem de fer, però sense dubte el tindrem molt present quan ens tornem a trobar de nou tots els pradencs a les places del nostre poble per tocar el contrapàs i alguna de les seves pròpies Sardanes que ell havia escrit per a nosaltres.

No t’oblidem Marçal!!!

Sr. Mas. El professor de l'ànima.

2009-03-26T11:31:00.005+01:00

I finalment, gràcies al facebook ens hem retrobat de nou amb el professor de l’ànima. Després de 16 anys ell em va localitzar, i jo el vaig escriure preguntant li per la seva vida i derivant lo cap al meu blog on podria trobar algunes pinzellades sobre la meva. La seva resposta es va demorar una setmana. Temps més que justificat, doncs la meva carta va arribar la vigília del dia de la mort del seu pare. El passat dimarts 17 de març. Capricis del destí li deia jo en futura correspondència. De sobte ens arranquen del costat gent que estimem i sense saber el perquè el dia següent es creua en la teva vida algú que t’obre una nova porta i la traspasses sense masses pretensions. Potser amb el temps t’adonaràs que aquesta nova experiència et va ajudar a omplir una petita part del buit que va deixar aquella pèrdua.

L’espera va valdre la pena. De nou un serpentí de paraules ensucrades de nostàlgia varen caure en la meva Bústia. El Sr. Josep Maria Mas. El professor de Català, de Literatura, de llatí, de Grec, de Música, en definitiva, el mestre de la vida m’havia respòs. Mentre llegia, la butaca i la taula del escriptori del despatx es van convertir en el petit i incòmode pupitre tipo tàndem, de l’escola de Tona on vaig estudiar la segona etapa del EGB i el BUP, i ell de peu, davant la pissarra, m’agraïa les línies que li hi havia escrit, m’informava de la mort del seu pare, m’afalagava dient me que li havien agradat els meus escrits del blog, i em deia que aviat ens veuríem.

No m’agraden aquest tipus de comparacions, però per els que no el coneixeu , el Sr. Mas, va ser la font d’inspiració del emblemàtic professor John Keating de“El club de los poetas muertos” interpretat pel brillant Robin Williams. Abans de veure aquesta pel•lícula, ell ja ens havia parlat del Carpe Diem, (Pren les roses abans que es marceixin, o aprofita el temps), en d’altres paraules, però amb el mateix missatge.

Amb els anys em vaig adonar que l’essència de les classes que el Sr. Mas ens va impartir, no estava en el contingut sinó en la forma. Realment ens va ensenyar a alliberar les coses que tenim amagades al fons de l’ànima, i a vèncer les pors que tant sovint no ens permeten fer el salt cap a lo desconegut. Que el viatge més llunyà que un pot fer no és a les antípodes de la terra sinó al interior d’un mateix, un viatge realment cap al infinit…sense límits…ni temences.

Ahir dimarts, just abans de plegar vaig rebre un trucada interna des de la recepció de l’empresa on treballo, al centre de Barcelona. “Tens una visita…..Sr. Mas”. Si!!!! Ho havia fet. M’havia dit que ens veuríem i sens dubte que així va ser!!

16 anys després ens retrobàvem. L’alumne ja no era el nen d’entre ,14 i 17anys, però la seva presència em va despertar de nou unes ganes immenses d’assentar me davant d’ell, disposat a escoltar lo de nou i a aprendre. En un quart d’hora ja estàvem prenen un tè en una petita plaça de caire gòtic, sota la ombra d’uns desmais. I com si aquests anys haguessin estat els 20 minuts del pati del matí, ja tornàvem a estar el Mestre i jo, cara a cara, i ell amb la mateixa energia omplint una altre vegada la meva ment d’experiències, de saber i en definitiva despertant de nou la meva ànima!!

Gràcies Sr. Mas per les hores que ens vas dedicar.

Gràcies per haver me retrobat després dels anys…

El teu alumne sempre fidel.

...bum bum!!........bum bum!!....bum bum!!......

2009-03-16T17:14:00.002+01:00

Escalfant motors!!!!

Pestbuda Vs Budapest.

2009-03-09T18:11:00.006+01:00

Estimats lectors, de nou un llarg parèntesis...aquesta vegada, però, injustificat. M'imagino que els diversos viatges a Lisboa i Porto durant el mes de desembre, el tancament de l'any a l'empresa, la ressaca del cava i els turrons, i aquests dies de gener, tant fredots com diria en Molina, planificant el nou any m'han apartat del blog i dels blogs que llegeix ho habitualment.

Fins avui, que he tornat a repassar l actualitat des de l'òptica del Isaac Peraire, les reflexions de l'amic Róger Parareda, les pel.lícules "fellinianes" del camarada Jordi Pey, deixant me transportar també per les sempre espectaculars fotos de la Montse Argercih, analitzant les descripcions introspectives de la Natalia de cal Perusa, i els escrits frescos de l'Ester Petita...i així un per un tota la llista dels blocaires de casa...

Tenia ganes d'explicar vos el viatge del passat més de gener a la capital d'Hungria, Budapest, que per questions de l'atzar també podria haver estat Pestbuda, doncs Pest era la ciutat a una banda del caudalós Danubi on s hi troba el Parlament amb la característica cúpula inspirada amb la del Vaticà, i Buda que s'eleva a l'altra banda del riu i representada per la Biblioteca Nacional (castell reial de Buda), cara a cara amb el Parlament, desafiantse cada dia que passa ,només separades per l'aigua del riu. I que cert dia a final del segle XIX es varen unir convertintse així en la segona ciutat més gran del Imperi Austrohungar després de Viena.

Durant 8 anys, un immigrant procedent de Colombia i interpret de l'embaixada del mateix país a Budapest, em va obrir les portes a totes les empreses que hi ha, o millor dit que hi havia en aquell temps, doncs la crisi i els últims 3 anys d invasions asiàtiques ho han arrasat tot, com si fós la sombra del cavall d'Àtila dels Huns, que per on trepitjava mai més hi tornava a creixer l'herba. I no faig aquesta comparació perquè sí, doncs Àtila, Rei dels Huns, tribu asiàtica possiblament de la zona de Mongolia, va recorrer i invair, fa més de 1500 anys, tot el que va trobar al seu pas fins arribar al mar negre, més de 10.000 kilometres, passant per Hungria i curiosament avui dia es en aquest pais que descendents d'aquesta tribu i que s'establiren en aquestes terres rera l'estela que deixava l'Assot de Déu, estan lluitant per a ser reconeguts com a una minoria ètnica. Més de 100.000 persones Descendents dels Huns viuen a Hungria i paisos veins.

Història i històries a part, Budapest és una ciutat totalment lligada a la cultura. Farcida de museus, Teatres, Auditoris, i també de locals de música profana on jo acostumo a perdrem hi durant les nits més bohèmies que un es pot imaginar. El centre de Pest, és una formiguer de pub's, bars, clubs amb un mateix denominador comú. "LIFE MUSIC". Bandes locals interpreten, com ningú més, amplis repertòris de tota la música que un pugui desitjar escoltar en aquella situació. Us recomano "oldmen pub". Qualsevol músic, toqui el que toqui no s'escapa d'haver passat pel conservatori superior de música. Aquesta particularitat forma parta del llegat que els hi deixà el periòde comunista (el socialisme també va tenir coses bones)!!! Per lo que ja us podeu imaginar com sonen aquests grups. de collonssss!!!!!!

Hotel Marriott. Just al costat del parlament (Pest). Habitació en la novena i penúltima planta, davant del danubi, convertint la gran vidriera de l'habitació en una postal de Buda. Tot el Castell de Buda il.luminat, reflexat en les turbolentes aigues del riu que sortegen les columnes del pont Margaret a l'horitzó..

Budapest, em té el cor robat. No us la perdeu....

En record al Poeta de Prats. Pere Vila i Espona.

2009-02-10T18:20:00.004+01:00

Tot i la fredor d’aquesta eina, vull aprofitar l’ocasió per a transmetre els meus sentiments de condol a la família Vila.

L’origen de la vida, el concepte de l’eternitat en el temps i del infinit en l’espai son els grans interrogants que sempre han atormentat a la humanitat. La mort terrenal és de les poques coses que sense necessitat de cap afirmació científica tots l’acceptem com a tal, i que tard o d’hora a tots ens arribarà al dia d’afrontar-la. Però la nostra cultura i religió han volgut que aquest fet tant provat i tangible el convertíssim en un tema tabú, embolcallant lo de misteri i temença . Aquest silenci, ens fa a tots vulnerables el dia que arriba la mort d’un dels membres del nostre cercle més proper. Per molt previsible que fos, quan arriba el moment, després de l’últim sospir, es desencadena una torb en la nostra ment, que de sobte desemmascara de tots aquells tabús i silencis a la temuda realitat que representa el final de la vida. La mort. No hem estat preparats per acceptar la, i encara menys per entendre la. De sobte una manada de records es desborda dins nostra. Les últimes converses, anècdotes del passat proper i més llunyà, fins que les llàgrimes et retornen a la realitat, i de nou un sospir. Ara però, un sospir de vida, d'esperança, que et fa pensar que tot continua, i que sens dubte tirar endavant serà la millor forma de rendir li un homenatge al teu Pare difunt.

Pere Vila i Espona, Pradenc que ha fet mèrits per aparèixer a l’Enciclopèdia Catalana. Poeta. Però jo el recordo, quan de petits jugàvem a futbol al “corredor” que uneix el carrer major amb el passeig, i ell ens mirava de reüll mentre cosia amb la porta oberta del treballador de cal Siller que donava al mig del mateix corredor. “vigileu amb els vidres canalla” ens deia sovint. Fins que finalment, l’esquerra del jordi de cal Padassé (que ja començava a despuntar), o un xut del Jaume Calderon de cal Bo, o del Joan i Jo (cosins de cal Palilla), acabava amb una trencadissa. En menys de 3 segons l’improvisat camp de futbol quedava desert….amb una pilota rodolant sola corredor avall fins anar a parar directe a dins la farmàcia, sempre i quan no l’interceptés el Pepet de Cal Duran que evidentment, i amb tota la raó del món, ens la retenia uns quants dies, doncs a part de jugar a futbol també ens entreteníem a tancar els porticons del cosidor que hi tenien i esclar, deixàvem a les cosidores sense llum i encara més important sense vistes a la plaça de l’església , punt neuràlgic del poble!!

Jo em quedaré amb aquest record. El seu art per la paraula ja ens ha quedat immortalitzat sobre paper.

De nou vull donar el meu condol a tota la família. Al seu fill Pere Vila i Vilalata, amic de la família i en especial del meu pare. La seva amistat incondicional els ha portat a compartir molts projectes culturals i polítics, i que sempre admiraré com a persones que en tot moment s’han mantingut fidels als seus principis tot i les inclemències. Dolors i Edu. També Lluís, segur que el teu pare se’n haurà anat orgullós d’haver nos deixat mentre tu ocupaves l’alcaldia del seu poble que tant va estimar. Teresa, que em vas ensenyar a escriure a 2on i 3er de bàsica, vaig venir al vostre casament amb el Lluís, i al final vaig acabar plantant un arbre junt amb la teva filla Núria al cap de munt del passeig. (el varem batejar amb JOFEJOMAN. (JO)Jordi Fusté, (FE)Ferran Cruells, (JO)Joan Salvans, (MA)Manel Bartrons, i la llavors encara més petita (N)Núria Vila.) És el cinquè començant per la plaça de cal xiquet en direcció cap a la cantina. (segur que la Núria no se’n recorda). Tambe Jordi i Familia us dono les meves condolencies.

Gràcies als documents videogràfics del Jordi Pey, he descobert el seu "sonet del mes de juny". a sobre recitat per ell mateix. i m`he emocionat abans que ell ho fés.

Segur que els pròxims mésos de juny, quan la primavera estigui en el seu esplendor, podrem sentir les seves paraules encara vives passejant se pels carrers del poble entre olors intenses i empenyudes per l'aire del seu últim suspir.

A tu !! Company de viatge...

2008-11-15T13:05:00.024+01:00

(BSO: Leona Lewis. "homeless" - "yesterday" - "a moment like this")

( Estimat lector et demano que llegeixis pausat, deixant que la música tingui temps d'impregnar cadascuna de les paraules...Aquest escrit vol ser un petit homenatge a tots els que vareu decidir no fer el camí sols. Una carta d’agraïment que tots, algun dia, podríem escriure al nostre company de viatge, per tot el que ens ha donat, per tot al que ha renunciat, i per quan arribi el dia que les aigües s'omplin de fúria i junts tinguem que sortejar la tempesta, podem conduir la nostra barca a un port d’aigües tranquil•les. Fins que al final del viatge un s'adoni que no està sol, i que sempre hi ha hagut algú seguint de prop les seves petjades. Per tot això vull escriure aquestes línees. )

...a tots els que vareu decidir no fer el camí sols...

…a tu!!! company de viatge et vull dedicar aquestes paraules…, a tu!! amic incondicional que amb els anys et convertires en l’amant fidel, i finalment en l home de la meva vida, compromès, i pare dels nostres fills.

Per les mirades, transgredint l’innocència, que només a mi em dedicaves quan encara no havíem passat l’adolescència. Per les coses prohibides que escrivíem en aquelles cartes que ens cremaven a les mans. Les mateixes mans que amb el temps impregnaren de foc les nostres carns.

Per les nits infinites que vam compartir, ebris de promeses, desbordats per la passió. A tu!!! Musa meva…font d inspiració, que feres brollar melodies de la meva ment. A tu !!! que vas convertir la meva vida en un etern més d'abril i quan sense saber que dir em vas dir que m'estimaves.

Per tu, estimat meu, per haver me entregat la teva vida sense contrapartides. Per haver procurat per a mi i els meus. Per cada petó de bona nit, i per cada petó tots els nostres matins. Per abraçar les meves paraules quan no sabien on caure i per parlar me quan el silenci feia mal.

Pels fills que em donaràs..., pel fill teu que ja porto en el meu ventre...,per la família que un dia vam somiar seríem i que avui ja ens permet disfrutar dels fills dels nostres fills.

Si, a tu, amor meu. Per cada somriure que m'has regalat i per cada llàgrima que m'has confiat. Per tot això et vull agrair que encara estiguis al meu costat.

Pel mal que ens podrem fer el dia que el camí s'enfili. Per quan deixis de comptar amb mi, o finalment ens acabem oblidant. Per les llàgrimes malgastades. Per potser, massa d'hora, ja haver caigut en el pou de la monotonia i deixar de sorprendre’t cada dia com en un passat havia estat. Per deixar d'apreciar el teu cos nu, i no entendre que els anys ens han canviat als dos. Per això et demanaré perdó.

Hem deixat de córrer davant la vida. Ens ha atrapat, i de sobte m'adono que t'has acostumat a la meva absència i els sentiments deixen de ser tant clars i definits, i tinc por de que ja no sàpigues que és el que vols. Un vestigi del que érem és tot el que es reflexa en el nostre mirall trencat…

Però tinc fe en nosaltres i sé que encara hi som a temps. I és per això que t'escric estimada amiga, company, amant, espòs, mare dels meus fills...., per que ens ho mereixem. Tanta lluita junts ens ha fet valents. I prometo esperar-te a casa cada cap vespre quan tornis de la mar amb un plat de noves il•lusions a taula. No defallirem, i no pararem fins redescobrir-nos l'un a l'altre, i deixar que el vent ens empenyi cap a nous horitzons.

Dedicat a tu!! Company de viatge.

Repúbliques bàltiques, Polònia...i aires d'esperança.

2008-11-02T14:24:00.022+01:00

BSO. Opera: Tannhauser. Act I. Obertura. (R.Wagner)

Dilluns, 28 d’octubre.

Aeroport del Prat. De matinada… espectador privilegiat. Assegut a primera fila. Davant meu, a l’altre banda dels grans finestrals de la Terminal A, just a l’extrem oriental de la primera pista, el sol tímid s’atansa. La meteorologia ja ens ha anticipat fred i neu apropant se a casa nostra. A on jo vaig ja fa dies que hi ha arribat. No la neu, però si el fred. Sembla que una mà celestial vol que el viatge comenci de nou com un viatge de pel•lícula i ha deixat tot l’horitzó com un quadre impregnat de colors ataronjats i lilosos, intentant per un moment semblar se a una obra signada pel nostre esplèndid pintor i amic Jaume Sangrà. Sembla que el gran astre de foc escupi de la seva boca aus d’acer perfilant-les mentre s’aproximen al seu destí.

Pujant les escales de l’avió m’aturo al cap d’amunt, i fent un dels meus rituals preferits, m’aparto de la filera de gent, i durant uns segons deixo que el ventet fresc de l’alba m’ompli la cara de sensacions, amb la mirada perduda cap d’on prové aquest espectacle de la naturalesa, farcit de colors, que envolta les sortides de sol i amb l'obertura de Tannhauser de Wagner sonant als auriculars de l’Ipod acaba de convertir ho tot plegat en un espectacle totalment inesperat per als meus sentits a aquestes hores de matinada, quan el cos endormiscat encara lluita per sobreposar se al dia.

Em reconec afortunat de poder viatjar tan sovint, de descobrir constantment nous paratges, noves cares, pensaments diferents, d'altres canons de bellesa, cultures i tradicions, noves òptiques d’enfocar la vida i les coses que passen. En definitiva un enriquiment personal a nivell de vivences impagable i a la vegada senzillament meravellós.

Finalment surto de Barcelona, parada a Frankfurt (per reprendre forces) i cap a Tallin, capital d’Estònia, la Joia del Bàltic. Ciutat de compte de fades. Fa just 1 més que ja hi havia vingut per "aplanar" el terreny. Ara m hi esperen en Julius i en Nerius, que s'han passat les últimes 8 hores a la carretera per creuar les extenses planures que composen la geografia de les repúbliques bàltiques. Procedents de Kaunas (Lituània), atravessant tot Letònia i Estònia (al nord) sortejant llacs i llacunes, fins arribar a Tallin.

Fa 7 anys que treballo amb ells, en els mercats Lituans i Letons, però ara ens embarquem junts també en el país que representa la gran fàbrica dels països Escandinaus. Estònia, que a diferència de les altres dues repúbliques té una influencia totalment nòrdica. Actualment, la seva capital, ja es pot comparar amb qualsevol ciutat Finesa, Sueca o Noruega...ningú diria que varen viure dècades sota la batuta de la Rusia comunista. La seva llengua té un origen escandinau, i sona molt igual que el finès a diferència del lituà i letó que son de la família russa. Cap d'ells, però, no en vol saber rés ni de Rusia ni dels russos. Els varen tenir sotmesos molts anys. Massa anys apartats del mon occidental i amb un repressió absoluta. La Rusia de Lenin i Stalin va ser molt cruel...El sadisme de la segona guerra mundial i el nazisme van deixar a l'ombra les barbaries i les encara més nombroses matances que duren a terme tota la tropa comunista durant el procés de creació i d'existència de la gran Unió Soviètica, URSS. El "llibre negre del comunisme" xifra en 20 milions de morts per repressio durant el regim comunista rus. I un total de 100 milions entre tots els regims que han existit arreu del mon.

Assassinats pel comunisme:

Unió Soviètica................20.000.000
Xina......................... 65.000.000
Corea del Nord ................2.000.000
Cambodja .......................2.000.000
Africa ........................1.700.000
Afganistan.................... 1.500.000
Vietnam .......................1.000.000
Europa de l'Est ................1.000.000
Amèrica Llatina..................150.000

El genocidi comunista es un altre episodi negre de la nostra especie. I aquest encara no ha estat mai jutjat. Al contrari, doncs a la placa roja de Moscou encara hi presideix embalsamat des del seu mausoleu en Vladimir Illich Ulyanov àlias LENIN.

Tornant al bàltic, la majoria de gent sap el rus, fins i tot el jovent ja que molts d ells procedeixen de famílies d origen rus, i encara el parlen com a llengua materna.

El centre històric de Tallin et transporta a unes quantes centúries d'avui. Carrerons estrets, adoquinats, plens de tavernes tradicionals, amb una plaça majestuosa que t'acaba de posar en solfa. Com sempre i en busca de contrastos, després de sopar en un restaurant de cuina autòctona, varem mesclar nos amb tot el jovent de la ciutat en un concert de pop-rock de grups locals. Bona musica, i molta cervesa per fer passar el fred i trencar amb l'encara mes fred caràcter tancat dels estonians.

Un parell de dies laborals varen ser suficients doncs el país es petit i després de veure les 6 empreses mes importants vaig agafar un avio petit i atrotinat, i en una nit de llamps i trons vaig volar cap a Vilnius, capital de Lituània, fent parada a Riga.

Allà m hi esperava en Gerben, col•laborador de feina i bon amic holandès. Ell també acabava d arribar i després de sopar, donat que també toca la guitarra i fa les millors segones veus que mai m han acompanyat, ens varem assentar al piano de l'Hotel Crown Plaza de Vilnius, on hi estàvem hospetjats i en poca estona varem convertir el hall en un petit concert unplugged improvisat. Les delegacions bàltiques de l'empresa Ernst&Young es trobaven concentrades en aquest mateix hotel (jornades de conferencies i bàsicament molta festa, típic de les grans multinacionals), molt jovent, per lo que ells mateixos es varen encarregar de fer apagar les llums de la sala, i omplenar tota la tapa del piano de mitja cua d'espelmes, al voltant del que tots ja s hi havien assentat i creant així una atmosfera idònia per acabar d'amanir un altre nit inoblidable.

També us recomano que visiteu la ciutat de Vilnius. Els lituans son molt mes oberts i alegres. Per cert el pròxim any serà la capital cultural d Europa, per lo que es una bona ocasió per visitar la. (us aconsello volar fins a Vilnius, i després en cotxe anar pujant fins a Riga i finalment Tallin. Un cop allà hi ha dues opcions. Ferri cap a Hèlsinki (Finlàndia), o portar el visat rus al passaport, i entrar a Rusia i anar a la Fabulosa ciutat de Sant Petersburg).

El pròxim dia al mati, com era d esperar ens vam trobar de nou amb tota la delegació d'E&Y esmorzant al restaurant de l'hotel...i ens dedicarem tots plegats un petit aplaudiment en homenatge a la nit anterior. La veritat es que se'l l mereixien mes ells que en Gerben i jo, ja que no van parar de cantar, ballar i proposar desenes i desenes de cançons durant tota la vetllada...que va acabar a altes hores...

Jornada de reunions per Vilnius, amb despedida emotiva a l'aeroport del Julius, el Nerius i en Gerben, que volava cap a Amsterdam i jo cap a Varsòvia on tenia l'altre vol de conexio que em portaria cap a la també ciutat polonesa de Poznan.

Allà m hi esperava la família Krazevski, clients i amics de fa 8 anys, i després d'aclarir els temes importants sobre la feina, varem sopar a casa seva. Sempre s agraeix un sopar a casa. La vida d hotels, avions i restaurants acaba sent tan freda que el que un mes desitja es tornar a casa per estar amb la família, i es per això que de tant en tant un sopar familiar a casa d els clients es la millor opció.

Evidentment tots aquests països estan tocats per la crisi. La majoria dels seus bancs estan re-finançats per d altres bancs privats europeus, per lo que també tenen l aixeta tancada. Tots envegen el nostre país per al sol, el clima mediterrani i el menjar, per lo que dins el que cap no ens podem queixar, ja que en aquests països de veritat que no es viu tan bé com al nostre, per molts diners que un pugui tenir.

No vaig tenir temps ni d escalfar els llençols del llit, doncs tenia el vol a quarts de sis de la matinada, per lo que a quarts de quatre, encara a plena nit, em va trucar el conserge de l'hotel per avisar me que ja tenia el taxi esperant a la porta.

De nou, Tannhauser als auriculars, vol cap a Munic i finalment l'ultim spring fins a Barcelona, fins a casa.

...i bé, tot això us ho explico assentat en una de les tombones de la terrassa de l habitació de l'hotel a l illa grega d'Astir, just davant d'Atenes, al final de l avinguda Posidonios, a prop de Cap sunion. On hi estic passant aquesta setmana després d haver tornat del bàltic. Mentre el mateix sol que ens va acompanyar el dia de la partida ara ens regala de nou un cap vespre preciós, enfonsant se dins les aigües de l'egeu a l'horitzó. Avui es dimecres 5 de novembre i Sembla que el món s ha revelat encontra la tirania i encontra si mateix. Acabo de presenciar en directe pel canal de la CNN el discurs del nou president electe dels Estats Units d'Amèrica en el parc de Chicago. Desenterrant de nou les paraules que descrivien el somni que fa mes de 40 anys va tenir Martin Luter King i m ha transmès serenitat, confiança, humanitat, i sobretot il•lusió. M he emocionat, reacció que fins avui encara mai m'havia provocat cap discurs polític.

Un dia, després del viatge al Marroc, us parlava que confiava en la capacitat de les persones de saber diferenciar en un futur als líders que mes ens convenen a tots plegats per fer d aquest mon un lloc digne on poder viure i conviure tots plegats, i sembla que així ha estat. Espero que aquest sol no es cansi de nosaltres i que arribi el dia que es pugui sentir orgullós de donar nos llum i en difinitiva de donar nos vida.

Una abraçada a tots.

"La gran partida d'escacs"

2008-10-21T11:43:00.024+02:00

(Banda Sonora: Lacrimosa-Requiem.W.A.Mozart/Quinta de G.Mahler.BSO de "Muerte en Venecia")

De sobte em trobo de nou davant la pantalla del ordinador, mirant me a mi mateix, amb el globus terraqui a les meves mans, i em dic que com és possible que hagin passat 3 mesos des de l'última vegada...La resposta està en el sol d'agost, i la frenètica activitat després de les vacances. Més viatges, nous projectes empresarials, i part també a la Valentina. La veritat és que ja ho trobava a faltar.

Ja han quedat enrere el Rick, el Sam, la Ilsa i en Vicktor Laszlo, però els tindré sempre a la memòria després d'aquella experiència a Casablanca i tota la correspondència que varem compartir tots plegats aquí al bloc. Va ser fantàstic. Gràcies.

Ha estat un Estiu de Relax total. Dies de sol i platja pel baix Empordà, migdiades infinites, sopars amb família i amics, disfrutant dels menjars i vins que ens dona la nostra terra (els millors del món), havaneres i molta tertúlia de sobre taula...

També vaig passar un dies a la meva estimada Moscú, precisament durant el conflicte de Geòrgia. On vaig poder viure de molt a prop i des d'una nova òptica, la que jo anomeno "la gran partida d'escacs". Per una banda un jugador concret i definit. Els Estats Units d'Amèrica, i tot el que significa. Liberalisme econòmic acarnissat. Donant pas a la cosmètica financera, que ens ha enganyat a tots plegats, ells inclosos. Amb totes les seves empreses d'armament amb fam de guerra, doncs tenen els polvorins plens fins a vessar d'un arsenal amb data de caducitat. I el president de torn (en concret el republicà) amb obligacions, doncs ja us podeu imaginar quines empreses financen les seves campanyes electorals. I a l'altre banda del taulell, els dolents de la pel•lícula: el món àrab, el comunisme, Rússia i països pro-rusos, en Chavez i companyia... i bé jo diria que la resta del món. Pregunta obligada. A quina banda juguem nosaltres ? la fins ara indecisa, innocent i fràgil Unió Europea ?

El conflicte de Geòrgia torna a ser un peó en joc. No oblidem que els USA ja l in van rebatre un fa pocs mesos. En aquest cas, era el peó de Kosovo. Tot el món va veure claríssim que els pobrets kosovars es tenien que despendre de la renaixent i pròspera Sèrbia (país pro-rus), i aconseguir la seva independència. Ara kosovars i albanesos ja poden anar agafadets de la mà, com els 2 països més pobres i miserables d'Europa. Això si, tindran una flamant ambaixada nord americana amb la seva bandera onejant barres i estrelles en algun carrer de Prístina. Amb aixo no vull dir que estigui en contra de l'independència de Kosovo, només vull ressaltar que els americans fan i desfan sempre d'acord als seus interesos.

I ara resulta que Ossetia del sud no té dret a la seva independència. Si ens basem en l’Historia, tants drets tindria Ossetia com Kosovo a reclamar una independència. Llavors, perquè s'empenyen ara els americans a donar suport al "titella" d'en Saakashvilli, president de Geòrgia(format als USA) negant l'independència a Ossetia? L’exèrcit rus està present a les fronteres geogràfiques (no polítiques) entre Ossetia del sud i Geòrgia des de la caiguda del taló d'acer, quan les ex-repúbliques soviètiques es varen segregar de la URSS i Geòrgia es va independitzar arrossegant la ex-provincia russa de Ossetia del sud ( Va ser un dels típics regals que durant el període comunista es feien els líders entre ells. Rússia va regalar a Geòrgia aquella província. Capricis del poder. Però els ciutadans sempre es van sentir russos). Per això l’exèrcit rus es va quedar en aquella zona per pacificar la guerra civil que s havia encetat, als principis dels 90, doncs els Ossetes del sud no volien que una frontera els separés dels seus germans de Ossetia del Nord.

Rússia se sent amenaçada constantment. Polònia i l'escut antimíssils, amb en Yuschenko (pro-occidental) presidint Ucraïna, tot i l’intenta d’assassinar-lo enverinat i ara amb la coalició (pro-russa) liderada per la Yulia Timoshenko intentant de nou pujar a la presidència, però ara de forma legal i sense verí pel mig. A Sèrbia (pro-russa) se li ha escapat la regió de Kosovo, on ja podran aterrar avions militars nord americans ben aviat. I en Saakashvilli fent de les seves a Geòrgia (pro-americans).

(petita anotació. Tots sabem que als Estats Units, el partit republicà es caracteritza per tenir poca paciència a l'hora d'engegar campanyes militars. L'electorat nord americà és molt més exigent que l'europeu. La gent es canvia de camisa quan fa falta o interessa, per lo que arribar a la Casa Blanca no és fàcil, i quan s'aproximen eleccions això es converteix en una arma per als candidats electes. Que va passar aquest estiu?? el dia abans d’inaugurar els jocs olímpics? Les estadístiques situaven a Obama (demòcrata) en una lleugera avantatge sobre el seu adversari Republicà. Que va fer en Bush per assegurar una altre candidatura republicana? Animar a Geòrgia a atacar les posicions russes "pacificadores" (terme que s'utilitza per anomenar la presencia militar americana a l'Irak o Afganistan) que des de fa més de 15 anys controlen les zones conflictives a Ossetia del sud (dintre territori Georgià). Amb l'esperat contraatac desmesurat rus provocant així una crisi diplomàtica com feia temps no havíem viscut. En Sarkozy va haver de deixar a la pobre Carla unes quantes nits soleta amb la seva guitarra...i avions cap a Moscú i cap a Tblisi. Finalment es va tornar a parlar de la Guerra Freda !!!! Objectiu aconseguit!!! Els nord americans, davant de condicions hostils en el món ho tenen molt clar. Votar Republicans !!! Una altre jugada d'escacs. Semblava que Bush es tornava a sortir amb la seva.)

Però ells mateixos varen caure en el seu parany!!! Mentres la gent parlàvem de la guerra freda, i freda perquè si els russos tallen l'aixeta del gas o el petroli ens fotrem de fred aquest hivern a Europa, les bases que sostenen aquest taulell varen cedir. CRISIS !!!! Crack !!! Crash!!! se’ns ha vist el llautó a tots plegats. Tot aquest conflicte, que semblava podia ser el principi de la 3era guerra mundial, es va esfumar. Qui se’n recorda ja dels Ossetes, d'Abhassia, d'en Saakashvili, de la guerra freda ???

M'avergonyeixo de la nostra espècie. Tota aquesta partida d'escacs s'està jugant damunt d'una muntanya de bitllets de dòlars, embrutats d'or negre, i el més trist, tot plegat banyat amb sang d'innocents...i que una petita espurna ha convertit en un foc que simplement ho ha cremat tot. Els pilars dels capitalisme s'han enfonsat, no per que sigui un mal sistema, sinó pel mal us que n'hem fet. Com sempre l'ambició, l afany de poder i d'acaparar riquesa farà pagar justos per pecadors.

Els comunistes i pro-comunistes es riuen de nosaltres ara. Els governs han d'intervenir per salvar el sistema amb diners públics. Diners que aportem cadascú de nosaltres pagant els nostres impostos. I a sobre, i el més trist, és que darrera d'aquesta crisi hi ha els nostres estalvis en perill, estalvis de la mateixa gent treballadora i honrada que tributem cada més. Ara, gràcies a aquestes intervencions, necessàries, de rebot totes aquestes entitats financeres, que ningú els hi va demanar comptes aquests últims anys de bonança quan no paraven de refregar nos a la cara, a primera pàgina dels diaris, els milers de milions que guanyaven cada any,(diners que cadascun dels mortals els hi pagàvem a través dels interessos de les hipoteques i crèdits.....)ara continuaran treballant, i cobrant nos interessos astronòmics, i tots els directius, consellers delegats i presidents continuaran posant se la corbata cada matí per anar a presidir els bancs i entitats financeres que representen la més gran estafa econòmica de l’historia de l'humanitat.(Per exemple, el President del Deutsche Bank guanyava fins avui 14 milions d'euros anuals per presidir aquest banc. 2.330 milions de pessetes...Vergonyós. Aquests personatges no son propietaris de cap banc ni empresa, son treballadors directius, i s'assignen aquests sous. Està en tràmit d'aprovació que tots els bancs que hagin rebut finançament públic després d'aquesta crisis no podran pagar sous superiors als 500.000 eur anuals als seus directius).

I ja per acabar i tornant a la pregunta obligada. Nosaltres no som espectadors d'aquesta partida. Està clar que la Unió Europea fins avui hem estat asseguts en la mateixa banda del taulell d'escacs que els nord americans. I per tant també ens enfonsem en la crisis financera, hem estat incapaços fins avui d'agafar el timó d'aquest món. Sembla que finalment comencem a imposar nos. Tot i que no ens enganyem. No és el mateix que Europa s'alci per sobre dels americans, a que els americans s'ajupin davant d'Europa, cosa que passa ara.

Sigui el que sigui, està clar que el sistema capitalista, crec, és el que s'ha de seguir, però sota una intervenció (control) dels governs, doncs s'ha demostrat que fins ara no ho hem fet bé. Avui dia els rics son cada dia més rics i els pobres més pobres, el sistema financer s'ha enfonsat,i ara rebrà les consequències l'economia real, la que ens afecta directament a tots.( El PARO !!!)

Però tot encara no està dit. En aquesta partida només hi jugava la meitat de la població del globus. Xina (comunista) i India, quasi l'altre meitat, estan d'espectadors. L'actual fàbrica del món capitalista que tard o d'hora també es pronunciarà. I en concret Xina, que posseeix la meitat dels dòlars circulants....podrien comprar la meitat de les empreses nord americanes en un matí...i llavors ???

Tot va començar a Egipte, després Grècia, Roma, Europa, Estats Units....Qui serà la pròxima potencia que liderarà el món ??? ...Xina...???

Espero que la Unio Europea aprengui dels errors comesos fins ara, que a partir d'avui ens consolidem com a potencia que som, i sapiguem poscionar nos millor en totes les situacions que ens ensperen, que de ben segur no seran fàcils.

Sort a tots...

Casablanca.

2008-07-11T14:51:00.017+02:00

Dilluns 7 de Juliol. 11:00 del mati.

Aquesta setmana toca el Marroc. País veí i País de molts cohabitants nostres des de ja fa alguna dècada.

Nomes començar el vol m'he endormiscat immers en un lleuger somni, imaginant me que era Humphrey Bogart, representant el fabulós Rick, fugint de la pressió nazi que es vivia durant la segona guerra mundial a la ciutat ocupada de Paris. Evidentment acabava de passar el cap de setmana mes emocionant i romàntic de la meva vida junt a la Lisa, sota la pell de l’Íngrid Bergman, a l eterna ciutat de la llum i el vol a Casablanca era la forma mes rapida d'accedir a zona neutral.

Una petita turbulència m ha retornat a la realitat...mirant per la finestra tot son tonalitats marronoses. Àfrica. Terra àrida i eixuta. Castigada pel clima i l historia. De sobte un blau intens em desorienta, encara no hem travessat el mediterrani ?? Llavors m adono que encara no hem deixat la península, i el que em preocupa mes: on comença l'Àfrica?? a veure si al final serà veritat que comença després dels Pirineus...

En menys de 2 hores ja em trobava a la terminal d arribades de l'aeroport de Casablanca. M hi esperava el Monsieur Quessar, el meu nou representant a qui acabava de conèixer en persona, i continuant amb la meva historia particular em vaig voler imaginar que era el Capità Louis Renault. De fet físicament no divergien massa l un del altre.

Feia 4 anys que no tornava al Marroc. Per qüestions professionals durant el 2002-04 hi vaig estar molt lligat. Llavors acabava d heretar la corona Mohammed VI. Fill de Hassan II. Hassan va estar un Rei que va enfocar el seu regnat de cara al exterior. Va descuidar molt la situació interna del País. També destacar que durant una visita oficial al nord del País, a la ciutat de Tanger, va patir un intent fallit d assassinat ( crec que era el 2on o 3er). Va declarar i el mes important, es va prometre a si mateix, que mai mes tornaria al nord del País, i així va ser. No només no hi va tornar sinó que el va deixar de la ma d Alà!! fins i tot les antenes del nord no podien rebre la senyal de TV i Radio marroquins. D aquí que totes les antenes de Tanger estaven encarades cap a Espanya, i gracies a això a Tanger a part del àrab (marroquí) i francès, també si parla castellà. En aquest últims 4 anys, quan la nova política de Mohammed a començat a donar els seus fruits, ha estat impressionant el canvi intern que ha viscut el Marroc. Totes les principals ciutats estan comunicades amb magnifiques autopistes. Marraquesh, com a capital turística al centre - sud del país, Casablanca com a capital econòmica. Una mica mes al nord Rabat la capital oficial i administrativa, i al interior del país Fes, la capital cultural.
El mes rellevant però ha estat el fet de potenciar de nou el nord del país. Tanger ha estat rebent a sobre moltíssimes inversions espanyoles, privades i ajudes del govern. Hi estan construint el Tanger Med, el que serà el port de mercaderies mes gran d Àfrica, i que per acabar d adobar la crisi que patim a Europa i al nostre país, competirà amb el port de Barcelona.

Les autoritats marroquís estan demanant a la seva gent que no marxi i que tornin els que ho han fet. Tenen mancança de ma d'obra. Les fàbriques van plenes fins a dalt de comandes. I ja no son dels Mark & Spencer, Burrbery (anglesos) o Promode i Morgan (Francesos), ara es Espanya amb Inditex (Zara, Massimo Dutti ...) Induyco (Elcorteingles) i en concret Barcelona, a traves de Mango qui ha esdevingut el motor de tota l'industria lleugera del País.

En menys d un any no quedarà ni un marroquí ni romanès al nostre país. La Setmana passada vaig estar 2 dies a Bucarest (Romania). Sembla que Nicolae Chauchesku hagi ressuscitat. Tot el país esta "potes enlaire". construcció de vivendes, fàbriques, autopistes, i evidentment molta part d'aquesta obra civil esta finançada des de la Unió Europea. Recordeu que Búlgars i Romanesos ja estem tots agermanats. Espanya també va ser a la cua d Europa i la UE també ens va destinar grans quantitats de divisa.

Quan varem arribar a l'hotel, vaig anar ràpidament al Piano bar, i sense voler em vaig tornar a posar sota la pell del Bogart. Em sentia caminant pel Rick's Cafè, el càpita Louis ja se'n havia anat. Em vaig assentar en una taula a prop del piano, lloc privilegiat des d'on a la vegada podia entreveure, enmig de les majestuoses palmeres del jardí exòtic del hotel, una posta de sol sobre l oceà. De nou un d'aquells moments, que al final de la vida et permetran dir que ha valgut la pena.

Un home gran, de bigoti despoblat i engroguit per la nicotina tocava melodies d algun llibre d’estàndards. Quan va haver acabat, i aquest cop saltant me el guio de la pel•lícula, em vaig apropar al piano, i en comptes de dir li al "Sam" : Play it again Sam (toca la de nou Sam), vaig ser jo el que em vaig assentar i la vaig tocar. "as times goes by" (el temps passarà)... Feia 6 anys que l havia tocat per primera vegada en aquell mateix piano de mitja cua, de fusta marró. De so apagat, com a mi m'agrada...i em vaig imaginar que era el Sam qui la tocava, després que la Bergman li digues que la toques de nou, tot i les estrictes instruccions del Rick de no fer-ho mai mes !!!! aquella melodia, tocada en la mateixa ciutat on varen esdevenir els fets de la millor historia de la gran pantalla, em van fer posar la pell de gallina...

El capità Louis m'ha anat passejant per tot el País. Només ens ha faltat Marraqueix, però evidentment estàvem aquí per feina, per lo que la capital turística no entrava en els nostres plans. Després de Casablanca, va tocar Tanger (al nord) on em va impressionar la pell blanca de les noies, a diferencia de les de la resta del país on a part de tenir la pell fosca també tenen els ulls de color verd i color mel, provocant un contrast al que no estic acostumat. Però d una bellesa extrema!!! Varem continuar cap a Fes. Un error en la ruta escollida ens va premiar amb la possibilitat de deixar l’autopista i endinsar-nos en el Marroc profund. Autèntic. Camps infinits d’oliveres, vinyes, blat de moro i fins i tot arròs tot i l’aigua que implica. També molts pallers enmig dels rostolls dels recent cosetxats camps de blat. Em va impressionar molt que en aquests pobles encara no hi ha llum ni aigua. Les carreteretes que unien tots aquells poblets estaven plenes de homes , dones i nens caminant amb bidons d’aigua. Realment pobresa. El mitjà de transport son els burriquets. Ho dic en diminutiu perquè es així. Son burros molt petits. La brisa del oceà suavitza molt les temperatures a les ciutats costaneres com Casablanca i Rabat, però al interior la calor és brutal. No passa aire, i et cremes la gola al respirar.

Em va impressionar molt veure a tres nens d’entre 5 i 7 anys parats en una d aquelles carreteres. Un deslligava els bidons plens d’aigua del llom del burriquet.(semblava que era molt jove, el burriquet), l’altre el tibava de la cua per intentar aixecar lo, i el tercer i mes petit del grup plorava assentat al terra cara a cara amb l’animal, m imagino dient li que si us plau s’aixequés. Suposo que no va poder amb la calor i potser amb l'accés de pès, però havia deixat de respirar. S havia mort. La resta de trajecte fins arribar a Fes vaig pensar en ells, i em vaig donar compte de lo desagraïts que som amb la vida que ens ha tocat.

Sopant a Fes, amb Monseiur Quessar (Capità Louis), i encara sensibilitzat per tot lo que havia passat en aquella carretera, li vaig preguntar que com era possible que el món àrab (del magreb) tingués encara zones (tot el que no son les grans ciutats) tan descuidades. Aprofitant li vaig recordar que durant uns quants segles havien estat el motor del mon civilitzat, període en que Espanya varem tenir la “fortuna” de ser envaïts. Ell tot cofoi, a punt d’alçar el vol, m’explicava que ells ens havien ensenyat les matemàtiques, l’astronomia, varen revolucionar l arquitectura del moment, experts en l’aprofitament i manejament de l’aigua....Però contestant a la meva pregunta em va dir que les constants lluites de poder que hi havia hagut en aquelles zones i uns governs poc estables des de les hores, van fer destinar el temps i les inversions a armar-se i guerrejar entre ells. Insistint en el tema vaig, molt suaument, insinuar si la seva religió hi havia tingut alguna cosa a veure, referint me també a tot el tema del fonamentalisme Islàmic. “quina religió??”em va dir . I va continuar: “creus que si més enllà existeix algun cel o algun lloc on s'hi troba la resposta a tots els nostres interrogants, a sobre, hi hauria lloc per mes d’un Déu ?? el vostre Déu o el nostre Alà, o digues li com vulguis no deixen de ser la mateixa figura, si és que realment n'hi ha cap...allà la Fè de cadascú. A vosaltres, Cristians, us va ensenyar el camí un ideoleg o lider social o politic d'aleshores que anomeneu Jesús de Natzaret , i a nosaltres, els Musulmans, Mahoma, i totes aquestes ensenyances les teniu documentades en uns escrits La Bíblia, que per a nosaltres és l’Alcorà. De quina religió em Parles...? Cristians? Islamistes? Per que em preguntes sobre el fonamentalisme ?? aquest terme no existeix en àrab. Se l’han inventat els americans o pro-occidentals quan els hi ha interessat tatxar nos de terroristes. La nostra religió, em dia, es tan tolerant i no menys exigent que la vostra. No deixen de ser codis ètics, sobre la conducta i els valors que hem de tenir la persona humana. Nosaltres fonamentalistes?? Radicals ??" continuava. "Que me’n dius de la vostra santa inquisició? De les vostres creuades ? i de les colonitzacions de centre i sud Amèrica on vareu imposar a base de cop de dalla el vostre Déu...radicant totes les religions que ja hi existien.” Mentrestant jo me’l mirava intentant mostrar li que tot allò que m’estava explicant tenia molt sentit. El Monsieur Quessar començava ja adoptar l’actitud del Capità Louis, i per uns moments vaig tenir la sensació que se’m emportaria emmanillat cap a les dependències policials, acusat de fonamentalista cristià !. Jo li vaig dir que no creia en cap Déu. Després de totes les aberracions que hem fet les persones en nom seu, no crec que s hauria quedat tant tranquil mirant nos des de les alçades si realment existís, però si que crec en una persona de carn i ossos que va existir fa 2000 anys, i que va parlar a les persones des de la senzillesa, des de la humilitat, utilitzant paraules planeres, i que crec que el seu missatge es podria resumir amb : “estima al pròxim i m’estimaràs a mi”, i que finalment es va deixar matar, sense posar hi cap resistència i fins i tot perdonant a tots els que el van portar al calvari, des de l’amic que el va traicionar, els que el van jutjar i condemnar i els que el van matar. No crec en religions. Crec en les persones i en la capacitat que tenim d’estimar i a partir d’aquesta premissa el mon serà molt millor. Espero que arribi el dia, que sapiguem reconèixer als líders de veritat que ens portin cap a un mon ara encara idíl•lic, però no impossible.

Es va acabar el sopar, portàvem 4 dies viatjant per tot el país. Passant calor, amb moltíssimes reunions a l’esquena i km de carretera. El pròxim dia el varem acabar també amb un sopar a Rabat amb el fill del expresident del parlament durant el regnat de Hassan II i actualment ministre de Justícia. Va ser molt interessant i a la vegada positiu. Mai se sap.....

El seguent dia pel matí, seguint el guió, el capità Louis em va acompanyar a l’aeroport de Casablanca. No em vaig haver de acomiadar de Lisa, ja que en aquest cas, per fortuna meva, la meva Lisa m’estava esperant a casa. Però si que ens varem abrassar i li vaig dir: “ Monsieur Quessar, Je pense que ça c´est le commencement d´une grand amitié”.

Una abraçada i bones vacances a tots.

Festa major, blogs i la gran familia pradenca....

2008-06-26T13:03:00.008+02:00

Ja fa un parell de setmanes que vaig tornar de Sèrbia, però la festa major del poble i tot el que comporta no m han permès trobar el moment per escriure la crònica. Per lo que espero pròxima setmana estigui a punt. Abans de rés vull saludar a tota la gent que per sorpresa meva m’han fet saber, durant aquest cap de setmana, que segueixen aquest blog. (pep batriu, esther mill, m angels de cal murcion, xavi castany, adriana perez i mama, pere vila, jimmy cruells ...) La veritat és que creia que aquests blogs només els llegíem els mateixos blocaires....

Ha estat emocionant de nou tornar a tocar el contrapàs tot i la tristesa que sents el dia dels Elois, quan a quarts de dues del migdia intentes imaginar te tot el que està passant al poble assentat a l’oficina de Barcelona. Tal i com el recent estrenat alcalde deia en la presentació del programa d’actes de la festa major, es un símptoma que patim tots els pradencs que treballem a fora del poble. Nostàlgia, tristesa, impotència. De veritat que és una putada!!! Amb la imaginació , vas seguint tot el programa de la jornada (rellotge en ma). Passacarrers, contrapàs, vermut a la fassina, tertúlia a la ombra d’algun arbre sota Sant Sebastià mentres pugen cavalls i ases...i tot això des de la distància..

Varem comptar amb el Marçal Roca i el meu cosí Joan, que aquest any ja en feia 21 que tocàvem el contrapàs des de que junt amb el Peptio Cirera i el meu pare van muntar l’escola de música. Quina sort !!! no sabeu lo impressionant que és tocar el contrapàs. El ball de 4 (que la roser ja es va assegurar que tothom ho tingués clar) té una melodia infinita, preciosa, impossible de memoritzar, però un cop ets a la plaça, el foc i la gent t’empeny a tocar sense parar i evidentment tocant sense partitura. Els dits van apretant cadascuna de les clavilles de l’instrument de forma automàtica.

Es un orgull poder tocar aquesta música per a la gent del teu poble. Gent que t’estimes. Som una gran família. Aquesta es la riquesa dels pobles. Espero que aquests blogs ens ajudin a unir nos cada vegada més tots plegats. I ens faci més bons a tots, i ens permeti trencar amb els tòpics que envolten els pobles en quan a rivalitats, enveges, abusos de poder ... Hem crescut tots junts. Hem jugat tots en els mateixos carrers. Els nostres avis ja jugaven junts a l’equip de futbol, i els nostres pares sortien junts per les festes majors de la comarca fa 40 anys. No és això una gran família ?. Hem d’estar orgullosos de la nostra gent que destaca en qualsevol camp, cultural, esportiu, professional, artístic, i ens hem de donar suport els uns als altres. Hem de començar a deixar l’orgull a casa, i aprendre a rectificar i demanar perdó quan toqui. I que lo important és que el poble i la seva gent vagi endavant, des de l'equip de govern (ajuntament, oposicio inclosa ) o des de qualsevol de les iniciatives privades a nivell d’associacions, entitats o personals. Com ja li vaig dir al roger parareda en un comentari al seu blog,(( Ser pradenc son aquelles "pessigolles" a l'estomac, quan fas el revolt de les escombraries, i un parell de corbes més amunt apareix el teu poble. T'estimes les pedres, els arbres, les cases i els carrers, i evidentment la gent.)) Es una sensació que no te la questiones. Senzillament: "... la sents o no la sents ..."

Una abraçada a tots !!!! en especial als que la sentiu.

HELLAS. Una petita Odissea per les terres d'Alexandre Magne i els Déus de l'Olimp.

2008-06-02T13:42:00.020+02:00

Tessalònica (Grècia). 12 del migdia. Acabo d'aterrar procedent de Roma. (encara no hi ha vols directes diaris des de Barcelona. Jo vaig insistint amb el tema). 37ºC. Porto la maleta plena de jerseis i jaquetes d'entre temps. Comencem bé el viatge. Les pluges d'aquestes últimes setmanes al nostre país m'han jugat una mala passada. Tessalònica està al extrem nord del mar Egeu, a l'esquerra de les famoses 3 penínsules. Paisatge àrid. Sorprèn el cartell just sortir del aeroport "Welcome to Macedònia".

Us imagineu que d'avui per demà la província de Girona aconseguís una hipotètica independència sobre l'estat espanyol, i es convertís en un País ?? i donat que es troba en territori Català la fins ara província de Girona es passes a dir Catalunya. Capital ciutat de Girona. Com ens quedaríem la resta de Catalans ?? Doncs això és el que ha passat. Després de la vergonyosa guerra dels Balcans (vergonya per l'actuació lenta, tardia i escèptica de la Unió Europea, OTAN, EEUU..etc etc.. permeten aquella sàdica guerra civil) es va originar la dissolució de Iugoslàvia donant pas a totes les repúbliques actuals: Eslovènia, Croàcia, Bòsnia, Sèrbia, Montenegro i ara Kósovo, només falta Hercegovina que pugi al carro, i entre elles una Regió del sud-est de Iugoslàvia també se'n va segregar, i donat que aquella regió es trobava dins el territori macedoni ( Macedònia es un territori que compren part de Bulgària,Sèrbia,Grècia i Albània, amb una capital fàctica que és Tessalònica (Grècia)), varen optar per quedar se amb el nom de Macedònia capital Skopia.

Macedònia, com a regió extensa i multi racial, grecs,búlgars,albanesos i serbis (d'aquí ve el nom de les postres de macedònia quan barregem diferents tipus de fruita), sempre s ha sentit orgullosa de ser la pàtria de l’únic mortal que va arribar a ocupar un lloc entre els 12 habitants del mont Olimp. Alexandre Magne, fill de Filip Rei de Macedònia, que les seves conquestes el varen portar fins a Persia on va fundar la seva pròpia ciutat Alexandria (nord d'Egipte). La foto que encapçala aquest escrit es justament al jardí de casa del meu amic Yorgo Hatzilazaridis, Grec de la regió de Macedònia, en la població de Kavala, 200 km al est de Tessalònica, just després de les 3 penínsules. Aqui hi va néixer el pare d'Alexandre Magne. Mentres dinàvem després d'haver nos banyat a les aigües ja càlides del Egeu, m explicava que el nou estat de Macedònia s ha de dir Fyrom, en comptes de Macedònia. Son les sigles de "Formal Yugoslavian Republic of Macedònia". En aquest cas a ells ja els hi sembla be que s independitzin. Però actualment utilitzant el nom de Macedònia els deixen a ells orfes de pàtria.

El sol li va fer pujar la cervesa ràpid al cap a l'amic Yorgo, per lo que allò es va convertir en un petit meeting Pro-Grècia. Em dia que ells ens han ensenyat que es la democràcia, la filosofia, la Poesia etc. etc.. ja us ho podeu imaginar, i que mentres a Europa encara vivíem amb Cabanes de fusta ells ja construïen Temples de Marbre. Bé, com que tenia força raó en el que dia, jo l'anava deixant dir, però al final del discurs li vaig recordar que no s'oblidés també de dir ( ell que es considera tant mascle) que ells varen ser els primers "maricons" reconeguts oficialment de l'historia. No li va fer massa gràcia, però bé, és el que hi ha.

De Kavala, vaig volar fins a Atenes, on vaig acabar de passar la setmana al costat del Panagiotis. Calor, sol i molt de transit. Les jornades laborals, visitant clients per la zona del plaka, monasteraki, Sintagma, kolonaki sempre sota l'atenta mirada de l'imponent Partenon, des de la cima de l’Akropolis. Es una sensació molt especial treballar envoltat de tanta historia.

L'aigua del mediterrani fa que et sentis com a casa. Tan els grecs, com els italians, catalans i espanyols ens caracteritza el caràcter Llatí. Oberts, alegres, una mica exagerats, optimistes. A més l'home grec és l'home "guapo" per excel·lència. Alts, quadrats, expressions fortes amb uns nassos grans però molt rectes...bé paro que al final semblarà que hi començo a trobar gustet amb el tema. I evidentment la dona grega, aquestes faccions fortes també les té, per lo que al principi es una bellesa que no acabes d'entendre, després amb els anys t hi acostumes i la comences a apreciar fins al final que t’hipnotitza i et sens com l'Ulisses durant la seva odissea quan davant el cant de les Sirenes demanes als teus mariners que et lliguin al màstil del vaixell..i que sobretot no et deslliguin per res del món. !!!

Dies de feina, però sense oblidar les tan necessàries tertúlies de sobretaula, parlant d'una mica de tot. També us recomano el viatge. Començar pel Nord. (Tessalònica, Kavala i l'illa the Thassos), de camí cap al sud visitar Larissa i evidentment el mont Olimp..fins Atenes. Sense oblidar nos de les illes.

pd. el "perrea perrea" del chiquilikatre made by buenafuente sona a totes les emissores de radio gregues i programes de tv. Ara resultarà que els catalans a part de sardanes també fotem reggeton !!! Es que sóm uns crackss !!!

Una abraçada.

(( Next week toca Serbia. Tindrem una visió de la Guerra dels balcans des de el "bando" dels hipotètics dolents de la película. ))

lluçanès Springtime by John Palilla !!!

2008-05-23T09:19:00.002+02:00

Barcelona, 9:00 AM.

He arribat a l'oficina. Avui una mica més tard que lo habitual, doncs ahir vaig tenir amics a casa i a ben sopat mentre cantàvem al piano temes de Coldplay, Elton John i l'amor particular del Llach, els vaig voler fer provar l'última adquisició de Vodka portat directament de Moscú i va passar el que ja us podeu imaginar. Jo com a mestre de cerimònies anar animant a la resta a veure'n una copeta més, i al final vaig ser jo el que quasi no m'aixeco de la banqueta !!!

Bé, al que anava, doncs que tot i el dia de sol que avui podem disfrutar aquí a la ciutat comtal jo només hi veig que núvols. He obert l'outlook disposat a començar a esborrar spam's i obrir correus de clients de mig món, i m he trobat amb un petit regal. Una instantània firmada pel patriarca de casa acompanyada d'un escrit:

"Estem a la primavera, ha plogut, els camps amb el seu esplendor, el país està com mai. Això es vida !!!!!!!!"

gràcies pare.

Espero que a tots els que també esteu lluny de casa us apropi una mica al nostre lluçanès !.

Fins aviat.

Bulgària. La gran desconeguda.

2008-05-16T21:04:00.012+02:00

Plòvdiv(Bulgària)
9:30AM. divendres 16 de maig.

Surto del Hotel Maritza, propietat del mafiós n1 de la ciutat, qui a part de regentar 6 hotels amb els seus respectius casinos es dedica a endolcir una mica la vida de tot el País a traves de la única fabrica de sucre búlgara que també posseeix. Pobre de l empresa estrangera o local que intenti introduir sucre al país. No es recomanable.
He passat la setmana instal•lat a la 7 planta d aquest hotel. Ell viu a la 12 planta. Cada mati quan surto em trobo amb tot el seu sequit de seguretat personal. 8 "machotes" vestits de negre, que passen les estones netejant les llantes dels 4 cotxes de súper luxe que te aparcats a l entrada. Precisament avui, estrenava un esplèndid Rolls Royce descapotable, dins el que l esperaven dos angelets que feien joc amb l àngel, aquest de plata, emblema de la marca britànica i que encara no entenc on anaven a aquelles hores tan emperifollades....a lo millor mes que marxar, tot just tornaven de la festeta de la nit anterior. Tot plegat massa contrast amb els Dàcia romanesos i Lada russos que circulen pel carrer.

...he deixat enrere aquesta ciutat industrial al sud de Bulgària, propet de la frontera turca i grega, per dirigir me al aeroport internacional de Sofia. El tema esta en que el vol sortia a les 12 del migdia, i he aterriçat a Barcelona quasi a les 6 de la tarda.(un vol directe cobriria el trajecte en 2,5 hores). Coses de no viure a la capital. Espero que amb l obertura de la nova terminal del Prat ( per cert una obra d art. Roger queda pendent que un dia d aquests ens en donis el teu punt de vista arquitectònic) guanyem vols directes a mes destins. He volat des de Sofia 2 hores fins a Munich...i allà esperar hora i mitja i tornem hi...airbus 320 2 hores mes i cap a casa. Hem sobrevolat el Montblanc ( els pilots de Lufthansa tenen el detall d indicar desde quina banda de l'avió es pot veure el magnífic "pedrusc" que sobresurt de les infinites piques encara blanques que composen els Alps).

Bulgària es un país preciós. La gent molt entregada, tot i que sempre una mica desconfiada al principi. La primavera ja fa dies que hi ha esclatat. l autopista que em porta de retorn a Sofia avança entre el riu Maritza i les majestuoses serralades Pirin i Rhodope a continuació( son una petita ramificació al final de la gran serralada dels Balcans ). El sud del país no te res d envejar a la paisatgística de Suïssa.

Les ganes de tornar a casa contrasten amb la tristesa que et queda quan has de dir adéu a totes les persones amb qui has passat aquests dies de feina, però també amb moltes estones de tertúlia mentres sopem en algun tiburi del centre històric de la ciutat,parlant de l historia del seu país, de l economia actual després del seu ingrés el gener del 2007 a la UE (encara no ho tenen massa clar. creuen que nomes els hi ha aportat un encariment del cost de la vida, i per tant pèrdua de competitivitat de la seva industria lleugera envers a la gran oferta asiàtica que ho esta arrasant tot.)... però aquest pessimisme s esvaeix ràpid després de beure una mica de rakia o una mica massa, i amb un grup de gitanos...però gitanos dels de veritat, cosins germans dels Carmona, dels Flores i companyia...que no paren de tocar i cantar cançons zíngares, gitanes ... aquesta zona balcànica te una gran riquesa folklòrica. Tenen un dens repertori de balls tradicionals (precisament ahir vam sopar acompanyats d un grup professional de ball..que no va parar en tota la vetllada). La música segueix un patró rítmic 7/8. es impossible portar el ritme de la forma que estem acostumats. es com que mesclis un compàs de 4/4 amb un de 3/4 (vals)alternant los contínuament. Ho vaig aprendre l any passat durant el casament d uns amics a Sèrbia, en una petita població a tocar amb el nou estat de Kosovo. El banquet el van fer al restaurant del poble, que tenia una sala molt gran, com si fóssim a cal Santiago. Doncs imagineu vos el restaurant de la fonda i en comptes de 5 fileres llargues de taules, ni poseu 8...lo que equival a mes de 400 persones atapeïdes...una banda de músics (tipo la xaranga de la festa major, nomes que amb una tuba potentíssima fent de baix ) tocant sense parar tot l àpat, i cada tres per quatre, tothom s aixecava i tots agafats de les mans ballant una espècie de contrapàs...experiència UNICA !!!!

Tots aquest països que estan vivint el Post-Comunisme no només segueixen el patró en la música. Per desgracia tots, començant per la Mare Pàtria Russia, estan envoltats d una corrupció brutal. Tot va començar alguns dies abans de la caiguda del talo d acer ,amb la privatització de totes les empreses fins llavors estatals i que de forma a vegades camuflada i d altres descarada varen anar a parar a mans de tots el fills, gendres i amics dels dirigents del partit comunista. A continuació d enmig de la població, empobrida i sentint se estafada ideològica i econòmicament, varen aparèixer una nova classe, que avui coneixem com les MAFIES. Curiosament tots esportistes d elit de la zona URSS. En aquella època de transició, en uns països on no hi havia de res, on ningú tenia contactes al exterior i menys parlava idiomes, nomes els esportistes d elit, tenien contactes al exterior i evidentment al interior, parlaven idiomes, podien confiar entre ells ja que portaven molts anys competint junts, i van començar a organitzar els seus propis negocis. negocis i les seves pròpies lleis i els seus propis cossos de seguretat.

En el cas de Romania, varen ser els esportistes de "lluita lliure" els que varen agafar la batuta. S els reconeix pel lòbul de les orelles. tots el tenen danyat degut a la practica d aquest esport, per lo que els hi queden les orelles completament inflades. Nomes dir vos que els principals propietaris de confeccions tèxtils que visito a Romania tenen les orelles així de deformades.

Tornant a Bulgària, Miroslav, el gerent i gran amic meu de l empresa que distribueix els meus productes va ser campió d Europa de gimnàstica acrobàtica (modalitat molt estesa en els països del est). Un altre exemple que justifica el que us venia dient. M'explicava que aquestes màfies es varen organitzar per combatre els abusos de poder que patien dels ex caps comunistes després del canvi al principi dels 90, però que a posteriori i va haver qui va encaminar els seus negocis des la legalitat (com es el seu cas) i els qui van optar per altres negocis (armes, drogues i prostitució) i mètodes (extorsions, assassinats, ....) que son les Màfies a les que ens referim actualment.

La veritat es que aquest tema dona per molt, per lo que millor ho deixem aquí, i de mica en mica, ja l anirem perfilant.

De totes maneres us recomano que visiteu Bulgària. Varna (mar negre), Pleven, Ruse (a la ribera del Danubi a la frontera amb Romania), I el sud del País (Sofia, Plovdiv).

Be amics, d'aquí una setmana tocarà la península Hel•lènica, de nord a sud...així que fins aviat.

Petons.

Una Cançó de bressol en clau de BLUES...

2008-05-07T18:18:00.006+02:00

Ja havia parlat algun dia de la famosa hora de les bruixes dels nadons (7-8 de la tarda, abans del bany previ a fer nones...)Doncs la setmana passada, durant aquesta fatídica hora, que els nadons no paren de plorar sense cap raó, li vaig dedicar a la Valentina, aquesta improvització de blues, que trenca amb l'esquema habitula d'acords C7, F7, G7 i entremitg el C7 (do sèptima) i el F7 (fa sèptima), intercalo unes floritures (D,E, Eb) que ja m he apuntat pel futur. la podeu escoltar a ella plorant, jo tocant com puc, i al final plors i més plors...

(intento afegir l'arxiu de so...però dona error. és un arxiu de win. si algú sap com fer ho, que m ho expliqui i podrem escoltar el blues)...

l'edat de crist

2008-05-07T11:23:00.000+02:00

fa unes quantes setmanes que intento robar una mica de temps al meu dia a dia laboral, per llegir vos.....Roger, Isaac, Natàlia, Aleix, Ester de cal petita... i també de mirar les fotos i videos del Pey i la Montse Argerich...

m'ajuda a no perdre el lligam amb el poble.

Més que les coses que passen al poble, m agrada llegir i veure les inquietuds i els punts de vista que teniu de les coses...i...quan puc us deix ho algun comentari. Entenc que per al que escriu és important sentir que hi ha algú a l'altra banda del canal, per lo que intentaré fer ho més sovint.

La veritat és que no tinc masses coses a explicar ara mateix, però he creat el meu blog, per almenys quan tingui la necessitat de fer ho, disposar del mitjà.

.....doncs avui, que en faig 33, em proposo escriure, i explicar vos coses sobre els meus viatges i experiències.

petonsss